Es defineix com una enamorada de la professió, i en cap cas contemplaria dedicar-se a una altra cosa que no sigui interpretar. Després d’una temporada de feina a Madrid es mostra molt crítica amb les condicions laborals imperants a Barcelona. El seu paper a l’obra Gust de cendra del dramaturg Guillem Clua (Sala Muntaner) li proporciona un retorn al primer pla mediàtic des del qual vol denunciar la situació de precarietat que viu el sector del teatre.
Quan comença tot?
Vaig començar quan tenia 13 anys. Aleshores ja sabia que volia ser actriu. Vaig passar per moltes escoles de Barcelona—per la Nancy Tuñón, pel Timbal, per l’Obrador de la Sala Beckett—fins que finalment vaig entrar a l’Institut del Teatre, a l’especialitat de text. Després de llicenciar-me vaig marxar una temporada a Madrid, allí vaig treballar tres anys per a la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Un altre món.
En quin sentit?
Jo a Madrid no coneixia ningú, però allà és molt més fàcil trobar una audició que no pas aquí. En veritat, a Catalunya no he fet cap càsting i, creu-me, he enviat currículums a tots els llocs imaginables. És una cosa que em dol molt. A Madrid existeixen borses d’actors obertes per entrar als teatres i a les companyies estatals, s’hi presenta qui vol i funciona. Aquí als teatres públics sempre treballen els mateixos. Penso que les institucions haurien de tenir l’obligació d’obrir els repartiments i fer audicions. No es pot consentir que hi hagi tants actors malvivint, o gent que surt ara de l’Institut i no troba cap oportunitat.
On creus que rau el problema?
Hi ha una crisi econòmica, evidentment, però també de model. No hi ha consciència de servei públic. No només s’ha de perseguir l’èxit econòmic d’un espectacle. Per tant, no s’haurien de buscar sempre cares conegudes per als repartiments dels teatres públics. Cal mirar per la qualitat i no només pel seu rendiment comercial. És el moment de començar a canviar.
Afortunadament, ara tens feina.
Sí, no em puc queixar. Vaig entrar a fer una substitució al muntatge Gust de cendra de la companyia Trac3. Ara, som a la Sala Muntaner fins el 25 de maig. Faig el paper de Fawziyah, la noia palestina. M’ho passo molt bé. Trobo que el text és molt interessant, barreja humor, tragèdia i efecte sorpresa. El públic surt molt content perquè, a més a més, l’obra convida a reflexionar i trenca tòpics.
L’obra ens explica la història d’uns turistes estatunidencs a Terra Santa, oi?
Sí, un tema quasi intemporal. Parlem d’una zona que pateix un conflicte que s’allarga ja molts anys, i sense indicis de millora. El meu personatge no és protagonista, perquè es tracta d’una obra molt coral on els turistes nord-americans representen el fil argumental central. Però Fawziyah té molta profunditat, i llança unes reflexions força interessants, sempre des de la contraposició entre els turistes i els palestins.
Com vas preparar el personatge?
Tinc un amic que és periodista que ha estat a Palestina. Em vaig posar en contacte amb ell perquè m’expliqués com es relaciona un home occidental i una dona palestina. No és només crear un paper sinó plasmar moltes coses. Per exemple, una noia palestina sempre té una mirada molt més indirecta.
No es tracta d’un text recent. Ja fa uns quants anys que s’havia publicat.
S’havia estrenat a Nova York, i ha estat publicat per l’editorial Arola. Josep [Sala, director] buscava un text inèdit d’un autor català, i va trobar aquest text Gust de cendra. El muntatge ja ha passat per Vic, Granollers i Manresa. És un espectacle rodat i a la companyia ens sentim molt còmodes interpretant-lo.
Quins plans tens per al futur?
Estic també a una formació que es diu Amagat Teatre, que acabem de fer una residència a la Fabra i Coats. Tinc també un altre projecte per fer un monòleg. A més a més, també treballo com a conta-contes, una altra de les meves facetes que m’omple molt. Perquè realment el teatre aquí no dóna per viure, així que es pot dir que “vivo del cuento”. Ah, i cursos! Fa poc vaig estar a la Bienal de Venècia, fent un curs amb el Claudio Tolcachir. De tant en tant m’agrada formar-me. Per renovar i perquè crec que el més imprescindible és estar sempre en actiu, ja sigui per fer un curs o qualsevol altra activitat, perquè sinó em moro tancada a casa.
3 comentaris
M’ha encantat llegir l’entrevista; veure’t activa i saber de tu Georgina. Ja FA molts anys del Timbal..una forta abraçada de la menorquina. Petons!
Trobo molt encertada les respostes de Giorgina. Es hora de que espabilem una mica en el tema artistic i comencem afet coses a Catalunya. No permetem que el actiu tan inmens que hi ha a Catalunya hago d’emigrar fora de Catalunya. PROU!!!!
Totalment d’acord amb el que diu la Georgina. Estic tipa de veure les mateixes cares, tant a la televisió catalana, com als teatres de Catalunya en general.
No sé de qui depèn fer aquest canvi, però ja és hora de fer canvis i de donar oportunitats a tots els bons actors novells que hi ha al nostre país.