Nao Albet i Marcel Borràs: “L’òpera funciona amb un altre codi, la idea de veritat no té el mateix sentit”

Presenten Els estunmen al Teatre Lliure, una òpera contemporània sobre dobles d’acció i la figura de l’heroi.

Si dius “Nao Albet” i “Marcel Borràs” molt ràpid pot semblar que parlem d’una sola persona. Després d’haver superat una ruptura que semblava imminent, no s’hi posen per poc: han escrit i dirigit una òpera contemporània, si en podem dir així. El 14 d’abril, el tàndem estrenarà al Teatre Lliure Els estunmen, coproducció també del Liceu, el Teatro Real de Madrid i els Teatros del Canal. El llibret el signen ells i la música és de Fernando Velázquez. Els entrevisto en ple període d’assajos i els demano pels ritmes de l’òpera, per què els atrauen els especialistes de cinema (els dobles d’acció) i com dialoguen amb el viatge de l’heroi.

En aquest projecte, què va ser el primer: la forma operística o la voluntat de treballar sobre els especialistes i el món del cinema?

Marcel Borràs: El que hi ha al centre és el món dels especialistes d’acció. Això fa que aparegui tot l’imaginari del cinema, sobretot del cinema d’acció, perquè és el seu hàbitat natural. De fet, va ser una de les primeres idees que vam tenir.

Nao Albet: El punt de partida, com ens passa sovint, és sobretot estètic i formal. D’una banda, hi ha la proposta de fer una òpera, i de l’altra, l’interès pels especialistes. A partir d’aquí ho vam anar lligant fins a trobar un fil conductor que ens permet reflexionar sobre la tradició, la figura de l’heroi i tot aquest univers.

Exactament, quina va ser la proposta? A l’anterior espectacle De Nao Albet i Marcel Borràs ja ho dèieu, que voldríeu continuar fent una òpera…

NA: L’òpera sorgeix d’un encàrrec del Joan Matabosch del Teatro Real que ens convida a crear una peça nova. Ell ens va facilitar una llista de compositors i vam valorar diversos perfils, alguns més contemporanis i experimentals. Per la història que volíem explicar, vam pensar que encaixava millor un compositor amb trajectòria en el món del cinema.

MB: Volíem reflexionar sobre la figura de l’heroi tal com l’ha construït el llenguatge cinematogràfic, i algú avesat a la música de bandes sonores ens permetia integrar millor aquest imaginari.

Parleu-me de l’equip.

NA: No volem fer gaires espòilers. Tenim un grup d’estunmen i un grup de cantants d’òpera. El vestuari és de la Sílvia Delegnau i l’espai del Max Glaenzel. La il·luminació de l’Andreu Fàbregas. En Gabriel Ventura ha fet de dramaturgista, s’ha mirat el material que hem elaborat i ens ha guiat. Inicial­ment, pensàvem que ens donaria una capa més poètica, però ens ha donat eines conceptuals. La Núria Lloansi, diguem-ne, fa de protagonista…

Vosaltres hi actuareu?

MB: Hi apareixerem en algun moment…

Quins tempos us ha requerit l’òpera?

NA: Vam haver de tancar el llibret fa més d’un any. Això també ens va fer decidir per en Fernando [Velázquez], perquè sabíem que en el període d’assajos ens permetria modificar, mentre que d’altres no ho permeten: et lliuren la partitura i no pots tocar ni un compàs.

MB: Sempre ens agrada mantenir una part del procés creatiu obert. Sovint escrivim in situ, ja a la sala d’assaig, i ens reservem espais per reescriure i ajustar coses durant el treball. En aquest cas, però, anàvem més condicionats pel calendari i pels tempos de producció.

Diríeu que això us ha restat llibertat creativa?

MB: A la sala d’assaig estem notant un canvi. Perquè veníem de fer coses on ho sentíem tot més obert fins al final. En l’últim muntatge, fins a l’últim minut vam canviar escenes i, fins i tot, durant les funcions encara fèiem modificacions.

NA: En una òpera, l’autoria també és compartida amb un compositor que necessita temps per compondre, i ho fa tot a partir del que tu li dones: els quadres i els textos que li envies. Ens va tocar fer tot un treball previ, però tot eren imaginacions, especulacions. Ens estem adonant que funciona i això ens dona un bon subidón.

Feu dos processos d’assaig?

NA: Ho hem dividit en dos, sí, per poder corregir parts del text. Ara hem assajat dues setmanes, pararem un mes i mig, i ja ens hi posarem. Després de l’estrena al Teatre Lliure tindrem també un marge per estrenar a Madrid.

MB: Una altra cosa que ens obsessiona és que, tot i que sigui òpera, i estigui tot subtitulat, el públic entengui en tot moment les parts cantades i la melodia no impedeixi la comprensió del text, i això ho estem cuidant molt, ara en català i a Madrid en castellà.

Com esteu treballant amb els cantants?

MB: Els cantants estan més acostumats a fer coses una mica més abstractes. Però, així i tot, crec que els qui pensem de manera més abstracta som nosaltres.

NA: Quan treballes només amb actors, de text de teatre dramàtic, has de construir molt les emocions perquè arribi aquell moment en què tot esclata, i també has de perseguir molt la veritat. L’òpera funciona amb un altre codi: la idea de veritat no té el mateix sentit. Es persegueix una altra idea de veritat, i a vegades els demanem més contenció o més naturalisme. En definitiva, també nosaltres estem investigant i trobant el codi.

Però això per a vosaltres no és perillós? No teniu ganes de restar emoció?

NA: També, també. Per exemple, teníem una escena escrita que ens funcionava en text, i quan vam començar a imaginar-nos-la cantada o en clau d’òpera vam veure que ja no ens funcionava. Ara estem explorant noves maneres d’abordar-la: potser ha de ser llegida, potser amb subtítols que l’espectador llegeixi mentre la música passa per sobre, potser sense cantants en directe, només música, paraules projectades i actors fent mímica. Són altres maneres d’arribar al mateix lloc.

“Tenir un intèrpret cantant en directe amb aquesta força és, literalment, un altre món”

MB: També ens està passant que tot plegat és com una mena de parc temàtic, en el bon sentit: tenim molts elements que normalment no tenim. La part física sempre ens ha interessat molt i, aquí, a uns els dius “fem una coreografia amb espases” i en un moment ja et mostren un esbós que gairebé funciona. O als cantants: “canteu aquesta peça”, i de seguida sona. Són eines plàstiques molt potents per provar coses.

NA: Si fins ara volíem fer una coreografia de lluita amb actors havíem de començar dos mesos abans per preparar-la bé. Veníem de fer lluites amb actors, no amb especialistes. I amb els cantants passa el mateix: el primer dia ja et posen la pell de gallina. Des del primer moment tenen una projecció i una potència de veu impressionants.

MB: La gent acostumada a l’òpera ja ho sap, però qui només va al teatre no s’ho pot imaginar: tenir un intèrpret cantant en directe amb aquesta força és, literalment, un altre món.

“Juguem amb un imaginari històric, treballant amb imatges i amb el poètic”

Com dirigiu? Busqueu una imatge en concret?

NA: Una mica, en aquest cas. Sí, perquè juguem amb un imaginari històric que hem estudiat i investigat, i el fem servir perquè això es generi; per tant, treballem amb imatges i amb el poètic. També és veritat que, en aquests primers assajos, teníem ganes de muntar tan de pressa com fos possible un bon tros de l’obra, i encara no hem pogut aturar-nos en cada moment i afinar-lo.

“Hi va haver una època en què els teatres públics d’aquí no apostaven tant per nosaltres, mentre que a Madrid sí”

Acabo: creieu que us valoren més a Madrid que aquí?

MB: No, no especialment. En alguns moments de la nostra trajectòria és veritat que hem tingut més feina a Madrid, però no crec que això es pugui generalitzar ni plantejar com si Barcelona no ens hagués cuidat. Al contrari: a Barcelona ens han cuidat moltíssim. Simplement, hi va haver una època en què els teatres públics d’aquí no apostaven tant per nosaltres, mentre que a Madrid sí, i vam anar on hi havia feina.

NA: Crec que tot va per onades. Hi ha èpoques d’efervescència, amb una aposta clara pel teatre contemporani i per llenguatges més arriscats, i d’altres en què tot es torna més convencional
i centrat en el teatre de text. Això passa tant aquí com a Madrid: moments molt vius i d’altres més apagats. Si miro els últims deu anys, la sensació és aquesta.

TOTA UNA VIDA CREATIVA

Fa gairebé vint anys que creen plegats. Van arrencar el 2007 com a duet postadolescent amb Straithen con Freithen i, des d’aleshores, han fet de la complicitat una forma de treball: escriure, dirigir i actuar com si tot fos el mateix impuls. Han signat peces com Democràcia, HAMLE.T.3, Mammón, Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach o Falsestuff. Sense deixar de sumar reconeixements (diversos Max, per exemple), han ordit una trajectòria díscola que ara torna al Lliure, el teatre que els va donar la primera oportunitat.