En una societat tan compartimentada com la nostra, en què ho classifiquem tot i tothom, a Mercè Martínez li han penjat l’etiqueta d’actriu de musicals, etiqueta que ella s’arrenca sempre que pot. No m’agrada que m’etiquetin, perquè a mi m’agrada fer-ho de tot. Fins i tot hi ha companys que em diuen que sóc cantant, i no, no ho sóc. Sóc una actriu que pot cantar, diu. Transparent, directa en les respostes, no li fa res reconèixer, ara que viu un moment professional dolç, que l’ha ballat magra quan les ofertes no arribaven. Amb ella parlem del present de la professió, però també del passat i del futur.
Dèiem que ets directa quan respons… No et talles ni quan et pregunten per les teves preferències polítiques.
Tampoc no les vaig cridant als quatre vents, però sí, no les amago. No em fa por dir el que penso sobre política, és que jo sóc així, si em preguntes una cosa sóc de veritats a boca de canó. Això és un defecte? Potser sí, però aquesta sinceritat no em sol ocasionar problemes perquè sóc bastant coherent, dic molt la veritat, però també tinc molt de sentit comú. Intento no ferir ningú però no m’amago de res. No tinc res a veure amb la Nora, el meu personatge a La Riera, que és una mentidera compulsiva (riu).
I això que la Nora, segons dius, et va caure del cel.
Totalment. Tot just quan va acabar Porca Misèria va esclatar la crisi i vaig estar un any i mig sense treballar, un any i mig sencer. Em vaig cruspir tots els estalvis. Quan ja estava a punt de tocar fons em va sortir La Bella y la Bestia, però al cap d’un temps me’n vaig anar a l’atur un altre cop i només tenia reserves per subsistir un parell de mesos… I aleshores vaig rebre la trucada de La Riera, una sèrie diària, la millor feina en el pitjor moment de la professió! Quan vaig penjar el telèfon em vaig agenollar, tot dient gràcies, gràcies (riu). Estava molt desesperada…
I és cert que des que ets a La Riera la tele t’agrada més que el teatre?
No ben bé. Saps què passa? Que jo sóc molt cul inquiet, i el fet de tenir un repte diferent cada dia m’agrada molt, això d’arribar al plató i que em diguin: “Avui tens quatre seqüències i una més que no estava prevista” em dóna un punt d’adrenalina que m’encanta. Em passa també amb les substitucions, quan les he de preparar en poc temps… Sóc una mica kamikaze, els esports d’aventura i aquestes coses m’entusiasmen, però sobretot sóc kamikaze en la interpretació.
No hi ha dubte: fas tele, teatre i concerts, tot alhora! Una mica kamikaze, sí…
(riu) Jo tinc un gran problema, i és que no sé dir que no, i després em coincideix tot! Fa molts anys que Andreu Gallén i jo teníem al cap de fer un concert junts, més que res per passar-nos-ho bé. Jo no n’havia fet mai cap, i em venia de gust provar-ho. Aleshores, no sé a qui ho vaig dir, que va córrer la veu que l’Andreu i jo teníem un concert a punt i aquesta notícia va acabar arribant a les orelles de la gent del Nacional, que ens van proposar de fer un cicle de concerts al restaurant. Després va venir el Vinya Font, cellers amb menjar i tast de vins… I mira, ha estat una experiència tan xula que volem donar-hi continuïtat, en tenim moltes ganes. Potser farem un format més gran, de quartet, i ampliarem repertori. Tenir un contacte tan proper, tan de tu a tu amb el públic, és molt especial…
Tu que has tastat tant el gran format com el petit, quin et quedes?
Tots dos. Són diferents maneres de fer, però l’essència és la mateixa. En una gran producció com La Bella y la Bestia i en un gran escenari tens l’espai molt delimitat, t’has de col·locar a la posició A2 o a l’A4, la que et marquin, però de sobte vénen els ianquis als assaigs i et demanen veritat, que el que dius cantant sigui de debò, com passa en el petit format. I encara que tinguis el públic lluny, com que cantes amb micròfon pots actuar d’una manera propera, sense impostar la veu hi tirar molt de tècnica. L’essència és idèntica, és actuar, emocionar-se, i jo m’ho passo molt bé dalt d’un escenari, tant si és gran com petit.
En aquests temps que corren, el petit format sembla l’opció més realitzable, però també la menys rendible.
És clar que en teatre els números no surten. Jo sóc d’esquerres i sempre m’he posat de la banda del treballador, però ara que també he hagut de fer producció i he vist els números reals d’un muntatge, les coses les veig diferents. De vegades explico l’experiència de T’estimo, ets perfecte… Ja et canviaré!, que semblava un gran èxit però la facturació que teníem era de riure. Amb els números a la mà t’adones que és molt difícil fer la feina d’algunes productores, ningú no s’omple les butxaques fent cultura.
A més, les línies d’ajut són cada cop més primes.
Penso que la cultura ha d’estar una mica subvencionada, perquè no és un bé de consum. La gent consumeix cultura en molt petites dosis, abans es gasta els diners en menjar, medicines o el que sigui més bàsic. La cultura és un bé per a la societat i com a tal els governs hi haurien de donar suport. Però el fet és que sembla que al Govern espanyol no li interessi gens la cultura, bé, no és que no li interessi, és que ens veu com una amenaça; si no, no ens hauria clavat l’estocada del 21% d’IVA. No s’hi posa al·licient ni des de l’educació, i una societat en què fallen les coses elementals no pot anar bé. Haurem de resistir, els que puguem, subvencionant el teatre de les nostres hores de feina, i esperar que la situació s’arregli.
Veus sortida a la situació, si més no, a curt termini?
Jo veig que algunes coses han millorat. Molt poquet, sí, però començo a veure que encara que sigui amb descomptes el públic continua anant al teatre, no hem perdut el seu interès, i això és primordial. Em feia por que es desconnectés, però he comprovat que no, que quan hi ha ofertes el públic respon. I crec que, de mica en mica, quan la gent tingui una mica de cash, tornarà al teatre. Vivim moments difícils, però jo crec que ens en sortirem.
