Debat a tres bandes per tancar el dossier sobre l’ofici de les directores.
Com és dedicar-se actualment a la direcció escènica? Sense dubte és una professió marcada per la precarietat i la inestabilitat, però també per la creativitat i el treball en equip. De tot això en va parlar la sotsdirectora d’Entreacte Núria Cañamares amb les creadores de muntatges tan diferents com els recents Zona inundable, Tot el que passarà a partir d’ara i Exit through the gift shop. De la taula rodona, gravada a l’Hotel Palace de Barcelona, n’han sortit dos continguts: un episodi del pòdcast de Recomana.cat i el present article.
Marta Gil Polo: “Cada vegada que faig un projecte tinc la sensació que és com començar de zero”
La Marta Gil Polo (Zona inundable, de Marta Barceló, al TNC) és defensora de la llibertat en tots els sentits creatius. Com a directora de teatre de text, la seva principal especialitat, prefereix elaborar una minuciosa anàlisi a partir de la qual “deixar volar la imaginació”: improvisacions, treball de moviment, jocs…
A l’hora de construir les escenes li agrada “no tenir un respecte excessiu al text i poder explorar des d’un lloc molt creatiu”. Aquesta llibertat la troba de forma més especial en els seus projectes propis, que normalment pot cuinar a foc més lent. Amb tot, el risc sempre hi és: “Cada vegada que faig un projecte tinc la sensació que és com començar de zero”, afirma. “Mai saps el que passarà, cada vegada és una aventura”. En un moment en què mantenir una companyia estable és cada vegada més difícil, li agrada conèixer gent nova amb qui deixar-se sorprendre i, alhora, conservar a l’equip a alguna persona amb qui ja ha treballat anteriorment. “Fas una mica de família i això t’acompanya”, explica, cosa que també permet aprofundir els vincles professionals i evolucionar conjuntament.
Haurien de tenir companyies estables, tothom hauria d’estar en plantilla” Marta Gil Polo
Pel que fa a les condicions de treball, Gil Polo destaca la diferència respecte a altres països europeus com Alemanya, país on va treballar uns quants anys. “Allà vaig veure que hi havia moltes més plataformes i sobretot molts més diners”. La directora creu que els grans teatres públics “haurien de tenir companyies estables, tothom hauria d’estar en plantilla… jo treballo a l’Auditori i tots som subcontractats. És un problema dels que estan a dalt de tot, d’enfocament. No hi ha una política cultural, la cultura no importa en aquest país i nosaltres en patim les conseqüències”.
La directora admet que la maternitat pot limitar la carrera professional: “Jo que soc mare m’he fet molt més càrrec del meu fill que el seu pare, això és així, i aquestes coses també deuen condicionar la vida de moltes dones que volen ser directores, però que també volen ser mares”, afirma.
Glòria Balañà: “Jo no vull ser una quota i no vull pensar que ho soc”
Per a la Glòria Balañà (al març va estrenar al Lliure Tot el que passarà a partir d’ara, de Joan Yago), la “dignitat” del sector s’ha de reclamar en tots els estaments. El gran problema és la diferència entre treballar en una institució, on “jo no m’he de preocupar de la producció i tinc un sou que està estipulat per uns barems segons conveni”, o impulsar un projecte amb una companyia petita. En aquests casos, sovint s’ha de suar per cobrar el sou propi i el de la resta de l’equip, i ni tan sols el suport d’un gran festival serveix com a aval. La dependència de les coproduccions també pot ser un problema: “Com que hi ha pocs recursos i s’hi destinen pocs diners, necessites la complicitat de molta més gent. Això és molt complicat”, admet. A això s’hi sumen els anomenats “sostres de vidre”, amb “persones que ocupen reiteradament certs llocs”.
Ara hi ha coses com les faltes de respecte que no es toleren”Glòria Balañà
Amb tot, Balañà no està a favor de les quotes: “Jo no vull ser una quota i no vull pensar que ho soc”. La directora no veu que el gènere condicioni la manera de dirigir: “Jo soc bastant de buscar la proximitat i m’agrada molt donar confiança als equips i escoltar molt”, relata, un tarannà que també ha vist en directors homes. Admet també que en alguna ocasió ha viscut experiències desagradables amb faltes de respecte, tot i que ho remunta a un altre moment: “Ara hi ha coses que no es toleren”. Sobre el condicionament de la maternitat, constata que l’ha obligat a abaixar el ritme de feina, però adverteix que “no és una queixa. Jo estic feliç d’haver-ho fet així”.
Per Balañà, el més important és el “posicionament ètic” i la “responsabilitat” que implica treballar amb un equip. La directora se sent còmoda amb els encàrrecs: “Si l’acceptes és perquè el projecte t’agrada i, per tant, de segui- da te’l fas teu”. A més, aquests projectes per- meten sentir-se més acompanyat: “El fet que hi hagi algú que et vingui a buscar per compartir una passió és molt agraït”, argumenta. Al final, cada proposta és un món que pot sortir millor o pitjor. Això no obstant, “encara que siguin desastres sempre hi ha un enriquiment”.
Carla Rovira: “El sector cultural és un clar exemple del neoliberalisme a la feina”
“Jo sento que la gent no em percep com una directora o dramaturga sinó com a creadora”, afirma la Carla Rovira (en gira amb Exit through the gift shop). La gironina entén els seus processos com “un esforç creatiu col·lectiu” motivat per una idea, “una utopia que està allà i que sembla que sigui al lloc on has d’arribar, però que en el fons es posa darrere teu i és el que t’empeny a anar a un lloc desconegut”.
Si has de demanar disculpes, has de demanar disculpes: tenim moments acalorats, ningú aquí és perfecte i ningú està lliure de males praxis” Carla Rovira
Pel que fa a les condicions de treball, opina que ni tan sols les grans infraestructures són garantia d’un sou digne: “Malauradament, avui dia tenim un sector que depèn més dels caixets individuals i personals que no pas d’unes estructures col·lectives que protegeixin totes les persones”. Rovira es mostra molt crítica amb les lleis internes del sector basades en l’estatus i el mercat, “un clar exemple del neoliberalisme a la feina”. Això genera un gran problema d’accessibilitat que limita tant els públics com els i les professionals que s’hi poden dedicar.
Aquest biaix té a veure amb molts factors, entre els quals hi ha el generacional, amb una sèrie de professionals com ella que van començar a treballar en plena crisi. Les discriminacions per gènere també són importants: “Jo no accedeixo als sous que segurament reben homes que tenen la mateixa trajectòria”. Observa que hi ha una percepció del fet femení com a específic i posa com a exemple les reticències que ha trobat a l’hora de proposar un espectacle sobre la gestació. Encara que tots els éssers humans ha nascut a través d’un embaràs, es considera que aquest tema només interessa un nínxol de públic molt concret. En canvi, això no passa quan hi ha una veu masculina: “Hamlet és un príncep de Dinamarca que ha de matar pel seu pare. Gaire universal no ho trobo, això”. En aquest sentit, Rovira defensa les quotes de forma radical: “Si portem no sé quants milers d’anys d’història en què el homes han sigut la norma, doncs apartin-se, que no treballin homes durant uns quants anys. No siguem quota, siguem el 100%”. Rovira també advoca per anar més enllà de la qüestió binària i recorda que les tres directores convidades són dones blanques i cisgènere. “La societat és molt més plural i diversa. És el discurs, que és normatiu”.
Per a la creadora cal un “posicionament polític” en contra de la idea “que els genis han de poder arribar fins a les últimes conseqüències”. I ho argumenta fent autocrítica, amb ocurrències a les quals ha hagut de renunciar perquè podien fer mal a la resta de l’equip.
“Si has de demanar disculpes, has de demanar disculpes. Tenim moments acalorats, ningú aquí és perfecte i ningú està lliure de males praxis. El tema és com abordes tu les teves males praxis”, conclou.
MÉS ARTICLES DEL ‘DOSSIER NOVES DIRECCIONS’ PUBLICAT A AL NÚMERO 220 D’ENTREACTE
