La Trini d’Incerta glòria i la Marga d’Estiu 1993 (film pel qual acaba de guanyar el Gaudí a la millor actriu secundària) són dos personatges que han canviat la vida de l’actriu Bruna Cusí. Després d’anys de treballar intensament en la seva formació teatral i cinematogràfica, ha arribat el moment de gaudir de la projecció professional que li han atorgat ambdues pel·lícules. Tot i que ella prefereix posar en valor, abans de res, la petjada emocional que han deixat en el públic i la felicitat interna que sent pel fet d’haver posat l’ànima en la feina.
El 2016 va ser un any molt important en la teva carrera ja que vas rodar dues pel·lícules que han tingut un gran ressò…
Primer vaig rodar Incerta glòria. Havia fet un curs amb l’Agustí Villaronga dos anys abans i vam treballar escenes de la pel·lícula. Ens vam adonar que ens enteníem molt bé.
Vas treballar escenes sense saber que actuaries a la pel·lícula?
Sí, al curs vaig treballar el personatge de la Trini, però sense saber que la interpretaria! El primer dia l’Agustí va dir: “Ella és la Trini!”. I jo, internament, vaig pensar: “Tant de bo!”. Passats dos anys em va trucar i em va dir: “Suposo que ja saps per què et truco”. I vaig dir: “Crec que sí, però digue-m’ho tu, sis plau!”. Em va proposar de fer el càsting i em va agafar. He estat anys preparant-me per poder afrontar un paper d’aquesta envergadura, ja que després de fer Polseres vermelles em vaig adonar que em faltaven moltes eines i solvència per interpretar per a càmera.
I quan vas saber que et fitxaven també per a Estiu 1993?
Abans de començar a rodar Incerta glòria vaig fer el càsting per a Estiu 1993. Vaig enllaçar un rodatge amb l’altre. L’endemà d’acabar el rodatge d’Incerta glòria me n’anava a la Garrotxa amb la Carla Simón. Això era el juny de 2016. Vaig tenir molt clar des del primer moment que estàvem fent una peli molt bonica, però no em podia imaginar que tindria la repercussió que està tenint. Per a mi el 2016 va ser un any preciós pel que fa als rodatges, i aquest any 2017 n’estic collint els fruits. La vida m’ha canviat bastant…
En el sentit que reps moltes ofertes?
Espero que m’arribin més oportunitats que abans, però la vida no m’ha canviat en aquest sentit, sinó per la satisfacció que sento d’haver-me pogut estrenar en el cinema i justament en dos dels projectes més interessants i bonics d’aquest any.
Què destacaries dels estils de dirigir de Villaronga i Simón?
L’Agustí veu perfectament la pel·lícula abans de començar, se la imagina. Té el poder de visualitzar el que vol rodar i ho sap transmetre molt bé. És molt preciosista, té cura del moviment d’una manera gairebé coreogràfica, però a partir de l’impuls dels personatges i de les seves emocions. Et dirigeix fins a l’últim detall, fins i tot en la respiració. És un gran mestre. Vaig confiar molt en ell, em vaig deixar anar per poder fer el que em demanava.
I amb Simón?
Va ser un projecte completament diferent i demanava un altre estil interpretatiu. Vam estar dos mesos assajant junts amb les nenes. L’important era trobar, abans de rodar, la relació familiar entre els personatges. Les nenes, el David Verdaguer i jo vam passar molt de temps tots junts: anàvem a dinar, a passejar, a la biblioteca, cuinàvem, llegíem contes… També improvisàvem escenes que no havien d’aparèixer a la pel·lícula, però que ens van ajudar a construir unes vivències passades comunes. La paraula màgica de la Carla era: “Menys!”. Volia que trobéssim l’emoció, però que fos continguda, que es veiés només als ulls. Durant el rodatge treballàvem també a partir d’improvisacions guiades, però si llegíssim de nou el guió, seria sorprenent comprovar que vam acabar fent exactament el que la Carla havia escrit.
Quan vas prendre la decisió de ser actriu? Podies imaginar que viuries tot això?
Vaig decidir ser actriu amb sis anys. Recordo que deia: “Jo vull ser actora!”. No sé què imaginava, el que sí que sé és que em sento molt afortunada. El meu objectiu és no perdre mai la il•lusió de ser “actora” i sobretot seguir formant-me per arribar a ser una actriu madura. M’agradaria poder seguir tenint la sort de treballar en projectes personals i amb sentiment i en els quals pugui posar l’ànima.
