Els autors catalans triomfen aquí i a bona part del món gràcies a l’entestament d’algunes entitats, els vincles establerts amb ciutats i territoris i, sobretot, gràcies al bon material que serveixen.
Les dades no enganyen: segons l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), la temporada 2002-2003, el 34% dels textos estrenats al país eren escrits aquí. La passada, la 2023-2024, van ser el 54%, en una tendència que es manté estable des de fa una dècada. En els últims cinc anys, Justícia, de Guillem Clua, i El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc, de Josep Maria Miró, s’han alçat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática espanyol. Obres com L’oreneta, de Clua, o El principi d’Arquimedes, de Miró, porten una vintena de produccions internacionals, sense oblidar, és clar, El mètode Grönholm o El crèdit, de Jordi Galceran, que, només des de 2017, sumen una quarantena de produccions cadascuna.
Com ha passat tot això? Per què? Hi ha alguna cosa que ens ha sortit bé? Aquestes són tres de les preguntes que apareixen sovint en converses informals en el món del teatre. Per què el teatre català competeix de tu a tu amb l’italià o el francès arreu del món si no tenim un Estat al darrere i ni tan sols un organisme oficial que el representi, com el Goethe Institut i l’Institut Français? La resposta és complexa.
D’entrada, primer va caldre conquerir la cartellera local, cosa que no va ser gens fàcil. Ho explica perfectament Josep Maria Benet i Jornet a les seves delicioses memòries, Material d’enderroc. Allà s’hi pot llegir la solitud d’un autor que, als anys setanta i vuitanta del segle passat, va enfrontar-se a tothom, fins que, a primers dels noranta, va néixer la Sala Beckett (primer com a Teatro Fronterizo) i, després de l’impuls inicial de José Sanchis Sinisterra, van agafar-ne el timó els joves. L’antiga sala de Gràcia va ser vital, perquè va posar de costat els autors d’aquí amb el bo i millor de fora, a banda d’instruir tota una generació, la que començaria a recollir èxits fa vint anys. L’embranzida va servir per assaltar el TNC, que va crear el projecte T6 de nova dramatúrgia, lloc on, per exemple, naixeria El mètode Grönholm. El camí ja estava desbrossat. Només calia empènyer el carro.
L’última clau de volta l’ofereix el teatre comercial. Que la temporada passada dues obres escrites per autors locals, com Escape Room 2 i Fitzroy, estiguin en el top 10 de les més vistes ja indica quin és el pes de la dramatúrgia local a Barcelona. No és només allò a protegir, l’excepcionalitat que hem de cuidar, el que s’espera que programin els independents, sinó que també fa guanyar diners als peixos grossos. A més, els actors i les actrius de capçalera, els que, en definitiva, omplen teatres, ja no arrufen el nas quan la proposta que tenen al davant és d’un autor català. Al contrari, s’hi posen bé.
Entremig hi ha les complicitats. I no és casualitat que Buenos Aires sigui una plaça forta per als dramaturgs catalans. Fa molts anys que el pont aeri amb la capital argentina funciona de meravella. Primer va venir Javier Daulte a casa nostra a canviar mentalitats: els autors s’havien de dirigir ells mateixos. Després van venir argentins en massa a mostrar-nos el seu art, alhora que hi van anar els intèrprets a aprendre (Toni Gomila, per exemple, hi va escriure Acorar). I, finalment, van començar, allà, a muntar autors d’aquí, i a recollir èxits. Fa anys, per posar-ne un altre exemple, que l’obra completa de Josep Maria Miró està editada en castellà a l’argentina Losada, i a les llibreries es pot trobar al costat de les de Txékhov, Ibsen o Mamet. Poca broma.
Amb el 54% de dramaturgs catalans a la cartellera ens hem convertit en un país normal
Inflació de dramaturgs?
N’hi ha prou amb això? Anys enrere hi havia qui deia que no, que calien estrenes “de qualitat”, ser en els espais emblemàtics d’Europa. Fins que la Comédie Française va estrenar Després de la pluja, de Sergi Belbel (2017), i Occisió, de Lluïsa Cunillé (2020), fins que el Piccolo de Milà va fer alhora Plou a Barcelona i Els jugadors (2013), de Pau Miró. Ara es diu que potser hi ha una mena d’inflació de dramaturgs catalans a la nostra cartellera, però el cert és que el 54% és el que passa a tot arreu, on es creuen les històries locals, pal de paller de qualsevol tradició. La qüestió és que ens hem convertit en normals, un país vulgar i corrent on cada any s’estrena alguna obra extraordinària, unes quantes de bones, moltes de mitjanetes i un gavadal de pèssimes.
Un altre factor que cal tenir en compte és que hi ha molts llocs d’Europa on els dramaturgs han perdut pes. A Bèlgica, sense anar més lluny, no els volen veure ni en pintura. I en un món dominat de manera aclaparadora per la dramatúrgia anglosaxona, sembla que només en aquest racó del planeta es continua confiant en el text com a base del teatre. I els nostres autors estan, sense cap mena de dubte, a la mateixa altura que els que pertanyen a llengües amb una tradició dramàtica més contundent i llarga que la nostra, no interrompuda.
El ritme de les oportunitats
Reptes n’hi ha molts. El primer és poder mantenir el ritme i que hi hagi noves generacions que tinguin oportunitats. La generació del boom es troba en la cinquantena. Per sota hi ha un gruix d’autors que volten els quaranta, com Joan Yago o Clàudia Cedó, que estan començant a explotar. El segon és entrar al mercat anglosaxó. És totalment autosuficient i gairebé només coneixen Florian Zeller, Stefano Massini i Jon Fosse. Un francès, un italià i un noruec. Hi ha hagut intents de part nostra, però encara cap no ha reeixit. Hi ha autors, com Cunillé, que han passat pel programa de residències del Royal Court de Londres, i d’altres que han estrenat en castellà a la capital britànica, com Clua, però encara no hi ha hagut sort a l’hora de cridar l’atenció dels pocs que miren Europa endins.
De cara al futur
La fragilitat de tot plegat, tanmateix, espanta. Perquè s’ha arribat fins aquí per acumulació. Perquè es va aprofitar un moment històric. Les estructures que es van crear, en tot cas, ja no existeixen: fa deu anys que el T6 va morir, la Beckett ja no fa de palanca decisiva per als nous autors (empeny més la Flyhard) i els teatres públics tampoc no treballen el tema a fons. No hi ha cap autor resident ni al Lliure ni al TNC, cosa que sí que passa als grans teatres públics continentals: Maja Zade i Marius von Mayenburg treballen a la Schaubühne berlinesa, Mohamed El Khatib al Théâtre de la Ville de París, Alexander Zeldin al National Theatre de Londres…
Ara mateix, la dramatúrgia catalana està en mans del mercat, cosa que implica molts riscos
Només la Sala Beckett té la figura del dramaturg resident. N’hi ha prou? Segurament no. Ara mateix, la dramatúrgia catalana està en mans del mercat, cosa que implica molts riscos. És sa, sí, que pugui viure “normalment”. Però fins i tot a Londres activen mecanismes de correcció. Si no, els seus grans autors no podien estrenar obres mestres de quinze personatges. Això, aquí, et toca un cop a la vida. I val més que funcioni. Ara ja tenim els plànols de la casa i el terreny, fins i tot els diners. Ara caldria aixecar l’edifici.
