Exportar talent explicat en primera persona per una de les companyies més viatjades del nostre teatre.
Conduir una hora des de Berga fins a l’aeroport, decidir on deixem el cotxe perquè ens costi tan barat com sigui possible els dies que som fora. Actualitzar el grup de Whatsapp per trobar-nos a la terminal que toca. Penjar-se l’ordinador a l’esquena i arrossegar la maleta que hem de facturar perquè encara viatgem amb una part del vestuari i una mica de material tècnic. Als aeroports hem après a parlar amb màquines que decideixen el teu seient, si vols seure al costat de la gent amb la que viatges has de pagar un plus. La humanitat té un preu. Els bitllets d’avió els compra el teatre, seiem separades i llegim. A l’arribada hi ha algú amb un cartell que pot posar Angles Mathens, King Tarrida o Reblota i Esplota, tot bé. El teatre contracta un transfer (taxi) que ens porta, normalment, a l’hotel. Sopar a hores intempestives (falafel: salvavides alimentari a França i Bèlgica) i dormir. Per això serveix l’hotel, per esmorzar i dormir.
Nosaltres sempre treballem a l’avançada (nosaltres: sector de les arts escèniques)
L’endemà, arribar al teatre ben aviat. Teatres immensos i nacionals fins i tot a pobles petits. Al racó d’un passadís, l’escenografia: dues flightcases ens esperen sense dir res (flightcase: caixa amb rodes que viatja on calgui sense fer-se malbé). Elles sempre arriben abans que nosaltres. Pugem a dir hola a les oficines del teatre, ubicades sempre entre passadissos impossibles amb finestres grans que donen a l’exterior i moltes persones assegudes a moltes taules. Posem cara als noms dels “Enviar a:” i totes deixem de ser només un nom, ja era hora. Aprofitem per recollir les dietes de la companyia (dietes: diners que el teatre ens dona per menjar), programes de mà, catàlegs de la temporada, algun cartell i potser una bossa de roba amb el nom del teatre imprès en fluorescent. El contracte ja l’hem discutit i signat fa dies, els pactes ja els hem tancat fa temps, les demandes ja han sigut ateses o rebutjades i els sous arribaran d’aquí a un o dos mesos, amb una mica de sort. Nosaltres sempre treballem a l’avançada (nosaltres: sector de les arts escèniques).
Som una companyia petita però fem espectacles grans: senzills i grans.
Saludades totes, ens tanquem al teatre amb l’equip de tècnics (tècnics: les tècniques són una
excepció), fora de la Península sempre són més de cinc i potser més de set (un regal), passem dues jornades sense veure la llum del dia. Ens aprenem els seus noms i intercanviem mil preguntes per a les quals sempre tenen resposta i gairebé mai és un no (una alegria). Som una companyia petita i totes fem de tot. Som una companyia petita, amb pressupost petit i poca gent que viatja. Som una companyia petita però fem espectacles grans. Senzills i grans.
“Qui vindrà al teatre, si aquí no ens coneix ningú?” pensem abans de la funció, però el teatre s’omple. I la gent que treballa al teatre ve a veure la funció, i els adolescents que tenen passaports culturals, també, i les classes d’estudiants amb professors motivats, també, i les associacions d’espectadors, també. I la xerrada postfunció que ens fa tanta mandra al principi i tan feliços al final, està plena de gent que pregunta i que vol saber més. I al fons, algú del teatre s’ho mira i sembla que somriu. Després, potser algú ens ha guardat sopar, o potser no.
Noms que ho fan possible
La nostra deriva internacional d’aquests anys ha anat acompanyada de persones, més que d’institucions. L’Anne Goalard, la Marta Oliveres i la Semolina Tomic des de sempre; la Camille Bodin i la Vanessa Mestre de Choisy-Le-Roy apostant pel nostre francès als inicis; la Valerie Martino a Brussel·les; la Severine Chavrier, la Nathalie Dumond i l’Emilie Leroy, del CDN, que han fet cas a l’Anne i a la Carme i ens han donat espai i fons per revisitar el Patatas fritas falsas a casa seva; el Jean Michel Hossenlop, que dedica mil hores a explicar-nos l’entramat institucional francès i ens ajuda a entendre contractes impossibles… La Virginie Boccard a Le Mans, la Claire Dupont a París, l’Ella Jheng a Taiwan… i tants i tants noms més. Persones, sempre persones. Totes elles ens fan creure que fer-se un camí (camí: a l’estranger o on sigui), té a veure amb el que decideix cada una de les persones amb les quals et creues.
I pel que fa a les institucions… som una companyia que, fins al moment, no ha demanat cap subvenció. Els teatres i festivals que ens han convidat han assumit sempre les despeses que suposava acollir-nos, moltes vegades amb ajuts de LA institució. Perquè, almenys a Catalunya, hem de parlar de LA institució, és a dir, de l’Institut Ramon Llull. Ells (ells: …potser hem de dir elles?) han entrat a jugar quan els teatres els han demanat ajuda, segur que moltes més vegades de les que en som conscients.
No ens sentim gaire còmodes dins les burocràcies que suposen els ajuts i derivats.
Sabem que tothom ho fa, però nosaltres no ens sentim gaire còmodes dins les burocràcies que suposen els ajuts i derivats. Intuïm que en algun moment o altre ho haurem de fer i iniciar el màster que suposa endinsar-se en els entramats que et permeten sobreviure quan no tens l’agenda plena de bolos. Però ens hi resistim, una barreja d’opció política, al·lèrgia burocràtica i urticària institucional, segurament.
Des de l’any passat som artistes associats al Théâtre de La Bastille, a París, fins a finals de l’any 2026, i a ells els costa entendre que no tinguem un coixí econòmic institucional que ens acompanyi. A molts dels nostres amics, també. ”Les subvencions estan per fer-les servir”, ens diuen.
I segurament tenen raó.
Tornem amb més diners gastats que guanyats, ara mateix. Conduïm una hora fins a arribar a casa, que ja no és Barcelona. La nostra ciutat de sempre ens ha escopit. Ara vivim a un Konvent amb una família gran amb la qual compartim infinit amor, treball i implicació. Fora del món. Una casa on hem construït un espai ampli per treballar, entre arbres, muntanyes, rius i teranyines comunitàries. És la millor i l’única manera, ara mateix, de viure.
Internacionalització té deu síl·labes. No hauria de ser una paraula tan llarga.
