PARAULA: EXCITACIÓ
Sóc Edgar Moreno. Tinc 40 anys. Visc a Barcelona. Em guanyo la vida com a actor i no saps quina il·lusió que fa dir això. Sempre tinc present que el temps ho posa tot a lloc, per bé i per mal.
DONA’NS PERFILS
Mires a una banda i veus?
Amor a l’ofici: considero que és una feina que si no l’estimes, si no tens vocació en un any estàs cremat. Passes gana, passes fred, passes son… has d’estar molt enamorat perquè els sacrificis no siguin un esforç.
I quan mires a l’altra banda?
Veig que s’ha de perseverar i que a vegades es desesperant obligar-te a tu mateix a no abaixar els braços, a no patir ansietat i, sobretot, a no tenir pressa. Considero que una de les meves debilitats és aquesta pressa, aquesta sensació que el temps va molt ràpid.
PARLA’NS DE TU
Per què ets actor?
De petit sempre deia que volia ser actor i no sabia el perquè, ara sí que ho sé. Perquè ho sóc, no puc evitar-ho. A qualsevol feina on havia estat abans de dedicar-me a la interpretació sempre m’havia sentit a Matrix, no volia ser allà, no volia fer allò, estava apàtic, patia un estrès innecessari. El dia que vaig decidir deixar-ho tot i llençar-me a la piscina ho vaig veure clar: “ era això el que em passava”.
Anem a aquest moment, com va ser?
Doncs va ser fent la darrera feina “normal” que vaig tenir, en una empresa d’assegurances, on el funcionament era totalment impersonal, d’objectius i de números. Jo no gaudia gens a nivell personal, ni em sentia realitzat. Va arribar un moment en el que vaig dir prou. Estava combinant aquella tasca amb la d’actor però aquella feina em pesava, em robava temps, energia i sobretot alegria. Va haver una persona del meu entorn que em va fer veure que tenia uns horaris molt còmodes però estava sempre de mal humor i trist, en canvi me n’anava a rodar un curt “cutre” a les 4 del matí i arribava amb un somriure d’orella a orella. I va ser el detonant per dir prou. Tenia uns estalvis i vaig veure que podia viure un parell d’anys tractant d’obrir-me camí mentre em formava. Em vaig llençar a la piscina sense saber si hi havia aigua o no, per sort em sembla que al menys un pam d’aigua hi havia, no em vaig fer massa mal i aquí estic intentant omplir la piscina sempre que es pugui.
Recordes algun instant en el que t’hagis dit a tu mateix “ara si, sóc actor”?
Ostres! Crec que hi ha un procés, pel qual tots passem, durant el qual quan et pregunten si ets actor i contestes amb la boca petita. Però el clic de dir “sóc actor” crec que va arribar de manera natural, no sé si és quan tu t’ho creus o quan deixes de responsabilitzar-te i de dir “he de fer” he de complir “he de complaure”. I et dius a tu mateix “estic gaudint de la meva feina, sóc actor”
I DE LA FEINA
Si repasses el teu currículum de què ets sents més orgullós?
Segurament d’una cosa que no té cap mena de rellevància mediàtica ni generaria cap visibilitat o popularitat, però com a feina interpretativa em va suposar un repte. Em va fer passar per moments de dubte, de sentir-me incapaç de fer-ho però del que me’n vaig sortir i, fins i tot, vaig rebre un premi. Va ser un projecte molt underground que vaig fer perquè venia d’una època que estava fent molt vídeos corporatius, feina d’actor alimentària, i necessitava recuperar la part lúdica de l’ofici.
I ara amb què estàs? A què li dones voltes?
A un munt de coses, mai no paro de pensar, de veure què més puc fer. És una part positiva i alhora negativa de la nostra feina, els projectes són puntuals, solen tenir una durada… i a una altra cosa. Així que sempre estàs picant portes per veure com podràs omplir el calendari posterior, però concretament estic preparant una pel·lícula que rodem en breu El Piso de David Casals-Roma on soc el coprotagonista i al novembre esperem estrenar una obra de teatre, de la qual no puc parlar gaire, però que serà moguda amb gairebé 40 persones a l’escenari.
Una obra de text?
Som 5 actors i hi ha un grup coral i una orquestra amb nosaltres, les transicions són musicades, un format híbrid entre el teatre musical i el de text.
Amb sala prevista?
Tenim sala d’estrena i estem decidint si farem gira i després temporada o a l’inrevés i en funció del que decidim ens enfocarem a buscar una cosa o l’altra.
Parles molt en primera persona del plural… entenc que no ets un actor contractat si no que hi formes part d’una manera més implicada…
Sí, a mi m’agrada molt la paraula companyia. Per mi suposa això, ens arremanguem tots i el que no busca vestuari, busca sala i el que no, parla amb un dissenyador perquè faci el cartell. La paraula companyia per a mi ve d’aquí, ens acompanyem tots per aconseguir un objectiu comú .
DONA’T UNA VOLTA SOBRE TU MATEIX.
Sempre em veig igual, com un crio petit aprenent de tot. La nostra professió està plena de primeres vegades i a mi això em fa molt il·lusió, sento l’excitació que sent un nen la nit de Reis, conservo la capacitat de sorprendre’m. Després els projectes fan els seu camí i potser alguns et desinflen però el dia 1 arribo amb tot l’entusiasme de qui descobreix per primera vegada.
… I sobre la professió…
Fotuda, molt fotuda. Estem a nivells molt precaris i amb els governs que tenim… Crec que en aquest país no es cuida la cultura perquè d’alguna manera se la considera oci, no veuen que la cultura tingui un poder pedagògic o d’enriquiment personal, per a ells és simplement entreteniment i això em sembla un error. Crec que és molt necessària, no arribaria a dir que hauria de ser gratuïta perquè això és utòpic però tenim països al voltant que la tracten molt millor que al nostre, a la cultura i als qui la fan possible.
