Després d’anys de crisi en què les grans produccions es van fer cada cop més esporàdiques, les obres amb grans repartiments i pressupostos han tornat tant al teatre públic com també tímidament al privat. Ens capbussem en la producció de diversos muntatges d’envergadura per saber què costen, com es financen i quin és el seu retorn.
L’herència, la monumental peça de Matthew López, considerada per la crítica internacional com l’obra estatunidenca més important del segle, triomfa al Teatre Lliure amb una història d’amistat, amor i pèrdua dins del col·lectiu LGTBIQ+. L’estrena s’ha viscut com un “esdeveniment escènic”, i és normal. És un espectacle de sis hores, amb tretze intèrprets de primer nivell. Hereus de la darrera dècada de vaques magres i retallades al sector cultural, ens hem acostumat a una normalitat de monòlegs, tours de force i comèdies de quatre intèrprets. De grans formats com L’herència en tenim pocs i, sovint, vinguts de Madrid. El Grec ha contribuït a produir-ne alguns al teatre privat, com La casa de los espíritus, Les bruixes de Salem o Jerusalem. Oasis enmig del desert.
Però alguna cosa està canviant: aquesta temporada han passat pels nostres escenaris tres grans musicals en català i obres de text com L’aranya –deu intèrprets– o L’herència –tretze–. Que torni el gran format és símptoma del bon humor d’un sector que treu pit amb el rècord històric d’espectadors. El gran format ha vingut per quedar-se? Se’ns plantegen dubtes. El més evident: qui ha d’assumir la responsabilitat de produir-los? Davant la pregunta, automàticament el cap se’ns gira cap a qui té més quartos: els teatres públics.
Ball de números
En aquest país fem meravelles amb una sabata i una espardenya, però és evident que l’esforç de producció d’un gran espectacle no el pot assumir qualsevol. Una producció modesta, de quatre intèrprets, durant tres mesos a una sala petita, pot vorejar un pressupost d’uns 100.000 euros (entre producció i exhibició). Calcular l’augment del cost per intèrpret és senzill. Conveni en mà podeu fer un “compte de la vella” de les despeses mínimes: un mes d’assajos són 1.794,18 euros per intèrpret, i el sou mensual se situa en 3.836,89 euros per als protagonistes i entre 2.757,77 euros i 1.375,16 euros segons la quantitat de text de les intervencions. Recordem: el conveni marca mínims legals. I a aquest càlcul cal sumar-hi la resta d’equip artístic, tècnic i estructural. Molts cèntims.
Aferrant-nos a la cita mítica “al teatre es guanyen pessetes i es perden duros”, les productores –grans i petites– solen apostar per muntatges anuals més econòmics
David Broncano pregunta als convidats quants diners tenen al banc. Servidor ha preguntat al Lliure quant ha costat aixecar les sis hores de L’herència, però, com la majoria de convidats del late night, no s’han volgut mullar. Això sí: remarquen que l’han fet possible perquè han posat al servei de l’espectacle tots els recursos estructurals de la institució i han reciclat elements escenogràfics de diversos espectacles. Per què ens costa, parlar de diners? És evident que parlem de xifres altes i que el risc d’un gran format queda en mans d’estructures molt sòlides. Les subvencions plurianuals a la producció de l’ICEC volen contribuir a enfortir les productores (ara premien la cooperació entre elles per augmentar l’envergadura dels muntatges que s’exhibeixen), però un gran format és una bomba de rellotgeria. Aferrant-nos a la cita mítica “al teatre es guanyen pessetes i es perden duros”, les productores –grans i petites– solen apostar per muntatges anuals més econòmics davant de grans operacions que, si surten malament, les envien directament a la lona. Tornem a la pregunta: llavors, qui s’arrisca al gran format?
Musicals i companyies històriques
Qui no ha tingut complexos a parlar de diners són les companyies “històriques”, com Dagoll Dagom o La Cubana. Ambdues aposten sostingudament pel gran format. Poden (i volen) arriscar-se perquè van fer prou múscul als noranta i els han anat bé les coses. La Cubana, reis de l’abundància i l’excés, pensen en gran per norma. Presentaven l’exposició retrospectiva al Palau Robert bromejant que havien fet “un arbre de Nadal massa carregat de boles”, com també estarà “carregat de boles” el nou espectacle que preparen, L’amor venia en taxi, un homenatge al teatre d’aficionats que compta amb un pressupost de 908.611,75 euros. Uns números semblants als que ha costat la reposició de Mar i cel: “Aproximadament 1.200.000 euros”, indiquen, entre els 900.000 de la producció i exhibició i els 300.000 destinats a la publicitat. Van assajar dos mesos i mig, i mantenir setmanalment la companyia els suposa 60.000 euros.
Seria possible imaginar una aposta decidida pels grans formats de text, amb temporades més enllà de les cinc setmanes d’un teatre públic?
A la productora Nostromo Live, El dia de la marmota li ha costat “uns 2 milions d’euros”, amb un ajut reintegrable de la Generalitat de 600.000 euros. Dimensionar el cost de les produccions ajuda a valorar la complexitat d’engegar espectacles tan grossos dins del mercat català. Ara bé: si Cultura ha decidit apostar específicament pels musicals de gran format en català… seria possible imaginar una aposta decidida pels grans formats de text, amb temporades més enllà de les cinc setmanes d’un teatre públic?
Del públic al privat
La reeixida adaptació de Tots eren fills meus, d’Arthur Miller, dirigida per David Selvas, va exhaurir les 28 representacions al Lliure. El van veure només 14.736 persones. Per què no va seguir exhibint-se, si era un “fenomen escènic” que podia generar beneficis al teatre públic? Juan Carlos Martel, antic director del Lliure, defensava que “no tenia sentit” programar-la sis mesos, però alhora lamentava l’estancament del pressupost del teatre. Emfatitzar la falta de diners i no voler explotar comercialment produccions que et funcionen és una paradoxa difícil d’entendre en clau de sostenibilitat.
A Europa, quan sorgeix un èxit rotund al teatre públic, s’impulsa un transfer cap al teatre privat. És una pràctica molt estesa que permet amortitzar econòmicament èxits artístics i dotar d’espectacles de gran qualitat el circuit d’exhibició. Aquí, per dificultats diverses, passa amb poca freqüència.
Entrades de gran format
Deixem de mirar cap als altres. I tu, lector? Quant estàs disposat a pagar per veure un espectacle de gran format? L’any passat els espectacles “dramàtics” van tenir 1.411.152 espectadors de pagament i van recaptar 27.276.972,96 euros. Surt un preu mitjà de 19,32 euros. The Inheritance, el mateix títol que estrena ara el Lliure traduït com L’herència, al Geffen Playhouse de Los Angeles tenia uns tiquets a platea de 129 dòlars. A Londres podem veure Jonathan Bailey i catorze intèrprets fent Ricard II per 103 lliures, més o menys el preu que costa veure Brian Cox i catorze intèrprets a The Score, d’Oliver Cotton. Si “escoltem” bona part del públic català (però “no jutgem”, perquè les raons serien moltes i probablement ens farien sortir a cremar contenidors), una entrada de 30 euros els sembla cara. Llavors… qui paga els grans formats?
