Els fenòmens paranormals i els esperits s’han apoderat de la cartellera. Diverses mostres de dramatúrgia catalana contemporània prenen l’imaginari de la por per crear noves històries. Però és nou aquest fenomen? Arriba influenciat per l’audiovisual? És possible crear fantasia en un escenari on el truc és més difícil d’amagar?
Que el teatre català és ple de fantasmes no és una novetat. Però aquest cop no parlem de la Xirgu ni del ghosting dels programadors. Mirant la cartellera dels mesos de tardor-hivern apareix quelcom inusual: casualitat o tendència? Jordi Casanovas és un dels que més aposta pel terror en la seva última estrena, Allà lluny hi ha una caseta, una peça que s’impregna de la por combinant la inquietud, els ensurts i el factor psicològic, que va calant. D’entrada, espantar el públic sembla “complicat perquè no tenim les eines audiovisuals i els canvis de pla del cinema”, diu el dramaturg. Amb tot, “en el fons és un gènere molt natural. El mateix Shakespeare té fades, té terror, té de tot”, reivindica. Així, Casanovas no considera que l’auge del terror teatral begui de l’audiovisual, sinó tot el contrari. Creu que durant anys “el teatre ha descuidat l’emoció, hem anat deixant que la televisió o el cinema s’enduguin les emocions més fortes”. Es refereix a la por, evidentment, però també als melodrames i a la plorera que hem regalat als realities. Al teatre també hi volem viure emocions fortes.
En aquest sentit, l’imaginari de la por acaba adquirint altres formes que no sempre passen pel gènere. La comèdia és la més evident, un recurs que fa l’experiència més amigable. Obres actuals com Escape Room (Joel Joan i Hèctor Claramunt) o Turisme Rural (Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel) són en realitat peces humorístiques recobertes amb una estètica terrorífica.
A vegades, la comèdia pot partir d’un element típic de la por descontextualitzat, com ara els fantasmes. Marc Crehuet posava en escena l’esperit del seu difunt besavi a la comèdia ‘La morta’ de Pompeu Crehuet. I es fa difícil imaginar un espectre menys terrorífic que el de Joan Pera a El fantasma de Canterville, obra escrita per Joan Yago a partir de l’original d’Oscar Wilde.
A l’altra banda hi trobem els thrillers que generen intriga i incomoditat. Quan la crònica negra està basada en fets reals resulta especialment reveladora. I pensem aquí en la recent L’adversari, adaptació de la novel·la d’Emmanuele Carrère que signen Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique. L’obra ens explica la història real d’un fals metge que, després de dècades enganyant tota la seva família, va matar-los i es va intentar suïcidar en ser descobert. Fins i tot Jauría, de Jordi Casanovas, teatre documental basat en el judici del cas de La manada, pot arribar a ser considerada de terror per la brutalitat dels fets que narra.
Finalment, un altre estil de por ben diferent és el que s’aconsegueix a partir de les imatges, com passa amb la companyia belga Peeping Tom, habitual a Catalunya. Quan no hi ha paraules resulta més fàcil connectar amb l’univers terrorífic i evocar imatges fosquíssimes d’una gran bellesa. A casa nostra potser aquest estil d’arts escèniques està menys explorat, tot i que podem citar algun espectacle de La Veronal (Pasionaria) que en certa manera evoca aquests paisatges foscos. Això, però, requereix excel·lència en el camp visual. Aquest tipus de propostes acostumen a gaudir d’un desplegament tècnic considerable, no apte per a produccions petites.
Fantasia en directe
El terror no és l’únic gènere que prolifera en la dramatúrgia catalana. Estils com la ciència-ficció, la distopia o els misteris paranormals també hi tenen la seva aparició. Fins i tot els superherois han arribat a escena, des del Supertot de Benet i Jornet als anys setanta fins a la més recent La chispa, de Marc Angelet.
Un promotor indiscutible d’aquest tipus de peces és la Sala Flyhard que, sobretot en els seus inicis, hi va dedicar bona part de la seva producció. Així, entre els espectacles amb el seu segell hi ha jocs temporals (Lifespoiler, d’Angelet i Alejo Levis, i Tortugues: la desacceleració de les partícules, de Clàudia Cedó), fenòmens estranys (L’última nit del món, de Llàtzer Garcia) o desenvolupament tecnològic al pur estil Black Mirror (eGo, també d’Angelet, i Sàpiens, de Roc Esquius, qui també ha cultivat el gènere amb obres com iMe). La més recent és Passaran coses fantàstiques, de Sílvia Perramon i Jordi Casado, que fusiona màgia, true crime i fenòmens paranormals tot salpebrat amb comèdia esbojarrada.
Clara Cols, cofundadora de l’entitat, explica que el gènere no és un dels elements en què es fixen a l’hora de decidir la seva programació, tot i que reconeix que intenten que hi hagi un cert equilibri i varietat. En els inicis de la sala havien arribat a programar cicles específics amb obres del gènere, i des de llavors “sempre que hem pogut, hem intentat colar-ne una, tot i que costa”. La productora reconeix la dificultat tècnica a l’hora de crear determinats efectes, però opina que hi ha altres maneres d’aconseguir-los i de generar emocions en l’espectador, especialment en espais tan petits.
A vegades menys és més, i amb tècniques senzilles pròpies de l’artefacte teatral es poden aconseguir efectes tant o més potents que els de l’audiovisual. “Al teatre, o ho veus tot o no veus res. Jugar amb els intermedis és difícil, però també és molt engrescador intentar-ho. I quan aconsegueixes generar por o suspens en una sala de teatre encara és més fort”. Perquè sí, el teatre pot ser fantàstic. En tots els sentits.
