L’assassinat dels humoristes de la revista Charlie Hebdo ha provocat una onada de discursos i mostres de suport cap a allò que anomenem convencionalment “llibertat d’expressió”, centrada en aquest cas en el dret o no a fer burla de l’actualitat. Ha estat com si Occident descobrís novament el vell debat sobre el riure, alhora eina capaç de reflexionar sobre els mals de la societat i cavall de batalla per a tot poder que es vulgui imposar. Considerat sovint com un tema trivial, desproveït sovint de transcendència acadèmica, en les darreres setmanes la pregunta d’on situar la frontera per delimitar l’humor ha esdevingut motiu de comentari i posicionament de tota mena de tertulians, periodistes i polítics (fins i tot el Papa hi ha ficat cullerada). Cadascú ha situat el llistó on millor li ha semblat, des del que defensa que tot s’hi val i que de tot es pot fer broma, fins el que preconitza que el bon gust o la fe religiosa s’han de salvaguardar dels efectes nocius del sarcasme i la ironia. Ja deia Jorge de Burgos, el personatge d’Umberto Eco a El nom de la rosa, que riure és dolent perquè ens deslliura de la por del Dimoni, i de Déu.
El riure, al centre del debat
Parlar del riure és endinsar-se en l’ambigüitat d’aquesta emoció fugissera i en la multiplicitat de funcions que compleix: de la riallada alliberadora a la burla que funciona com a controlador social i que per por del ridícul ens obliga a comportar-nos d’una determinada manera en públic; des del riure proteic i creador de vida (present a les narracions religioses de tot el planeta) fins al riure adscriptiu que cada comunitat origina per diferenciar-se de les altres; de l’humor terapèutic cada cop més acceptat pels especialistes de la sanitat a l’humor ètnic, interaccional o de gènere. Malgrat el poc espai que ocupa com a matèria d’estudi científic, el riure sempre ha estat al centre del debat. Els límits d’allò que pot ser o no motiu de burla marquen també els marges de les nostres llibertats individuals. Com més estret és l’espai que una societat permet a l’expressió humorística, més estreta és també la capacitat del seus ciutadans per opinar o debatre. Els filòsofs clàssics ja van descobrir que el riure desacralitza i rebaixa metafòricament allò que mostra, ho despulla de transcendència i ho exhibeix sense cap mena de respecte. Potser per això preferim ser víctimes d’un atac verbal abans que d’una burla. Aquest fenomen és especialment cridaner quan es tracta de creences o de règims autoritaris, que sovint responen amb una gran agressivitat.
En una entrevista concedida el 1997, el dramaturg Dario Fo opinava que: “La sàtira és l’arma més eficaç contra el poder: el poder no suporta l’humor, ni tan sols els governants que s’anomenen democràtics, perquè riure allibera l’home de les seves pors” (potser per això la professió d’humorista és una de les més perilloses). Pioners de la caricatura gràfica com Charles Philipon o Honoré Daumier ja van conèixer la presó per trufar-se del rei de França a principis del segle XIX, persecucions que han estat molt freqüents des de llavors. A Barcelona només cal recordar els atacs a les redaccions del Cu-Cut el 1905 i a El Papus el 1977. En les darreres dècades han augmentat els casos de còmics assassinats per dictadures o per grups fonamentalistes, com l’argentí H.G. Oesterheld o el palestí Naji Salim al-Lai. La virulència cap als professionals del riure ha estat sagnant a molts països, potser els casos més coneguts són la mort del colombià Jaime Garzón i la de l’hondureny Carlos Salgado o la persecució de l’algerià Alí Dilem. Per sagnants, el cas del siri Akram Raslan, executat a prop de Damasc, o el del somali Abdi Jeylani Mashale, mort quan sortia de l’estudi de ràdio on treballava. La història com una pugna constant entre els qui volen poder-ho dir tot i els qui malden per demarcar fèrriament els límits del riure. Si el comparem a un termòstat, el grau d’hostilitat que genera l’humor en un territori ens indica el grau de salut de la seva societat.
Orígens de les fronteres
Vivim dins d’un conflicte conceptual entre la serietat i el riure, termes separats per una frontera amb demarcacions variables. Etimològicament, el llatí serius designava les coses veritables i importants, mentre que “trivial” deriva de la frase maledictum ex trivio, que feia referència als renecs i malediccions que es podien escoltar al carrer i, per extensió, també a l’humor. Aquesta distinció és molt semblant a la que proposa el filòsof rus Mijail Bajtin1, que definia el carnestoltes i les manifestacions humorístiques com la columna vertebral de la cultura popular enfront de la cultura oficial (“la dels agelastoi, els qui mai no riuen o fins i tot odien riure”). Antigament es defensava l’existència en paral·lel d’una explicació seriosa i una altra de còmica per a totes les coses. Plató deia que riure degradava l’art i la religió, mentre que Aristòtil definia l’ésser humà com l’animal que riu. Els romans consideraven l’humor com una virtut republicana capaç de corregir els defectes morals de la gent, Horaci deia que el qui riu diu la veritat. No obstant això, tot va canviar en l’època imperial, amb emperadors com Heliogàbal o Còmode que tenien fama de fer bromes macabres als convidats als seus banquets, al mateix temps que castigaven amb severitat qualsevol befa a la seva dignitat.
El debat sobre límits de l’humor es va accentuar amb el cristianisme. Al llarg del segle IV les autoritats eclesiàstiques van voler desterrar el riure, percebut com la darrera petjada del paganisme. El bisbe de Barcelona Pacià es queixava de les desenfrenades celebracions que tenien lloc a la ciutat per Cap d’Any, amb gent disfressada de cérvol o de vaca fent el ximple pels carrers. El bisbe Basili, un dels creadors del monacat catòlic, va prohibir riure als monjos. Mentre que Joan Crisòstom, patriarca de Constantinoble, va difondre la idea que en els evangelis hi consta diverses vegades que Jesús va plorar, però no es diu mai que rigués. Els únics que esclataven a riure en la tradició cristiana eren els jueus que es burlaven del crucificat, el públic romà que ho feia dels màrtirs llançats a les feres del circ o els camperols pagans que encara celebraven la fertilitat de la terra. Per tant, res de riure, ni de teatre, ni d’espectacles de cap mena. Ser cristià era una cosa seriosa.
Aquesta situació es va estendre durant segles, fins que es va produir la reforma gregoriana i l’arribada de Bernat de Claravall i els seus monjos cistercencs, que comparaven el seu desig de pobresa amb la dels joglars ambulants, sempre disposats a ser motiu d’oprobi i de burla de rics i poderosos. Dècades més tard, Francesc d’Assís, el fundador de l’orde franciscà, es va definir com un “joglar de Déu” i va prohibir als seus monjos estar tristos. Encara abans d’acabar el segle XIII, l’escolàstica va recuperar el debat sobre la licitud de riure, amb autors com Joan de Salisbury o Hug de Saint Victor, que van fixar les fronteres de la comicitat entre l’humor (el riure amable i mai ofensiu dels predicadors) i la burla (pròpia de còmics i joglars, els quals calia combatre). En aquella època tots els moralistes van incloure un capítol dedicat a aquest riure bo en els seus tractats. Tomàs d’Aquino distingia entre l’eutrapelia o “disposició alegre” i el risus, que atemptava contra els bons costums. La distinció entre el riure sa i modest, contraposat al riure amarg que busca atacar o denunciar, encara conforma avui en dia el posicionament bàsic de l’Església catòlica pel que fa al riure.
Canvi d’actitud
Al segle XIII és perceptible un canvi d’actitud cap al teatre i l’ofici de joglar o de pallasso, fins llavors considerats dins la mateixa categori
a que meuques i escorxadors. Es comença a diferenciar entre joglars que canten vides de sants i narracions èpiques (és a dir, històries serioses i amables amb el poder) i joglars còmics a qui és millor censurar i marginar. Com deia el filòsof Charles Lalo2, cada mitjà social forma un grup relativament tancat, dotat d’una certa autonomia i privilegis. Una de les seves formes de lluitar per la supervivència i la jerarquia és el riure. Mentre els poders que governaven Europa van ser atomitzats i petits, als europeus els va resultar possible fer valer vells privilegis. Però desprès de les grans epidèmies de pesta negra, el panorama va canviar. Els reformistes catòlics d’aquest període, com Joan Capistrano, Andrea Osiander o Jeroni Savonarola, van ser molt crítics amb els jocs, el teatre i l’humor. Les monarquies es van enfortir i el papat va tenir l’excusa perfecta per mostrar-se encara més intolerant, aprofitant l’aparició de les esglésies reformades. Catòlics i protestants discutien, i aviat el riure es va convertir en arma entre els dos bàndols, que s’acusaven mútuament de riure massa. Aquell segle XVI va ser un temps de pors: del dimoni, dels luterans, del paganisme, de les bruixes, dels natius indígenes de l’Amèrica colonial, dels pirates o del poder turc a la Mediterrània. L’historiador Jacques Delumeau3 defensava que totes dues esglésies s’enfrontaven a l’evangelització definitiva del continent i a l’exportació del cristianisme al Nou Món, i així es posava fi a les restes del que havien estat les llibertats medievals. Com a conseqüència, en els anys posteriors al Concili de Trento, l’Església catòlica iniciarà una veritable guerra contra els espectacles, els texts humorístics i en general contra qualsevol manifestació de bon humor. La Inquisició arribarà a prohibir fins i tot les nadales i el Consell de Cent barceloní decretarà dejunis penitencials a pa i aigua, durant les jornades en les quals transcorria el proscrit Carnestoltes. L’historiador Peter Burke4 deia que la Contrareforma havia desfermat una ofensiva conjunta del poder monàrquic i eclesiàstic, no tant per desterrar el riure com per reduir-ne significativament els límits. A poc a poc, l’humor es va convertir en una activitat infantil i menystinguda. “No ets al món per divertir-te”, repetien als seus fills els puritans anglesos.
El riure modern
El nou capitalisme, farcit d’idees extretes de l’ètica protestant, estava fascinat per la serietat i el progrés, oposava el seu model humà a tota pèrdua de temps en coses trivials. S’havia d’escombrar tota expansió humorística de l’espai públic. Les representacions, els balls i les festes còmiques van ser desallotjades de places i carrers, i l’humor es va transformar en un gaudi reservat al domicili particular o a llocs tancats i foscos com els teatres. La concepció del riure com una cosa trivial és perceptible en els filòsofs d’aquest període com John Locke, Thomas Hobbes o René Descartes, el qual definia la burla com “una espècie d’alegria barrejada d’odi”. Com deia Bajtin, al segle XVIII, el riure va esdevenir una cosa menyspreable i inútil. Voltaire la veia com un tret humiliant, un sarcasme pensat per ridiculitzar els altres; Immanuel Kant creia que tota cosa humorística és un contrasentit, i Goethe, que naixia d’un contrast moral amb els nostres sentits. L’assemblea que va sorgir de la Revolució Francesa va prohibir qualsevol broma mentre estava reunida, argumentant que riure era propi de l’Ancien Régime i acusant els que reien de persones frívoles.
Amb aquests antecedents, el segle XIX va ser un dels més tristos i seriosos de la història, els pensadors d’aquella època van tenir una mirada molt mecanicista i escèptica cap a les teòriques virtuts del riure. Desaparegut com a eina per defensar solidaritats col·lectives (festes comunitàries esbojarrades i alegres), l’humor es va tornar solipsista. Humoristes, caricaturistes, escriptors satírics i actors còmics van ser desplaçats a l’anomenada “cultura popular” que havia agafat connotacions pejoratives, oposada a l’alta cultura de les elits. Com escrivia Friedrich Nietzche, l’home és un animal que pateix tan intensament que s’ha vist obligat a inventar el riure. La comicitat com a gest sardònic, efecte irracional de la nostra animalitat, que defensava Charles Darwin, o alliberador de tensions fisiològiques, com el que plantejava Herbert Spencer. Paradoxalment, aquesta cultura popular esdevindrà hegemònica durant el segle XX, convertida en una forma de coneixement i de reflexió. La posició de l’humor arriba a ser central en corrents de pensament com el dadaisme, el surrealisme, el situacionisme o la contracultura nord-americana. En aquells anys es va convertir en una arma de resistència davant de les diverses dictadures que van governar el món, com el pallasso Bim Bom que feia burles dels bolxevics durant la Revolució Russa o la quantitat d’acudits que va provocar l’arribada al poder d’Adolf Hitler a Alemanya. Les dictadures modernes van resultar tan extremes que compartien amb els emperadors romans la sinistra dualitat de no acceptar cap crítica burleta, al mateix temps que gaudien d’un humor pervers cap als seus enemics ideològics. Mentre que la gent era condemnada a mort per fer bromes, els nazis publicaven revistes satíriques com Die Brennessel en les quals es befaven dels jueus. Mentre que la policia arrestava la gent per explicar facècies, el dictador Franco demanava a la seva germana que un cop a la setmana li expliqués les ocurrències que circulaven sobre ell (l’historiador Gabriel Cardona el definia com el personatge històric que havia protagonitzat més acudits).
L’arribada de la postmodernitat va ser anunciada amb la intromissió de personatges còmics en àmbits seriosos com la política. El cas més conegut seria el de Calouche, el pallasso que es va presentar a les eleccions franceses de 1981 i que va abandonar abans d’hora per les amenaces de mort que va rebre (novament, els candidats convencionals estaven més acostumats a un atac verbal que a un sarcasme). El filòsof Gilles Lipovetsky5 va formular a finals dels anys vuitanta la seva definició de “societat humorística” per definir la postmodernitat, en la qual es difuminava la frontera entre seriós i humorístic. Amb la seva càrrega de nihilisme i desesperança, aquella visió semblava descriure el nostre món virtual, en què la sàtira i la ironia (del grec eironeia o “màscara”) formen un dels principals continguts de les xarxes socials. Però l’atac a Charlie Hebdo ens ha fet tornar a la realitat, en la qual els còmics són assassinats per fer burla de la serietat i del fonamentalisme, mentre que algunes veus tornen a demanar límits estrets i fronteres impermeables per reduir així l’espai crític que pot abordar el nostre riure. No deixa de resultar curiós que un tema que ha desfermat tantes passions i tants odis tingui encara la consideració d’una cosa trivial i sense importància.
1 La cultura popular en la Edad Media y el Renacimiento (M. Bajtin, 1974)
2 Esthetique du rire (Ch. Lalo, 1949)
3 La mort des pays de Cocagne (J. Delumeau, 1976), La Reforma (J. Delumeau, 1977), La peche et la peur (J. Delumeau, 1983)
4 Burke a Una historia cultural del humor (T. Bouche i H. Roodenburg editors, 1999)
5 La era del vacío (G. Lipovetsky, 1986)
