Tres dels grans fotògrafs de l’escena de casa nostra, estretament lligats a tres grans espais escènics, reflexionen sobre la fotografia que hem tingut, tenim i, potser, tindrem. Són David Ruano (TNC), Sílvia Poch (Teatre Lliure) i Bito Cels (La Perla 29, Biblioteca de Catalunya), i la seva mirada és captura, crida i document.
La màgia de la vivencialitat dels espectacles s’evapora acabada la funció. Per fortuna, antídots com la fotografia (i el vídeo, és clar) poden pessigar el present i conservar-lo fins a l’eternitat. Més que la pressuposada tècnica i el relegat enginy artístic, la caça rau a captar l’esperit del muntatge. “Mar i Cel no durarà per a sempre. D’aquí a uns anys la gent coneixerà l’espectacle per les fotos que se n’han fet. No és només l’escena física d’un microsegon d’una foto, sinó intentar explicar el que es vol explicar”, reflexiona David Ruano. Per Bito Cels, estan al servei de la producció: “La fotografia d’espectacles té la particularitat que plasma el treball de diversos tècnics (il·luminació, escenografia, etc.), a part del dels artistes. Has de ser fidel al que s’intenta transmetre”. Així ho rebla Sílvia Poch: “Has d’estar més desperta que en altres tipus de fotografies. Si en les fotos de cartell has de tenir més agilitat mental que física, d’idear i proposar de pressa, en les d’escena has d’intuir i ser una mica ninja. Tot passa una sola vegada”.
És clar que l’experiència és un grau, i avançar-se al que succeirà, crucial perquè la càmera faci el ‘clic’ en el moment adequat. “És meravellós quan davant teu passa alguna cosa increïble”, apunta Poch. No obstant això, confessa sentir-se condicionada pel sorollet de l’aparell i, en alguna ocasió, per respecte a l’equip artístic, ha esperat uns segons abans de disparar.
Idealment, el fotògraf hauria de conèixer l’obra, haver-la vist prèviament, comptar amb dos passis gràfics, fins i tot se li podrien brindar escenes concretes… però la realitat acostuma a ser el shooting a contrarellotge, a dos o tres dies d’estrena, amb les peces acabant d’encaixar i l’inevitable punt de tensió. “Normalment m’ho jugo tot a una passada. Em mantinc des d’on ho veurà el públic i m’apropo, m’allunyo, vaig d’un costat a l’altre… però no entro a escena. No vull molestar gaire”, detalla la fotògrafa. “Intentes passar bastant desapercebut, pels nervis que hi ha i perquè la manera d’actuar varia si hi ha una càmera”, reflexiona Cels.
Més enllà de certes directrius condicionades pel màrqueting (una cara mediàtica, el repartiment complet, etc.), exerceixen sovint la feina amb total llibertat. Són de retocar poc o a molt petita escala (detalls com l’arruga d’una camisa o un cabell fugisser que tapa la cara) i miren d’aplicar els mateixos criteris que la proposta artística, com ara mantenir la temperatura de color. “Hi ha poca postproducció per tal que allò que l’espectador veu en directe ho pugui veure també algú que mira la foto a posteriori”, comenta Cels. Gairebé s’anul·len, convertint-se en pulcres transmissors de l’escena. Com sentencia Ruano: “Un bon fotògraf no és artista, sinó un bon artesà”.
Escena ‘versus’ cartell
És en la fotografia de cartell on pot aflorar la creativitat continguda, on es trava un estil propi. David Ruano n’és un pioner, marcant una manera de fer absorbida per molts que ell mateix descriu com un “llenguatge pictòric”. Recorda especialment els coloms de La plaça del Diamant amb Sílvia Bel, Jordi Boixaderas dins l’aigua a A la Toscana, Lluís Soler amb rates reals a sobre a L’inspector… “Sergi Belbel i d’altres es van deixar embolicar. L’hem liat molt. La gent de neteja del Nacional encara em foragiten quan em veuen!”, riu.
Si amb predecessors com Ros Ribas i Pilar Aymerich els cartells es dissenyaven a partir de fotos d’escena i tenien molt gra, ara es decanten cap a la gràfica cinematogràfica. Tampoc es porta el toc vivencial d’incorporar el públic a la imatge. De fet, actualment els cartells es desvinculen de la imatge escènica. “El cartell ha de ser fidel pel que fa a l’esperit i al contingut, però no a coses concretes. Primer, que l’escenografia ni es veu. És una textura que està per allà al darrere. Després, que la producció encara no té el vestuari”, afirma Ruano, i afegeix amb nostàlgia: “Així que venen vestits de casa amb el color que toca i llestos. Cada cop és més avorrit. Es genera marca amb un fons vermell, o rosa, o verd… No hi ha il·lusió per crear imatges potents amb recorregut. No hi ha possibilitat de risc”.
La irrupció de la intel·ligència artificial és una arma de doble tall per a la fotografia
La foto que vindrà
Obrint hipòtesis sobre la fotografia del futur, Sílvia Poch constata les aportacions de la digitalització, com poder disparar molt i triar la millor imatge, però considera que el llenguatge i l’acte en si no han variat tant. En la mateixa línia, i sota la premissa que en la fotografia d’espectacles la creació és relativa, Bito Cels opina que la foto escènica seguirà la mateixa evolució que el teatre, “la no-evolució”. Creu que la tecnologia ha entrat a escena (projeccions, etc.) però que no saltarà a platea, com ha passat als concerts: “Els actors necessiten concentració. No poden treballar si els estan enfocant amb un mòbil,
i la visió tampoc és òptima des d’una pantalla”.
La irrupció de la intel·ligència artificial és una arma de doble tall. David Ruano hi confia: “No hi haurà límits d’idees. No tindrem excuses per generar el que volem”, mentre que Sílvia Poch alerta que “eliminant l’error i la naturalitat ens en podem anar a una hiperperfecció i oblidar-nos que no podem estar estupendíssims tota l’estona”.
En tot cas, esperen nous avenços tecnològics que els facilitin tant qüestions tècniques com la pragmàtica gestió d’uns arxius que no paren de créixer cobrant, dia a dia, més valor.
Aquest article forma part del dossier Entreacte 35 anys que reflexiona sobre el futur de les arts escèniques i audiovisuals.
