Xavier Albertí. Reptes del servei públic

Comença una nova etapa al TNC, n’assumeixes la direcció en un temps força convuls
Exactament. En aquest últim any hem hagut d’assumir dosis de realitat i de contundència que no esperàvem. Però això ens ha portat a transformar el projecte en alguna cosa encara més essencial i necessària, menys superficial, anecdòtica o sumptuària. Ens ha obligat a pensar que els recursos que tenim els hem de fer servir de la millor manera possible i que surti, al mateix temps, un replantejament ideològic profund d’un teatre públic i de la seva funció dins la societat en què vivim.

Tu que defenses i has treballat els gèneres populars, el teatre de proximitat, com te trobes dirigint aquest equipament que respira una mica aires de “grandeur”?
Quan aquesta casa es va crear no hi havia cap pauta, i segurament l’arquitecte va reflexionar poc sobre el model arquitectònic de teatre que necessitava la ciutat. Hi havia més, segons la meva opinió, la idea de treure’ns de sobre el prurit de no haver tingut un teatre d’illa única. I en surt un equipament, segurament, massa gran, que en aquest moment no ens podem permetre.

 
Pel que fa a la programació, la major part de les produccions del TNC són condicionades per les mides de la Sala Gran, un espai molt difícil d’omplir en tots els sentits.
És una sala molt gran. Els equipaments dels teatres nacionals europeus no tenen aquesta mida. Si la Sala Gran hagués tingut 500 o 600 localitats possibilitaria una política cultural més incisiva, més activa, més de formació de nous públics o de jugar amb un nivell de risc.

No és el cas…
Correcte. La tenim de 850 i això vol dir que hem de pensar espectacles que facin la funció que ha de fer el teatre públic convocant un nombre de ciutadans important. Aquest és un repte. Ja només la volumetria de l’escenari impossibilita les escenografies barates. Aquest equipament exigeix un pressupost alt per poder funcionar, per les dimensions de les sales i de tot l’edifici. La mateixa estructura es menja molts recursos. La despesa en calefacció, aire condicionat o neteja és elevada. O bé ens tirem a terra i renaixem amb un format nou o bé hem d’entendre que aquest equipament té unes exigències, encara que lluitaré fins a l’extenuació per intentar equilibrar les partides.

Seguint amb la racionalització dels recursos, un debat vigent és el de la poca vida de les produccions del TNC. Les gires escassegen, gairebé no hi ha salts a les sales privades. Tens intenció d’invertir aquest model?
Aquest és el gran repte, un dels temes en què més s’està treballant. Crec que necessitem una transformació radical i profunda que no es pot fer d’avui per demà, hi ha molts factors implicats. Per exemple, els convenis que s’han de renegociar amb els treballadors de la casa. Els d’ara comportaven l’encariment de les produccions fins a uns extrems insostenibles. Perquè una producció de dos o tres actors exigia 13 o 14 tècnics en gira. Això era insostenible, ho sabem tots, i estem treballant per canviar-ho. Però, paral·lelament, si abaratim els costos hi ha d’haver algun diner per poder comprar les produccions, i en aquest moment les economies municipals estan absolutament depauperades. Aquí hi ha d’haver un canvi profund d’articulació del país i aquesta no és una feina que el TNC hagi de fer en solitari.

A què et refereixes quan dius que faràs del TNC “un teatre per a la reflexió cívica”?
Jo sempre he cregut que el més important per a aquest equipament és trencar la idea que això és un espai només de programació d’espectacles. El TNC ha de tenir filosofia de teatre públic i per això els espectacles han d’estar al servei d’impulsos reflexius; per tant, necessiten eines que els acompanyin. És per això que hem dividit la programació entre espectacles i tot allò que els acompanya: conferències, debats, laboratoris, clubs de lectura, publicacions, investigacions i un llarg etcètera.

Entre les activitats anuals, hi ha el concepte “d’epicentre patrimonial”, un eix programàtic que focalitzarà l’atenció sobre un autor clàssic o un gènere, que enguany començarà per Pitarra.
Aquesta és una de les eines que em sembla important, fas un epicentre i al seu voltant organitzes moltes activitats, i, segurament, tens més força per acabar aconseguint un canvi de paradigma, de lectura, ja que el públic tindrà més recursos. És molt difícil que tu puguis valorar l’obra de Ramon Vinyes, o de Pous i Pagès, si l’únic que fas és programar un sol espectacle seu. Cada autor, cada època, necessitarà una adequació d’activitats i d’actituds diferenciades.

Actualment hi ha un conveni entre el TNC i l’AADPC per fer audicions a actors associats. És mantindrà?
Sí, i tant. Anualment, tothom que s’hi vol presentar és enregistrat i passa a uns arxius dels quals, de tant en tant, surten algunes incorporacions als repartiments. De tota manera, crec que el TNC pot ajudar però qui ha de liderar aquesta acció és l’Associació, perquè no sigui una activitat del TNC sinó una actitud del país.

Aquesta base de dades amb les audicions enregistrades és oberta?
La conserva el teatre i si algú ens la demana no tenim cap inconvenient de posar-la al servei de qui calgui.

Recentment, es va obrir el debat sobre les facilitats d’accés de la professió als espectacles. Hi ha un acord de descompte entre els socis de l’AADPC amb ADETCA que està en procés de modificar-se a la baixa. Seguirà el TNC també aquest camí?
Aquest és un debat que no hem liderat nosaltres. Ens hem trobat que ADETCA comunica un canvi de paradigma. Nosaltres en som una part, però petita, i no en el mateix nivell. ADETCA és una associació de teatres privats que inclou teatres públics, i pren les decisions que pren. Nosaltres no podem estrictament contradir-les perquè; si no, el que estaríem fent és contraprogramar.

En aquest sentit, no hi ha algun tipus de previsió per part dels teatres públics, en aquest i altres temes, de comportar-se de manera diferent al que faria l’associació dels teatres privats?
Aquest és un debat que no té una solució ni fàcil ni immediata, és un debat complex que segurament té a veure amb el model de teatre que aquest país ha desenvolupat, amb algunes coses molt assenyades i amb altres segurament que no tant. La frontera entre privat i públic està poc dibuixada, i s’han desdibuixat molt, sobretot, les responsabilitats del teatre públic. Jo penso que s’ha d’articular des d’un lloc en què l’empresa privada pensi que els seus legítims interessos econòmics e
stan protegits i l’empresa pública senti que la seva finalitat de servei ciutadà està garantida.

PASSAT, FUTUR I FRONTERES
Dos són els eixos primordials del nou TNC d’Albertí. Un, com hem vist, és el de la recuperació del patrimoni. Per donar cobertura a les activitats de “l’epicentre patrimonial” es crearà la Jove Companyia del Nacional. Segons Albertí, el que ens motiva a crear-la és garantir uns coneixements tècnics que ens permetin tenir l’instrument per llegir el nostre patrimoni. Les incorporacions a la companyia es faran a través d’una beca de formació especialitzada per a nous graduats de l’Institut del Teatre. D’altra banda, Albertí tampoc no oblida el que ell anomena “l’edat d’or de la creació dramàtica” que viu el país. Una bústia de recepció de textos, un comitè de lectura i una atenció directa en la programació a la jove dramatúrgia garantiran la continuïtat de les línies del projecte T6. Finalment, Albertí afegeix a cada temporada un concepte temàtic que articularà bona part de les reflexions i activitats de l’any. La temporada 2013/2014 girarà entorn de la noció de frontera.

Publicitat