Parlem amb la presidenta de la nova Associació Catalana de la Dramatúrgia sobre la situació laboral dels professionals de l’escriptura teatral
Anna Maria Ricart és dramaturga i, des de fa uns mesos, presidenta de l’Associació Catalana de Dramatúrgia (ACD). L’entitat s’ha fundat amb la ferma convicció de representar, mitjançar, crear xarxa i difondre l’ofici de dramaturg. Treballen en condicions precàries, se senten menystinguts i han dit prou.
Quins han estat els primers passos de l’ACD?
Acabem de constituir-nos i ja hem engegat converses amb Cultura de la Generalitat i l’Institut Ramon Llull, i tenim una llista estupenda per col·laborar amb altres institucions i associacions. Contactarem tothom amb qui puguem establir complicitats per millorar el sector.
Quant temps fa que es perseguia la idea?
Més dels que puc recordar. Fa uns deu anys hi va haver un intent capitanejat pel Pablo Ley i fins i tot vam fer dues assemblees. Es va constituir legalment, però a l’hora de la veritat tothom va desaparèixer. El més difícil és que s’hi posi gent amb temps i ganes de treballar. És molta feina que fem per amor a l’art, en el nostre temps lliure. Les reunions de Junta són els dilluns a les onze de la nit per Zoom, quan hem acabat d’assajos, nens…
Vau unir-vos en sentir-vos desemparats durant la pandèmia.
Parlant-ne amb la Cristina Clemente, quan estàvem tancats a casa per la covid, vam dir: “És que ara no tenim ni drets d’autor!”, que és una part del nostre sou. Amb els teatres tancats o amb l’aforament reduït els nostres ingressos van gairebé desaparèixer. No hi havia ajuts específics per a dramaturgs i en molts altres no hi entràvem per les característiques de la nostra feina, com ara que no tenim uns ingressos estables. La Generalitat ens va impulsar a crear l’associació per tenir un interlocutor i vam aconseguir aquests ajuts. Va ser el primer gran què. “Si no ho fem ara, que estem tots malament, no ens ajuntarem mai”, comentàvem amb la Cristina. Ja ho hem vist, a vegades som gent una mica solitària, esquerpa, tenim aquests egos… No ho sé, i costa unir-nos. Però ara és molt necessari. Vam fer una radiografia del sector i el resultat és molt lamentable. Hem de dignificar la nostra professió, que ens paguin –i dignament– per la feina que fem.
Ha tingut bona acollida, oi? El “dia de la foto” (a la roda de premsa del 28 de setembre a l’Ateneu Barcelonès) éreu 75 socis i sòcies.
Ara ja en som 85. Estem molt contents perquè hi ha gent amb molta experiència i una carrera solvent, com Galceran, Belbel, Clua, Miró, Szpunberg… i gent molt jove que està començant o que ja ha fet una, dues, tres obres professionals i té una altra visió de les coses. No ens posarem en criteris ideològics ni estètics, però aconseguir ajuntar gent tan diferent d’edat, manera d’escriure i concebre el teatre o l’art és molt bo i molt sa.
Quins requisits cal complir per formar-ne part?
Tenim els estatuts penjats al web. Per als socis de ple dret hi ha uns barems que estableixen haver estrenat o publicat professionalment una o un parell de dramatúrgies i disposar del títol o haver obtingut un guardó de prestigi. I, si no es compleixen, hi ha una modalitat de socis col·laboradors per a gent que està estudiant i vol associar-se per estar al cas, si hi ha ajuts, premis… No té vot, però pot beneficiar-se del que anem fent i la quota és més baixeta. També hi ha els socis de llegat, que gestionen els drets d’autor d’autors morts i els oferim consultoria jurídica i legal.
Com es troba actualment la dramatúrgia catalana?
A nivell pràctic, estem fatal. Excepte dos o tres, ningú viu d’escriure. Sempre hem de completar-ho amb altres feines com donar classes o fer ajudanties de direcció, perquè a nivell econòmic és un desastre. A nivell artístic crec que estem en un molt bon moment. Està sortint molta gent jove i amb processos de treball diferents. Els més grans som la figura de l’escriptor solitari a casa seva, amb l’ordinador i el gat (com apareix al nostre logotip), mentre que els joves fan unes dramatúrgies molt més col·lectives a la sala d’assaig. Hi ha una creativitat molt gran, l’únic que ens falta és l’espai per ensenyar-la. En els últims temps s’ha apostat més per la dramatúrgia catalana, però encara manca suport i risc per donar cabuda a projectes no tan “convencionals”.
Vam fer una radiografia del sector i el resultat és molt lamentable. Hem de dignificar-nos
Sort de la Sala Beckett?
Sempre s’ha dit la casa de l’autor i ha fet i fa una feina molt important, però no es pot quedar només aquí. El Teatre Lliure ha de donar espai a dramaturgs catalans, i el TNC, i més sales i productores com Focus… Tothom ho fa més o menys, però ens cal una aposta més decidida i arriscada. Donem espai a gent que té projectes diferents perquè d’allà en sortiran coses. Està molt bé donar continuïtat a un autor consolidat i és fantàstic que se li puguin anar estrenant obres, li dones garantia i fas que segueixi treballant i aprenent, però també cal donar espai a gent que està començant i té el dret a equivocar-se.
Sou molts? Aquest és l’altre tema.
Sí, som molts i el teatre a Catalunya té el nombre de públic que té i les sales que té. Però, així i tot, crec que des de l’Administració pública es pot generar aquest espai per créixer. Hi ha textos d’autors que estan recorrent el món i també és una manera d’ensenyar-nos. Igual que el Ramon Llull treballa molt bé l’exportació de la literatura amb fires, això es pot fer amb el teatre.
Hi ha molts cursos i més gent que s’atreveix a escriure. És contraproduent?
Les coses cauen pel seu propi pes. Hi ha gent que no ha estudiat a l’Institut del Teatre ni ha fet cap curs i té una escriptura meravellosa, i hi ha qui ha estudiat molt i no… Hi ha una cosa de molt ofici, de llegir molt, escriure molt i equivocar-te molt, i també una cosa innata, de sensibilitat. Que ho provi molta gent crec que està bé. Que hi hagi interès per saber escriure teatre, per conèixer les regles per després poder-les trencar… em sembla meravellós. Després, com que ho presentes al públic, si et diuen que allò és un xurro molt gran potser no tindràs una segona oportunitat.
Hi ha la percepció que s’adapta molt i s’escriu poc.
Es diu, i és veritat. Potser ve donat per la situació de crisi i la dificultat perquè la gent vagi al teatre. Si adaptes una novel·la que coneix tothom t’assegures un públic, com he fet jo, per exemple, amb La casa de los espíritus, d’Isabel Allende. És cridaner. Si fas adaptacions de clàssics, també. Fer un Shakespeare o un Txékhov és anar sobre segur. És molt més difícil que la gent et vingui a veure si està escrit per Anna Maria Ricart.
La “situació actual” predisposa a escriure segons quines obres? Potser més comercials?
D’entrada, una obra més comercial ens assegura que tindrem més gent. És d’aquestes coses que suposes, però no ho saps mai. Potser fas alguna cosa que teòricament no ho és gens i ho petes. La situació actual també provoca que has de produir molt, i molt de pressa. Guanyem tan pocs diners que quan acabem una cosa ja hem de començar a fer-ne una altra, quan en realitat hauríem de tenir més temps per pensar-la, elaborar-la, assajar-la, per a tot! I fer-la durar més. Tot aquest esforç a vegades es queda en tres o quatre setmanes en un teatre, si et surt una mica de gira, i ximpum, s’ha acabat. Hi ha una sobreproducció d’obres provocada pel mateix sistema teatral. Potser hauríem de repensar-lo, però és molt difícil de resoldre perquè són diners. Això va en contra de la creativitat. No tens tant temps d’experimentar.
Fins a quin punt el dramaturg pot posar cullerada un cop tancada l’obra?
Depèn molt del director. He treballat amb alguns a qui els agrada que estigui a la sala d’assaig i hi digui la meva, però també n’hi ha que no volen sentir el tiqui-tiqui a l’orella. Com a dramaturg és molt enriquidor, perquè moltes coses es veuen quan s’aixequen. Quan un actor se t’enganxa tres vegades seguides al mateix lloc és que hi ha alguna cosa mal escrita o que no s’entén. Veure coses dites pels actors et dona molta informació. Allò que sonava molt bé al teu cap pot no funcionar a escena. Al final, el director té l’última paraula. Dirigir-te un text teu està molt bé perquè el coneixes molt, però perds capacitat de volar, ja que ja has fet tot el món en l’escriptura.
