Malgrat que les grans plataformes s’han anat instal·lant a Madrid, a Catalunya hi continuen els rodatges, i només durant el 2021 van ser gairebé 4.000. El 75% van tenir lloc a Barcelona, encara que les grans produccions van ser sobretot a la resta de municipis. Hem arribat a un màxim o això anirà creixent?
Més enllà de Barcelona, les ciutats amb més rodatges de Catalunya són el Prat de Llobregat, Terrassa, Tarragona, Mataró, Girona i Manresa. La majoria de municipis ho posen fàcil. Hi ha diverses film offices i, des del 2007, existeix la Catalunya Film Commission, gestionada per la Generalitat, que inicialment estava fusionada amb la Barcelona Film Commission de l’Ajuntament fins que van veure que era millor separar-ho. S’ocupa tant de l’arribada d’equips internacionals com de produccions catalanes, com la de la directora Elena Martín, que va rodar a l’Escala la pel· lícula Creatura, premiada a la Quinzena de Cineastes del Festival de Cannes.
“ Madrid va passar-nos per davant en rodatges, però ens estem recuperant: Barcelonaho torna a fer fàcil”
Mercè Garcia Lopez, localitzadora
Les dades de filmacions a Catalunya també van ser molt altes el 2018. “Si en el futur hi ha un creixement penso que no serà desmesurat, si de cas augmentarem gradualment” pronostica Carlota Guerrero, responsable de la Catalunya Film Commission. “La nostra és una feina molt tècnica, treballem per donar les eines i acompanyar. El moment actual és gràcies al fet que molta gent hi ha cregut. Això dona resultats, i n’estem contents. És una activitat econòmica i també cultural”, explica.
A Terrassa s’hi suma la feina de la film office local amb la del Parc Audiovisual de Catalunya. L’any passat van atendre 123 rodatges, la seva millor xifra, i el doble que el 2020. “Amb la covid s’ha consumit molt audiovisual. Les plataformes també han estat un revulsiu”, explica Cristina Brandner, gerent del Parc Audiovisual. “Terrassa està a 30 minuts de Barcelona i això ens afavoreix. A banda, tallar un carrer aquí és més fàcil, i aquesta activitat és un retorn per a la ciutat”.
Un escenari postcovid “L’any de la pandèmia va ser quan més rodatges vaig tenir, em vaig fer 43 PCR!”, explica Mercè Garcia Lopez, que fa 20 anys que s’hi dedica. Ara ho fa amb una empresa que porta el seu nom, La Mer Producer, centrada en publicitat. Va començar plegant cables, portant càtering, després fent producció i, més endavant, va exercir de localitzadora. “El món de la publicitat és diferent de la ficció. Madrid va passar-nos per davant en rodatges, però crec que ens estem recuperant”, apunta. “Es roda on et posen facilitats, i Barcelona ho torna a fer fàcil”. Treballar amb un gran equip sempre és més assequible en un petit municipi. Si s’ha de buscar una casa és millor fer-ho en un lloc on poder instal·lar-hi un camió, on no sigui tan complicat demanar permisos… després l’exterior desitjat es pot simular fàcilment. “Durant anys subcontractava la feina de localitzacions, però des de fa 10 anys que me n’ocupo jo. Vaig tenir alguna mala experiència”, recorda. “Em trobava que, quan ja tenia el rodatge en marxa, em pujaven el preu de la localització. Prefereixo anar-hi jo mateixa amb el director de fotografia, mirar il·luminació i parlar-hi directament. Soc molt rigorosa. No pot ser que quan tinguis una localització facis malbé mobles, trepitgis plantes… Hi ha diverses formes de fer la feina, i nosaltres ens hi mirem molt. La gent ens ho agraeix i, sovint, tornem a llocs on hem anat”. Creu que la dificultat rau a trobar l’entesa amb les persones que s’ocupen de la creativitat dels anuncis. “Quan els presentes fotografies de localitzacions sempre veuen un lloc diferent del que s’havien imaginat. Fins que no avança no ho veuen”.
“ Barcelona és molt cinematogràfica, però no només després dels Jocs Olímpics, també històricament”
Sara Antoniazzi, professora i autora de Barcelona en Pantalla
Pel·lícules que marquen la diferència
Quan es parla sobre la imatge de Catalunya al món sempre se citen pel·lícules com Todo sobre mi madre (1999), Una casa de locos (2002), Vicky Cristina Barcelona (2008) o les escales de la catedral de Girona a Joc de trons (2016). Moltes d’aquests pel·lícules apareixen analitzades al recent llibre Barcelona en Pantalla, una ciudad en el cine, de Sara Antoniazzi, publicat per Catarata. “Barcelona és una ciutat molt cinematogràfica, però no només després dels Jocs Olímpics de 1992, sinó també històricament”, apunta aquesta doctora en diferents universitats. “Quan es va inventar el cinema, a Barcelona va tenir molt més èxit que a Madrid”, recorda Antoniazzi. Ho argumenta citant la relació de Georges Méliès amb la ciutat, el nombre de cinemes que hi havia o la pel·lícula Sortida dels treballadors de l’Espanya industrial (1897), de Fructuós Gelabert. “Malgrat que estigui perduda, és l’inici del cinema a Espanya, encara que al franquisme li interessava dir que va ser Salida de la misa de doce de la Iglesia del Pilar de Zaragoza, d’Eduardo Jimeno Correa”.
Diversos historiadors del cinema coincideixen a destacar com la dictadura de Primo de Rivera i el franquisme van afavorir Madrid en detriment d’altres ciutats. El seu llibre és un viatge per la història i neix de la seva tesi doctoral. “Potser ara és el millor moment de Barcelona en aquest sentit. És molt coneguda a l’estranger. A banda, tant es pot interpretar a si mateixa com a altres ciutats”.
La recordada El perfume (2006), l’adaptació del llibre de Patrick Süskind, s’ambientava a la França del segle XVIII i va ser rodada en part al Poble Espanyol i al centre de Barcelona.
Una ciutat d’anunci?
“Els veïns de Barcelona som extres, figurants”, deia l’antropòleg Manuel Delgado recentment al pòdcast de Crític. “Com que volen vendre la ciutat, produeixen espots. És com si Barcelona fos un gran anunci publicitari en què els ciutadans hi apareixem, somrient, feliços. Tenim la sort immensa de viure en el que algun cop es va dir que és la millor botiga del món. De què et pots queixar?”, explicava amb la seva mordacitat habitual. Antoniazzi identifica dues maneres de mostrar Barcelona: com si fos una postal i, també, d’una manera més crítica o realista, com ara a En construcción (2001), el llargmetratge documental de José Luis Guerin que aborda la gentrificació. “Ens mostra la cara obscura de la ciutat turística, les conseqüències que té”. En aquesta mateixa línia hi ha Biutiful (2010), dirigida per Alejandro González Iñárritu. “S’ha de ser molt crític amb la imatge que es dona de la ciutat al cinema. Però justament, també hi ha un cinema que pot servir per criticar i, a la vegada, per analitzar”, afegeix.
