El 29 de desembre de 2016 va morir en Santi Ibáñez. Encara ara em sorprèn que no ho hagués fet el dia 28, Sants Innocents! Estava fent funcions de La Ratonera i portava uns dies afònic però no hi havia manera de recuperar la veu: s’ho va anar a mirar i resulta que aquella afonia no existia, era un càncer. Sí senyor: un altre actor, company, amic, que se’n va abans d’hora per culpa d’aquesta maleïda malaltia.
En Santi va deixar la carrera de medicina –quan només li faltava un any per acabar– per ser actor: va començar amb Els Joglars i a partir de llavors no va parar –a veure, va tenir temporades de tot, com tothom…–, els escenaris, la televisió i el cinema han estat testimonis del seu treball i el seu bon rotllo. Poques vegades m’he trobat un actor a l’escenari que es prengui al peu de la lletra el que defineix al nostre ofici en altres idiomes: sempre jugava!
Quan no li oferien feina es dedicava a escriure teatre i a engrescar algú per tirar-ho endavant i, curiosament, la seva darrera feina en aquest sentit va ser l’espectacle R.I.P.: es va encarregar d’escenificar el seu propi enterrament, de fer un repàs a la seva vida i de deixar clar a tothom què era el que l’emprenyava, què el feia riure, què el feia trempar… Quan s’emprenyava amb algú sempre acabava trucant dient però estem tontos? També ens ha deixat frases que es repeteixen pels platós i els escenaris: “vaig a fer els vidres”, “som màgics”, “al ser estúpid és el que tinc”… Et trobo a faltar!
