La institució teatral més ben dotada del país es troba immersa en un concurs públic per triar la nova direcció artística. Una comissió avaluarà els projectes a porta tancada i el Consell d’Administració –amb un destacat pes polític– prendrà l’última decisió. Però, i la resta del sector, no té res a dir en l’elecció d’una persona que condicionarà part del rumb escènic del país? Passem la paraula. Auca#184
El pròxim juny de 2026 coneixerem el nom de la persona que dirigirà durant quatre anys prorrogables el Teatre Nacional de Catalunya. El debat està servit ja d’entrada pel mètode d’elecció. Per a crítics teatrals com Santi Fondevila, la figura del concurs públic resulta ja “qüestionable en la mesura que delega sobre un jurat més o menys competent la responsabilitat, o la irresponsabilitat, de la decisió que se suposa que correspondria al polític de torn”. Els concursos, però, desvinculen els guanyadors de l’acció política, i això garanteix una certa cobertura d’independència. Per altra banda, s’estableix un miratge de transparència democràtic, perquè en realitat no hi ha un debat públic al voltant de l’elecció, un tràmit que queda reclòs en els despatxos. Qui va ser director de l’ICEC, Miquel Curanta, recorda a X que les candidatures “s’anonimitzen perquè sovint s’hi presenten persones que treballen en altres projectes o empreses i tenen dret a la confidencialitat”. Diàfans o no, com apunta a Núvol el també crític Oriol Puig Taulé, s’equivoca qui pensi que les decisions finals “estan deslligades de la política, del partit que hi hagi ara mateix a la Generalitat, dels factors generacionals i de favors personals de tota mena”. De fet, el concurs ja s’ha esquitxat de polèmica en haver canviat sobre la marxa un dels requisits, l’exigència de titulació. Segons el TNC, tot és degut a “un error en la redacció”.
Altres debats passen pel perfil professional de l’aspirant: si ha de ser gestor o bé artista. Per al segon supòsit, les bases del concurs limiten a la direcció artística la possibilitat de programar un espectacle propi per temporada, tot i que això contradigui la natura del contracte que especifica un “100% de dedicació” a les tasques de programació i seguiment. Altres clàusules com el domini de castellà i català limiten l’accés al concurs a figures internacionals, una pràctica que fomenta les inèrcies localistes. Et tap generacional i el sostre de vidre són altres temes sobre la taula: tot i que en els últims anys tant el TNC com el Lliure han fet passos enormes pel que fa a la paritat, fa més de vint anys –des d’Àlex Rigola– que una persona de menys de quaranta anys no es posa al capdavant d’un gran equipament de Barcelona.
Patrimoni i dramatúrgia
Amb candidatures mantingudes en secret i projectes que rarament es comparteixen en públic, el debat al voltant del futur del TNC (o qualsevol altra institució o festival públic) no acaba d’arribar a l’àgora. Davant dels micròfons poca gent s’atreveix a apostar per candidatures concretes o fer travesses amb noms, potser per temor de quedar retratat fora de les famílies guanyadores. Més fàcil resulta demanar als professionals del sector com haurien de ser les polítiques de la futura direcció. Per al creador i professor de l’Institut del Teatre Ferran Dordal seria clau que la persona escollida tingui “un sentit de servei públic”, que no hi vagi “amb la idea de desenvolupar la seva carrera”. El coneixement profund del sector seria una altra clau: “Amb consciència que dirigirà un pol artístic i cultural essencial”, afegeix Dordal, cal que la persona “sigui capaç de generar entusiasme” i tingui consciència “de la precarietat del sector, que la majoria dels professionals no poden viure exclusivament de la seva feina i que costa molt tirar produccions endavant”.
Patrimoni també és “una peça de fa deu anys que no va poder veure ningú, o la retrospectiva d’una companyia consolidada”
Àlex Serrano (Agrupación Señor Serrano)
Llegir el patrimoni escènic és un dels eixos fundacionals del TNC, i en aquest sentit Dordal demanaria que no es revisés “des de l’arqueologia o caprici personal”, sinó fer acostaments “des del nostre temps i amb ganes de redescobrir- lo”. En la mateixa línia, el director Àlex Serrano apunta que el patrimoni també és “una peça de fa deu anys que no va poder veure ningú, o la retrospectiva d’una companyia consolidada”; poder llegir, en definitiva, “contingut contemporani de fa tres dècades, no només de fa 150 anys”.
Per Marià Llop, de l’Associació de Professionals de la Interpretació i la Direcció (AADPC), la clau perquè el TNC pugui ser el referent en matèria de patrimoni implica “plantejar i trobar noves fórmules, com podria ser la creació d’una companyia estable”. I hi afegeix una funció de model: “El TNC del futur hauria de ser un teatre garant dels drets de la professió, exemple de bones pràctiques”, i també “un agent de creació de públics”; en definitiva, “un teatre articulador del sector”.
“Programar autoria catalana viva a la Sala Gran hauria de ser una cosa habitual i no una excepció”
Helena Tornero (ACD)
Els dramaturgs tampoc s’estan de dir la seva: “Programar autoria catalana viva a la Sala Gran hauria de ser una cosa habitual i no una excepció”, remarca Helena Tornero, presidenta de l’Associació Catalana de Dramatúrgia (ACD). Ho lliga a un “suport clar i compromès amb la dramatúrgia catalana” i a la recuperació d’un dispositiu estable “similar al cicle T6, però millorat”. Des de l’ACD proposen que el TNC faci encàrrecs de direcció “d’autores i autors contemporanis catalans i no només de textos clàssics o estrangers”. Més enllà de la producció, demana “visibilitat” per a la figura dels dramaturgs, perquè “si no estrenes al TNC sembla que no existim”. Finalment, ja en un to “més personal”, Tornero alerta contra un reflex habitual en els relleus: “Voler que tot sigui nou i treure coses que estan funcionant. No tornem a començar de zero”, remata.
Per gèneres
En un país amb tantes mancances culturals, són nombroses les tasques que el TNC ha de cobrir. En la mitjana de les cinc últimes temporades, la dansa ha representat el 9,5% del total d’espectacles, el teatre familiar el 7,8% i el circ un modest 3,4%. Per Guille Vidal-Ribas, president de l’Associació de Professionals de la Dansa (APdC), un teatre nacional hauria de tenir “un compromís clar amb la dansa i l’autoria catalana, també la coreogràfica”, amb mesures com la recuperació de “companyies associades i residents, amb càstings oberts i processos transparents”. A curt termini, seria clau també que el TNC treballi “per reduir al màxim l’impacte de les obres del Mercat de les Flors”.
En termes de teatre familiar, Joan Afred Mengual, de la TTP, reclama una programació que pugui cobrir les necessitats culturals de “totes les franges d’edat” i, en aquest sentit, denuncia que l’actual volum d’espectacles adreçats a públic infantil i juvenil “és insuficient” i suposa un “menysteniment dels professionals” que es dediquen als espectacles familiars. Finalment, des de l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya (APCC) demanen que “el circ català hauria de ser-hi present, més enllà de les propostes per a públic infantil, que només hi arriben un cop a l’any”, i recorden que aquest gènere “no té cap espai públic propi d’exhibició” a Catalunya. Amb tant fronts oberts, al TNC li toca fer equilibris.
N de Nacional
“El problema és que no va haver-hi un debat previ sobre quin teatre nacional necessitàvem, i ara cada direcció fa com vol”. Tena Busquets és programadora a Olot i dirigeix el Festival Sismògraf. Fora de Barcelona les coses es veuen diferents, i Busquets demana que “el TNC sigui nacional de veritat i faci de cap de territori. Més que un edifici, que sigui un projecte que es relacioni en xarxa per arribar a cada racó del país”. Les gires són un factor “que ha millorat en els últims anys”, però caldria “compartir espais, descentralitzar l’activitat i més col·laboració. No cal que tot s’estreni a la capital, per exemple”.
Una de les veus més crítiques del sector, Semolina Tomic, directora de l’Antic Teatre, ataca el que considera un model de “neoliberalisme salvatge i criminal” que ha convertit els equipaments públics en espais governats per lògiques privades. Amb tres sales i l’elevat pressupost disponible, reclama al TNC del futur quotes per reflectir la diversitat social i creativa: “L’art escènic contemporani és ara inexistent”. Sortir, en definitiva, de “la lògica de només produir espectacles, sinó plantejar processos creatius amb diferents sectors de la societat”, fer “que el pensament crític es reflecteixi en totes les activitats”.
Tants caps, tants barrets. La carta de desitjos per a la nova direcció del Teatre Nacional seria interminable, un debat carregat de possibilitats que s’estavella en la porta dels despatxos on es prendrà la decisió final. Reculli o no part de les demandes del sector, molta merda i encerts per a la persona escollida.
