Fem una radiografia del potencial per a l’exportació que presenten les nostres arts escèniques.
Corria l’abril de 2012, Catalunya estava immersa en una crisi descomunal, amb l’atur pels núvols, i el conseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, Francesc Xavier Mena, en seu parlamentària, quan li van demanar què havien de fer els joves davant d’aquest panorama, els va recomanar que agafessin un avió cap a Londres i anessin a servir cafès. La crisi afectava tothom i el món del teatre no n’era aliè. Els joves d’aleshores, els que volien fer coses diferents, ho van tenir clar: hem de fotre el camp.
L’objectiu pot ser diàfan: marxar. Però la pregunta sempre és la mateixa: com? El 2012 eren pocs els que s’havien llaurat un camí a Europa. Les companyies històriques dels vuitanta, com La Fura dels Baus i Comediants, s’havien passat a l’òpera en el tombant de segle i estaven causant furor. Calixto Bieito, que havia meravellat a finals de segle XX tot un director del Festival d’Edimburg com Brian McMaster amb la seva La verbena de la Paloma, que va veure al Lliure, estava aixecant el vol. Àlex Rigola havia pogut girar per tres continents amb la companyia del Lliure i, lluny de la institució, es posava al capdavant de la Biennal de Teatre de Venècia. A Cesc Gelabert, artista resident al Hebbel berlinès als vuitanta, tampoc no li anaven malament les coses. Ja hi havia molts catalans que travessaven els Pirineus i trobaven la glòria.
Al cap i a la fi, tanmateix, estàvem parlant de mitja dotzena d’artistes. Res comparat amb el que passa ara, on encara hi són els d’abans, i tenim una gernació de creadors i creadores de trenta i quaranta anys que reben l’atenció del gran públic europeu, sovint molt més gran que la que gaudeixen a casa. Un exemple: El Conde de Torrefiel. La companyia de Tanya Beyeler i Pablo Gisbert es passeja pels grans festivals del continent i a les temporades dels grans teatres, i mai no han aconseguit fer temporada al Lliure. És a dir, que no els hem pogut veure més de dos o tres dies encaixonats, a més, dins algun festival de noves tendències.
Avui tothom parla del gran èxit de La Veronal. Van dur Sonoma al Palau dels Papes d’Avinyó el 2021 i Marcos Morau acaba d’estrenar-se com a coreògraf resident a l’Staatsballet de Berlín aquesta primavera. La Veronal volta món i Morau, en solitari, és un dels artistes més cobejats. En breu estrenarà amb la millor companyia de dansa europea, la neerlandesa NDT1. Alhora, Marina Mascarell mana al Danish Dance Theatre i Aina Alegre, al CCN2 – Centre chorégraphique national de Grenoble. I Mal Pelo s’ha convertit en un nom obligat de qualsevol casa de la dansa europea, gràcies, sobretot, a les seves repetides estades al Théâtre de la Ville de París, la programadora de dansa del qual, Claire Verlet, n’és una fan irredempta.
Azkona&Toloza i Agrupación Señor Serrano no es queden enrere. I l’últim a afegir-se a l’onada és Ça Marche, la companyia de Nico Jongen i Laura Viñals, que el 2023 va sorprendre tot un Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les amb Los figurantes. I si parlem de circ, de Joan Català i Animal Religion a Los Galindos i Escarlata Circus, el furor català encara arriba més lluny.
Terrenys estètics
Per què? Com és que ara tornem a formar part d’Europa? Fa uns anys, li vaig preguntar a Verlet si creia que hi havia alguna característica de l’escena catalana que l’atragués especialment. La resposta és molt bona: “Us decebré, però, francament, evito pensar en aquests termes. Per a mi, el que busco en l’art és una veu singular, trets únics, i m’és igual que vingui de Barcelona, Tòquio, Lima o Perpinyà. És clar que hi ha fílies, però en el meu cas es troben en el terreny estètic (el dels grans moviments artístics) i no sobre un criteri geogràfic”. Bingo.
Si hi ha una cosa que atrau els programadors de nord enllà no és sinó la singularitat. El geni, vaja. Perquè, quan es tracta de fer Txékhov, Shakespeare o el que vulgueu, quan es tracta de fer el teatre-de-sempre, al Regne Unit o a Alemanya ja ho fan prou bé, no necessiten que ningú de fora els doni cap lliçó, encara que Bieito s’hagi fet un fart de muntar obres del Bard en territori propi, de Macbeth a Forests.
Fer vibrar Europa
Fa cinc anys, a Brussel·les, vaig poder assistir a una trobada de Milo Rau, aleshores director de l’NT Gent belga, amb programadors europeus, als quals els presentava la seva temporada. Es va vantar de tenir El Conde de Torrefiel. I els va definir com “la companyia més vibrant” del moment. De la nostra banda, mai no he sentit a parlar ningú d’ells en aquests termes. Però a fora són innovadors, trencadors, enginyosos, bons. Aquí també, però les grans institucions, a excepció dels festivals, no ho veuen de la mateixa manera.
La diferència, doncs, és la clau de volta. No va de ser marcians, sinó d’aportar alguna cosa. Quan un equip de programadors d’un teatre francès o belga o suec convida un artista estranger no busca complir l’expedient, posar una creu en una casella. Pretén fer una aportació al seu teixit local. Exhibir alguna cosa que sigui nova, “vibrant”. I a casa nostra hi ha un bon grapat d’artistes i companyies que s’ajusten a aquest adjectiu. Verlet em comentava que a Barcelona hi havia un molt bon teixit contemporani, des d’una residència de primera línia com El Graner fins a festivals com el
Grec i Dansa Metropolitana, i un teatre com el Mercat de les Flors. “Això sí, sí que marca la diferència”, afegia. I demanava a les institucions públiques que donin “més mitjans als artistes i a tota la cadena d’estructures, ja que es tracta de diners ben usats (molt millor que les subvencions que es donen a la indústria automobilística, per exemple!) i que, al final, beneficien la imatge de la ciutat en general”.
El problema el tenim a casa. S’inverteixen recursos en formació, a posar en marxa espectacles, però, un cop ja estan a punt, tenen un circuit molt petit on mostrar-se. Sortir, doncs, és l’única manera de fer viables els muntatges. Però no tothom té ganes de passar-se mitja vida amb la motxilla a l’esquena. Això, tanmateix, és un altre tema.
