De disfressa has guarnit el teu viatge
i l’esperit dels grans l’has tornat teu,
i en la paraula i en la imatge has estat joia i plor, sang tendra i neu.
I ara arribat a la infinita platja, la teva ànima, lluny del viure breu,
Sola, modesta i sense maquillatge,
S’acosta al premi de la llum de Déu.
Epitafi a Pius Daví,
Josep Maria de Sagarra
Estimat Esteve: m’acabo d’assabentar que ens has deixat. Sembla que vas marxar la matinada del 22 al 23 d’abril, però jo no ho he sabut fins ara.
Amb tu se’n van noranta-tres anys viscuts plenament, amb la seva mel i les seves espines, amb la seva glòria i la seva amargor, però en definitiva ha estat una vida viscuda intensament i dedicada a la teva professió, a la professió que més estimes i a la que has servit amb la lleialtat i la fidelitat del més fervent combatent, com queda més que palès en les teves memòries i en el record de tots els que t’hem conegut.
Jo he estat un humil privilegiat que pot dir que ha conegut l’Esteve Polls, que hi ha parlat i que ha tastat esqueixos del seu gran saber. Fins i tot va anar de poc que no treballéssim plegats en un projecte radiofònic que havia de dirigir un servidor i que per causes alienes a la nostra voluntat no es dugué a terme.
El primer cop que vaig escoltar el nom d’Esteve Polls jo tenia onze anys, i fou en un Shakespeare dels trenta-set que féu la BBC i que es doblaren al català dirigits per tu entre els anys 84 i 91 i emesos per TV3. Concretament es tractava de Mesura per mesura, i creu-me, quina meravella!
Un any després vaig assistir a una de les funcions del tan qüestionat Romeo i Julieta que vas dirigir al Victòria. Recordo que era un diumenge de febrer, i fent càlculs i amb l’ajut de les teves memòries he pogut reconstruir aquella tarda i, molt em temo que va ser el dia després que la companyia se’t plantés, però deixant de banda aquest particular, el record que en tinc és el d’un gran espectacle!
I em guardaràs un secret? Jo el vaig gravar, saps? Amb un transistor enorme que vaig entrar de contraban al teatre, assegut a primera fila. Encara no entenc com és que els acomodadors o els regidors no em van descobrir i me’l van requisar!
A partir d’aleshores et volia conèixer personalment, però tot el que és bo es fa esperar – això diuen i és veritat -, de manera que encara vaig haver d’esperar una pila d’anys, concretament fins el maig de 2003.
Jo aleshores preparava una lectura a la “plaça del rei” de Barcelona de l’Antígona de Salvador Espriu, lectura inclosa en el cicle Paraules contra la guerra, i en confegir el repartiment, vaig veure que l’Euriganeia era un personatge que li esqueia de meravella a la Montserrat Salvador, i tot seguit us vaig trucar a casa per oferir-li el paper. La veu que respongué en despenjar el telèfon féu un so estrany, de manera que en un primer moment no vaig identificar bé el meu interlocutor:
–Montse?
I una veu greu i un pèl esquerdada, però que a l’hora traspuava una gran energia i calidesa, preguntà:
—De part?
—Sóc en Jordi Blesa.
—Ah, sí, home! Ara mateix te la passo!
—Perdó, un moment: no em direu que estic parlant amb l’Esteve Polls!
—Doncs sí, jo mateix!
—No m’ho puc creure! És un honor saludar-vos personalment!
—Caram… Gràcies, home!
A partir d’aquí confesso que em vaig disparar i tu et vas disparar amb mi, i la conversa es va allargar ben bé tres quarts d’hora abans no parlés amb la Montse per oferir-li l’Euriganeia. Dissortadament li va coincidir amb el rodatge d’una pel·lícula i no vam poder treballar plegats, però aquell contacte va ajudar a afiançar una carinyosíssima relació amb la família Polls que ha durat fins a dia d’avui.
Per a mi sempre seràs un gran savi del teatre, el soldat amb una fidelitat de pedra picada a una manera de concebre l’art de Talia, l’home que ha sabut fer dir el vers com ningú als actors que han treballat a les seves ordres i que més d’un cop ha fet parlar les pedres – Canigó n’és un exemple -, el gran lluitador en defensa del teatre del nostre país en els anys més negres i difícils per a la nostra llengua, però sobretot, Esteve, sempre has estat un gran somniador; si no fos així, no hauries pogut dur a terme la tasca feta durant aquests cinquanta anys.
Gràcies, Esteve. Gràcies per arriscar-te. Gràcies per creure en allò en què els altres no creien fins que no ho veien convertit en un triomf segur. Gràcies per deixar-te la pell, el fetge i el patrimoni damunt dels escenaris del nostre país, però sobretot, gràcies pel llegat que deixes a les generacions futures, que si tenen prou cor i intel·ligència per endinsar-s’hi de ple, el valoraran i el col·locaran allí on es mereix.
Sempre em quedarà el regust amarg de no haver pogut tenir amb tu la conversa que ens vam prometre ara fa un any, però espero poder-me’n rescabalar amb les teves més que valuoses pàgines.
Rep, mestre Polls, la meva admiració més sincera i el respecte del teu humil deixeble, i arribi a la Montserrat i als seus fills el meu condol més sentit.
T’estima, t’admira i et respecta
Jordi Blesa Montoliu
Barcelona, 27/04/2016
