Què i com. Dues preguntes, dues incògnites que va provocar l’arribada del virus, com una plaga bíblica, que va buidar les platees i va deixar en una situació límit l’ecosistema teatral català, ja de per si molt precari. Costa trobar respostes clares sobre com serà l’inici del pròxim curs.
El cop ha estat tan gran que només aixecar-se de nou es pot entendre com una petita victòria. Juliol ha obert una aixeta a l’esperança amb la celebració del Grec, en una decisió que gairebé cal veure com una part més de la campanya pública “Ens en sortirem”, com una decidida voluntat de tornar a la normalitat en la mesura del possible. Hem volgut polsar l’opinió de tres veus d’aquest ecosistema teatral tan malparat per parlar sobre el què i el com del teatre que ens espera després d’un tenebrós quadrimestre.
Així, Toni Casares, el director de la Sala Beckett, ens recorda primer l’efecte devastador de la covid-19. “La gent de teatre ens hem sentit especialment ‘tocats’ per aquesta crisi sanitària. Les mesures de prevenció i control del risc són, d’entrada, la cosa més antiteatral que puguem imaginar”. I considera que el perllongat confinament també “ens ha portat a reflexionar sobre què fem, per què ho fem i, sobretot, per què ho trobem tant a faltar”. Enyorar un art com el teatre, que defineix com “un espai de llibertat únic i també sagrat: un ritual col·lectiu i codificat de respecte i comunió cap a l’essència de la condició humana”.
Casares, però, apunta una visió crítica sorgida arran del drama que ha suposat el coronavirus, que va més enllà d’aquest temps de reclusió. “L’art i el teatre, en particular, són un mirall valent de la nostra condició? O és un tul difuminat, un xarop que serveix només de consol i medicina per a una existència covard, avorrida i conformista?”
La necessitat del teatre
A aquest conformisme també es refereix el director Ferran Utzet per les circumstàncies viscudes en aquest temps de reclusió forçada. “Haver estat aturats tant de temps és un desastre, pel que no es fa i pel que revela del paper del teatre al nostre entorn. Calia intentar mantenir-se vius, i no simplement desaparèixer”. Utzet lamenta que no es busquessin fórmules perquè “el teatre es fes necessari”, per transmetre aquesta percepció.
La mascareta és un element pertorbador, en l’actor i també en els espectadors.
De la mateixa manera es mostra escèptic sobre el futur immediat. “És difícil de preveure, però no crec que canviï gaire. A mesura que passi el temps l’impacte del coronavirus s’anirà reduint i no veig tampoc ficcions relacionades amb el confinament”. El seu diagnòstic és inquietant pel que fa a l’afectació estructural del sistema teatral català: “Em fa por un aprimament d’un sector que ja és molt desigual, i a mitjà termini pot baixar la producció. El teatre pot agafar el camí de l’òpera, amb grans muntatges, cosa que deixarà fora de joc les propostes mitjanes o petites. Són urgents gestos molt decidits de les polítiques públiques perquè això no passi”. Insisteix que cal ser “més localista que mai, perquè el sector està molt fotut”.
Utzet ja ha experimentat el teatre post-covid-19 en un taller que ha dirigit a l’escola Eòlia. “Hem assajat amb mascaretes, cosa que pot sorprendre, però també les portem a la vida quotidiana quan anem al supermercat. Estic convençut que no passarà amb els actors professionals. La mascareta és un element pertorbador, i no només per a l’actor, també veure els espectadors amb la cara mig tapada”. La mirada d’Utzet guanya llum quan es refereix a “l’energia especial, a les moltes ganes que tenim de tornar a fer coses”, i en aquest sentit es postula a favor que el teatre surti fora de les sales i arribi a ocupar l’espai públic. “El recolliment forçat que hem viscut així ho fa necessari, no podem ‘confinar’ el teatre”.
Noves pantalles
Les noves fórmules ja les ha començat a implantar la productora La Perla 29 amb la urgència de l’estrena d’Assedegats, recuperat al Grec després de la seva suspensió per la pandèmia. La gerent, Bet Orfila, ho viu com una prova pilot a causa de l’adaptació obligada als protocols de prevenció. Són les qüestions relatives al distanciament que porten que un espectacle concebut per a un aforament de 239 espectadors es vegi reduït a un 66% d’aquesta xifra. “Hi ha zones amb hidrogels i donem mascaretes a qui no la porti. Obrim la sala 30 minuts abans del que és habitual per a un accés esglaonat”, explica Orfila com a exemple.
El que sí que han experimentat ja són canvis en la concepció i la presentació de l’espectacle. “El vídeo estarà més present ara que si haguéssim estrenat a l’abril, amb un càmera en l’espai escènic amb la idea de filmar primers plans”. I és que la disposició del públic en tres grades fa que pugui quedar allunyat dels intèrprets. L’experimentació audiovisual no acaba aquí. Assedegats arribarà en directe per streaming, a partir d’una realització amb cinc càmeres fixes, a Manacor, L’Atlàntida de Vic i l’Auditori de Granollers. També ho farà, en aquesta ocupació de l’espai públic que ja defensava Utzet, durant dues funcions al claustre dels jardins de l’exterior de la nau gòtica. “Cal donar-li més opcions a l’espectador”, subratlla Orfila.
La responsable de La Perla considera, en aquest sentit, que la tecnologia augmentarà el seu paper en les provatures d’aquestes noves fórmules d’exhibició, i afegeix que una altra conseqüència de l’etapa que s’obre és que en “el camp de les dramatúrgies sí que hi pot haver terreny per a una explosió important”.
<strong>Salvavides</strong>
El teatre veu amb temor l’horitzó de l’escenari post-covid-19. Es busquen fórmules que intentaran exercir de salvavides. No és tan sols què es farà i com es presentarà, sinó de quina manera es pot contribuir a tenir un teixit teatral al més variat possible i que doni aixopluc a grans, mitjans i petits. Perquè només d’aquesta varietat sortirà una oferta que vagi de propostes mainstream a l’experimentació més arriscada, sempre necessària. Un teatre, en definitiva, concebut com un espai de llibertat únic, com subratlla Toni Casares, en què hi hagi lloc per a tots els creadors, com demana Ferran Utzet, i en el qual es donin més opcions d’exhibició al públic, com proposa Bet Orfila.
Aquest article forma part del ‘Dossier Nova Normalitat’ publicat al núm.209 d’Entreacte. T’interessarà també:
Teló obert, mascareta posada
