Susan Sarandon, l’ídol de Hollywood, no eclipsa la Susan, l’actriu, la dona lluitadora que tant desfila per la catifa vermella com encapçala una manifestació en defensa de drets socials. Totes dues, l’estrella i la contestatària, van ser l’octubre passat a Sitges: Sarandon, Premi Honorífic de la 50a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, va conversar amb el públic que omplia la carpa Norai, a l’Hotel Melià.
Cinc dècades de professió, gairebé cent cinquanta pel·lícules. Vuit nominacions als Golden Globes i cinc als Oscar –n’ha recollit l’estatueta només una vegada, el 1996, per Dead Man Walking [‘Pena de mort’]. I malgrat aquestes xifres, Susan Sarandon (1946) es mostra una dona propera, amoïnada per un món que, segons diu, s’està descomponent. Potser és per això que no viu a Hollywood, sinó a Nova York, una ciutat que li permet estar en contacte amb la gent real.
Aquesta professió m’ha ensenyat que les persones tenim por de les mateixes coses, que tenim els mateixos anhels, va explicar l’actriu a Sitges, responent a algú que li va demanar com prepara un personatge diametralment oposat a ella. No som tan diferents les unes de les altres. Quan interpreto un personatge molt allunyat de mi, busco dintre meu llocs comuns que m’ajudin a entendre’l. I sempre els trobo.
La xerrada que va oferir en el marc del Festival va tenir molt de master class: les preguntes relacionades amb la interpretació es van succeir una rere l’altra, i les respostes van acabar anotades en quaderns o enregistrades als mòbils, com passa a les aules.
Què és el primer que fas quan t’arriba un guió?
El llegeixo i encerclo tot allò que no m’acaba d’encaixar. Sóc el que se’n diu una Money Actor, el meu treball en una pel·lícula ha de resultar rendible econòmicament. És per això que en un guió, en un personatge, demano eficiència. Que no hi hagi redundàncies innecessàries, que l’objectiu del personatge sigui clar. No soc la típica actriu que necessita molta preparació, que pateix amb el personatge fins al dia que cobra la feina. Jo el que vull és un guió que funcioni, que cada escena ajudi a la progressió de la trama.
Algun recurs que ajudi a aconseguir aquesta eficiència?
Per a Dead Man Walking, sense anar més lluny, em va ajudar molt veure un documental de la BBC sobre un home al corredor de la mort que va demanar gambes la nit abans de l’execució, perquè mai no n’havia menjat. Això em va tocar. M’agrada agafar detalls que puguin enriquir un personatge.
Dead Man Walking i Helen Prejean, la monja que va inspirar la pel·lícula i que Sarandon va interpretar, apareixen un cop i un altre a la conversa. Probablement perquè, malgrat que va arribar després de Thelma & Louise (1991), Lorenzo’s Oil (1992) o The Client (1994), tres pel·lícules que van tenir l’aplaudiment unànime de públic i crítica, la seva sister Helen va enlairar definitivament la carrera de l’actriu. El que em va agradar més d’aquest personatge va ser l’amor incondicional que sentia pel que feia, això em va fascinar. La Helen i jo ens vam trobar per primera vegada a Nova Orleans, quan jo hi rodava The Client. Vam sortir juntes a sopar, a beure, i va ser molt bonic. Em va regalar el seu llibre [origen del film], em va confessar que coneixia Thelma & Louise però que no sabia quina de les dues era jo [riu].
El fet de conèixer Helen Prejean, d’interpretar-la al cine, en què va canviar-te com a persona?
De la Helen m’agrada com ha pogut lluitar contra la pobresa, ajudar els condemnats a mort i fer-ho com a monja, un dels esglaons més baixos dins la jerarquia catòlica. Treballar amb gent pobra la va convertir en una persona més política, fins al punt que s’ha introduït a Internet, a les xarxes, per ajudar aquests col·lectius i defensar els drets humans. També em va agradar el fet que és una dona que comet errors, que s’equivoca. Tim [Robbins, company de l’actriu en aquella època i director de la pel•lícula] va estar un any dubtant sobre el projecte, no sabia si tirar-lo endavant o no. I durant aquell any ella va fer una estada a casa nostra, va conviure amb nosaltres perquè tenia coses a fer a Nova York. Aquí és on la relació es va estrènyer i gairebé vaig llançar un ultimàtum al Tim: “O fem aquest projecte junts o l’agafaré i el portaré a un altre director”.
Amb el temps, la Helen i la Susan van acabar convertint-se en partners en la lluita pels condemnats a mort. Vam anar a la televisió, vam fer campanyes… vam ajudar persones que van deslliurar-se de la pena de mort. La Helen de Dead Man Walking no és una heroïna; la real, potser en tingui fusta, reconeix. Ella continua ajudant els condemnats, els acompanya fins a la mort, és una figura pública que fa una gran tasca en aquest sentit i rep el suport de personalitats com Richard Branson. El seu llibre va ajudar a canviar la mentalitat de la gent envers la pena de mort.
Lluitadora també pels drets de la dona, Sarandon va aprofitar una pregunta de Mireia Ros (“Què ha de passar al cinema perquè sigui habitual veure-hi un retrat de dona madura amb jove al fons?”) per parlar de gènere –les darreres cinc pel•lícules que he fet han estat dirigides per dones, va dir– i denunciar la situació de la dona dins de l’imperi Hollywood.
No hem de mirar Hollywood per buscar-hi canvis en aquest sentit, perquè allà no els faran. Hollywood va amb el pilot automàtic, els banquers són els que manen, i els banquers només pensen en números, en què els dona rendibilitat i quina és la fórmula que els garanteix beneficis; res a veure amb l’art. No hem de tenir fe en Hollywood, no vol innovació, sinó superproduccions fetes en sèrie.
La intervenció de Ros va anar acompanyada d’una petició: que si aconseguia aixecar un projecte en el qual treballa des de fa anys, i que sota el títol de Post Porn aborda el sexe i el porno des d’una mirada femenina, volia que Sarandon s’hi involucrés. I és que, a l’inici de la xerrada, la nord-americana va reconèixer que en el futur, quan deixés d’actuar, li agradaria dedicar-se a la direcció, i més concretament, a la de cinema pornogràfic. He vist molt de porno i hi he constatat que la imatge que ofereix de les dones no és la més adient. Aquest cinema fa veure que ens agraden coses que no ens agraden, mostra una sexualitat falsa. I si tenim en compte que avui dia qualsevol nano de deu anys pot veure porno al mòbil, penso que pot ser perjudicial, perquè nens i nenes poden arribar a la conclusió equivocada sobre el que agrada a les dones i el que han de fer els homes.
La possibilitat que l’actriu es passés al porno, ni que fos rere la càmera, va provocar una reacció immediata i inesperada temps enrere, quan ho va manifestar públicament per primera vegada. Molts joves atractius es van oferir per treballar de franc a les meves pel·lícules, va dir entre rialles. Fins i tot, parlant del tema, a Guillermo del Toro se li va acudir que podríem fer porno d’animació que fos educatiu. Les males interpretacions potser necessiten més bons guions.
Hi va haver més preguntes, sobre el seu personatge preferit, sobre la seva carrera abans i després de la Helen Prejean, sobre Atlantic City, Burt Lancaster i l’escena de la llimona… Moltes altres es van quedar sense fer: la master class s’havia allargat ja més del compte i calia acabar. I Sergi Mateu, vicepresident i delegat de Barcelona de la Fundación AISGE i presentador de la xerrada juntament amb Àlex Casanovas, president de l’AADPC, va tancar
la conversa amb una darrera qüestió.
Catalunya té una gran escola actoral, però molts dels actors i actrius no tenen feina. Quin consell els pots donar per aguantar i tirar endavant?
Aquesta és la mena de feina que fas perquè vols fer-la, perquè significa molt per a tu i no fer-la et fa sentir malament. I, en certa manera, ara és més fàcil fer pel·lícules que abans, tenim més eines per fer-les. Ser actor és una manera d’alimentar la pròpia ànima, som els guardians dels somnis, persones que tenim una visió especial per explicar històries, per explicar com som els éssers humans. Als Estats Units el sector està en mans de les grans corporacions, per això és tan important explicar històries que arribin al cor de la gent.
El teatre, assignatura pendent
Si bé els presentadors de l’acte i bona part dels assistents han fet carrera en el món audiovisual, la màgia del teatre va filtrar-se també a la conversa. Susan Sarandon va parlar de Broadway, malgrat que el seu pas pel districte teatral novaiorquès ha estat poc més que anecdòtic: l’any 1972 va estar-se quinze dies al Shubert Theatre amb An Evening with Richard Nixon and… de Gore Vidal, i el 2009 va ser la reina Margarida a Exit the King. En realitat, m’agraden produccions més petites, perquè les grans, amb tanta premsa, pressió dels productors, etc., espanten. Però sí, el teatre és especial. Sempre dic que la diferència entre fer teatre o cinema és la mateixa que hi ha entre fer l’amor o masturbar-se, el cinema es fa en solitari…
