Un tomb per diverses iniciatives que utilitzen l’eina del circ com un factor d’integració social
La Dolors s’acaba d’enfilar al trapezi amb l’ajuda de la Lara, la seva formadora. Té 85 anys i no somriu gaire. No creu que algú de la seva edat hagi d’anar fent cabrioles. El trapezi és inestable. Tot i que no està gaire alt, la Dolors tremola entre la por i la incertesa. Inesperadament el trapezi es converteix en un gronxador i la dona passa de l’angoixa inicial al plor, el plor alegre de qui ha recuperat allò que havia perdut.
Amb aquesta anècdota, Lara Renard, artista de circ i formadora del programa el Circ gran a l’Ateneu 9 Barris, defineix el circ social: “Es tracta de posar al centre una població, com la de la gent gran, oblidada. Apoderar els col·lectius que sovint són silenciats per aconseguir la transformació social a través de la cultura.”
Nou Barris, on Renard desenvolupa la seva tasca com a tallerista i formadora, és –conjuntament amb el circ Cronopis de Mataró, l’artífex del muntatge MUR amb persones amb diversitat intel·lectual, i la recentment estrenada Carpa Revolució a Sant Pere de Ribes– un dels indrets on es treballa el circ social amb menors en risc d’exclusió, discapacitats i gent gran. Tres col·lectius estigmatitzats per no encaixar en els imaginaris de normalitat.
Crear des dels marges
El circ social a Catalunya, segons explica Antonio Alcántara, educador social i autor del llibre Circ, educació i transformació social, va néixer als anys seixanta provinent de la tradició de les pedagogies llibertàries anarquistes dels anys vint, la pedagogia transformadora de Llatinoamèrica i els corrents del nou circ europeu: “A casa nostra hi havia una barreja entre Bakunin, la pedagogia de Paulo Freire i el teatre de l’oprimit d’Augusto Boal.”
Els corrents del nou circ es van iniciar amb el Cirque du Soleil i el seu programa Cirque du Monde a Montreal. “La tradició europea es va allunyar de la llatinoamericana i va beure sobretot del corrent canadenc i els seus programes socials. L’École de Cirque de Bruxelles, per exemple, va néixer com un espai per al circ social i més endavant es va convertir en una escola professionalitzadora per a artistes i acròbates”, comenta Alcántara.
Durant els anys de la transició espanyola, en una eina educativa per a l’apoderament de persones i comunitats en situacions de desigualtat.
A casa nostra el circ va anar creant la seva pròpia idiosincràsia en un entorn de migracions i canvis polítics. El circ social o comunitari, en un context de circ contemporani en què els artistes abandonaven progressivament el circ tradicional de lluentons i proeses arriscades, es va convertir, durant els anys de la transició espanyola, en una eina educativa per a l’apoderament de persones i comunitats en situacions de desigualtat.
Un dels epicentres de creació i consolidació del circ social va ser l’Ateneu 9 Barris. La planta asfàltica ocupada pels veïns l’any 1978 es transformà en un espai de gestió comunitària que tenia en el circ un dels seus eixos centrals, amb una carpa immensa per entrenar i crear, l’actual Escola de Circ Rogelio Rivel.
“L’Ateneu 9 Barris i els primers que van formar-ne part, com Rogelio Rivel, el germà de Charlie Rivel, van desenvolupar des de la gestió comunitària un circ que fos transformador i alhora apoderador per a col·lectius històricament marginats”, relata Alcántara.
La comunitat al centre
La comunitat, la família i la capacitat de reformular l’entorn des del fet local (barri, escola, ciutat) són intrínseques a les arts de carrer. La capacitat democratitzadora de l’actuació a l’espai públic permet al circ arribar a indrets on el teatre no arriba. El cert és que sense la cotilla del llenguatge, el circ pot establir un diàleg amb el cos des de la universalització de temàtiques: les relacions humanes, la complicitat, la formació dels col·lectius, la trobada, la pèrdua… A més, s’hi afegeix la simbologia de la carpa: la construcció col·lectiva. En un descampat es forma una ciutat que apareix, convida, atreu i desapareix però deixa petjada.
Alliberat de formalismes, l’artista de circ contemporani decideix la relació que vol mantenir amb el públic –al carrer, al teatre, a la carpa…– i també la relació que vol mantenir amb el seu espai, amb el barri o la ciutat. En definitiva, quina vol que sigui la seva incidència geogràfica i emocional.
“Es tracta de generar espais de convivència social interrelacionant els diferents elements, projectes, entitats i agents de la comunitat”
Lara Renard
Les propostes de circ, per se, tenen un abast sociocultural i educatiu transcendent i, en promoure la participació dels seus alumnes (infants, adolescents, joves…) i potenciar la seva inclusió, adquireixen una profunda dimensió política. “Es tracta de generar espais de convivència social interrelacionant els diferents elements, projectes, entitats i agents de la comunitat”, explica Renard.
El circ pedagògic i social floreix des de la idea del rastre i la incidència col·lectiva i social, a través de repensar la cultura com una eina transformadora. Segons Alcántara, “es tracta d’una proposta pedagògica que treballa i desenvolupa, gràcies a les disciplines del circ, relacions de cooperació, solidaritat, esforç, superació, comunicació, autoestima… i la participació a partir de l’aprenentatge de tècniques com el trapezi, l’acrobàcia, els malabars, els equilibris i la seva posterior mostra per a la comunitat i els familiars”.
Més enllà de l’esport
Els tallers de circ a Nou Barris van sorgir de manera espontània i a poc a poc es van anar consolidant amb l’ajuda de la creació de l’Associació de Professionals de Circ de Catalunya. A partir de la tasca de l’Ateneu es van obrir altres centres com Cronopis a Mataró, La Crica a Manresa, Tub d’Assaig a Terrassa i ara la Carpa Revolució a Sant Pere de Ribes, així com tallers de circ social a centres cívics i espais autogestionats.
Actualment, l’Ateneu imparteix cursos de formadors en circ social i tallers per a nens i nenes i gent gran, en col·laboració amb el Departament de Benestar Social i l’Ajuntament de Barcelona. “Tenim ajudes de les administracions, però sempre per a projectes breus, quan el circ social requereix temps i planificació”, explica Alcántara. “El problema és que des de les administracions no ens saben ubicar: som cultura? Benestar social? Esport?”, afegeix Renard.
“La majoria dels formadors de circ som gent que venim d’un entorn esportiu professional però que ens faltava el component més social, més humà”, remarca la formadora, expatinadora artística professional i llicenciada per l’INEF. “El circ treballa amb els sistemes complexos i desterra la competitivitat que sí que hi ha al món de l’esport. La finalitat del circ no és guanyar una competició o un partit, sinó que la finalitat última és posar al centre la persona i tota la seva realitat social, familiar o escolar.”
Pel que fa a la dimensió comunitària, el circ fomenta la inclusió del participant. Així, l’alumne és l’actor protagonista, que modifica la seva autopercepció i modifica de manera positiva la relació que estableix amb la comunitat.
Es tracta de competir amb un mateix, de superar-se, no de competir o guanyar els altres
Toni Gutiérrez (La Fem Fatal)
Finalment, Toni Gutiérrez de la companyia La Fem Fatal i tallerista de circ social a països com l’Índia o el Brasil, argumenta que “es tracta de competir amb un mateix, de superar-se, no de competir o guanyar els altres. A l’Índia els nens tenien molt interioritzat que es necessiten uns als altres per crear. A Occident som més individualistes”.
Per a Gutiérrez, l’entrenament i la preparació per a un espectacle de circ fomenta una atmosfera de responsabilitat compartida, des de la preparació fins a l’estrena. És molt diferent que jugar a futbol perquè l’objectiu no és guanyar l’equip rival, és guanyar-se a un mateix”.
