Fa un parell d’anys, la Kodak, única empresa que encara fabricava negatiu en format físic, anunciava els plans per suspendre’l definitivament. El procés d’incorporació de les tècniques digitals al Cinema havia progressat tant que ja no queden sales amb instal·lacions que permetin projectar cinema a la clàssica, i la majoria de les productores i cineastes han optat pel Digital, que abarateix costos i permet una agilitat molt superior, així com desenvolupar tots els processos de manipulació de la imatge, que han impulsat un pas de gegant en fer visible l’impossible.
Era inevitable que tot un Sistema que es mantenia idèntic des de finals del segle XIX, quan va néixer el Cinema, fes finalment la revolució que el futur exigia. Però, tot i així, és evident que la Imatge Digital té detractors i també limitacions, i alguns grans cineastes com Tarantino, Christopher Nolan o Spielberg, o creadors com Linklater i Wes Anderson, amb prou poder a les esferes de decisió empresarials de les Majors, prefereixen el cel·luloide i acusen el Digital d’absència de textures, de manca d’atmosfera i de distància entre els espais, i d’una superfície metàl·lica, una pàtina que dóna monotonia a la fotografia de qualsevol tendència. Finalment, les Productores i Kodak han pactat una mínima producció de cel·luloide que mantindrà el Classicisme com a opció per a alguns privilegiats. Una esperança que dóna llibertat als autors: és com si en el món de la pintura la invenció dels acrílics hagués obligat tots els artistes a fer servir només uns suports. Limitacions que interessen als fabricants dels materials, que sempre augmenten beneficis si tothom fa servir un únic model, però que provoquen l’amenaça d’una monotonia còsmica. Com si al Món només existís una llengua, una cultura, un aliment, un oci i un habitatge estàndard, el perfecte paradís totalitari. Indiscutiblement, si el Cinema pot Ser, sense ser Digital per obligació, defensa un futur més democràtic.
