Diu que li ho han proposat més d’una vegada, que li ho han plantejat però que hi ha renunciat. I és que es veuria obligat, apunta, a parlar amb pèls i senyals, noms i cognoms, de més de cinquanta anys al teatre. De manera que les memòries de Carles Canut (Gerri de la Sal, Pallars Sobirà, 1944) mai no sortiran d’una impremta. No vol passar comptes amb ningú i sí que prefereix mirar més a prop, cap aquesta última temporada, en què ha viscut en primera fila el fenomen de Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano, o cap al seu pròxim espectacle, La taverna dels bufons, que es podrà veure a partir del dia 20 de desembre al Teatre Romea.
Com s’ho explica?
Hem omplert sempre durant tota la gira, que ha durat un any. Mai no havia viscut un èxit així. El públic es mou per mecanismes estranyíssims. Potser és perquè es parla de la Grècia dels anys 400 aC, i la gent veu que avui passa el mateix. I això commou.
Ho diu algú amb l’autoritat que donen cinquanta-tres anys a l’escena. Què recorda de l’inici?
La primera obra a l’Institut d’Estudis Nord-americans, quan vam fundar Gogo, Teatre Experimental Independent, impulsat per Santiago Sans. Vam fer The Beautiful People, de Saroyan, un text que sempre he volgut tornar a fer. Després s’hi van incorporar Mario Gas, Emma Cohen o Carles Velat. Amb ells dos vaig estar al TEU de la Facultat de Dret.
Tenia formació teatral?
Cap ni una. Sans i jo érem companys de col·legi des dels vuit anys i sempre m’escollien per recitar poemes en el repartiment de premis. Vam aprendre junts a fer teatre i em vaig matricular molt aviat a l’Institut del Teatre, al carrer d’Elisabets.
Com va arribar el salt al camp professional?
Núria Espert i Adolfo Marsillach ens venien a veure i em van contractar de seguida. Tenia una figura, al marge del talent, que és qüestió de sort, molt característica. Era rodonet i la tendència era ser guapo i prim. L’any 65 vaig començar a guanyar diners. Vaig debutar amb la companyia de la Núria a A Electra le sienta bien el luto, d’O’Neill.
I ja no va parar des de llavors.
Vaig fer dos anys les campanyes nacionals de teatre i el 1970 em van contractar com a actor titular del Teatre Espanyol. Però un any després, per uns problemes laborals que es van convertir en polítics, com passava llavors, em van prohibir continuar al teatre. Vaig haver de treballar dos anys com a director d’una botiga d’importació i exportació. Fins que el 1973 me’n vaig anar a Veneçuela.
Va ser un exili voluntari?
Ningú no em va dir que me n’anés. Estava fart d’una feina que no era la meva i m’acabava de divorciar. A Veneçuela vaig començar a la televisió, en producció, i immediatament vaig passar al teatre. Hi vaig estar deu anys i vaig ser sotsdirector del grup Rajatabla. Vaig guanyar dos premis nacionals de teatre, el 1975 i el 1979.
Per què va tornar?
Núria Espert em va trucar per fer La tempestad, que va dirigir Jorge Lavelli. Quan estava a punt de tornar, Mario Gas em va dir de fer L’òpera de tres rals, que va coincidir amb el Rafeques de Vostè jutja a TV-3. I ja em vaig quedar.
Uns quants anys després va entrar a formar part de l’empresa Focus.
El 1991, després de fer Trampa para pájaros, de Gerardo Malla, em van oferir una comèdia amb Joan Pera. Vaig acceptar de fer-la i des de llavors tinc un contracte fix amb ells. Sóc l’actor espanyol que fa més temps que està en aquesta situació. Vaig fer dotze muntatges amb Calixto Bieito i he sobreviscut, com es pot veure.
Quan va sentir que la seva carrera feia un pas endavant?
Va ser a Veneçuela amb directors com Carlos Giménez i Álvaro de Rosón. Al Carib es viu amb bogeria, luxúria i gola, cosa que aquí no passava. Tant a la vida com a l’escena. Era molt més que dir perfectament un text i moure’s amb elegància. Això ho fèiem amb Marsillach i amb Loperena. Em va ajudar molt a descobrir coses de mi mateix que no hauria aconseguit descobrir sol.
