Perquè hi hagi moviment s’ha d’aplicar una força, avisa Newton. Són abundants les raons històriques que expliquen l’antinatural dèficit d’intercanvi cultural entre els territoris de parla catalana, la principal de les quals és la manca de polítiques que trenquin la robustesa dels murs invisibles. El greuge és encara més lacerant quan parlem de les arts escèniques, naturalment itinerants però massa atrinxerades en l’aïllament provincià de les respectives capitalitats.
Si ara convoquem el grup valencià ZOO (generacions anteriors poden intercanviar-lo per Obrint Pas, Antònia Font, Lluís Llach…), de seguida sortirà una munió de joves disposats –quan acabi la pandèmia– a omplir de gom a gom sales de concerts i l’arena dels festivals. Si això passa en l’àmbit musical, per què no amb el teatre? Companyies històriques com la Cubana, Dagoll Dagom o La Fura es van fer amb un prestigi a Palma o València. Aquelles patums de finals del segle XX no han tingut continuadors a l’altura mediàtica. Els anys d’autonomisme, a més, no han capgirat de manera substancial les barreres intangibles entre territoris teatrals de parla catalana. És ben cert que els respectius governs del PP valencians i balears van posar pals a la roda ben robustos. No és menys cert que el pujolisme de fer país –concret i petit–, i després els seus continuadors fins avui, no han volgut engegar polítiques que mirin més enllà del borrissol del melic barceloní. I tampoc ara: fa un lustre que les combinacions de colors polítics són favorables a un canvi d’escenari que no acaba d’arribar.
Però tot és culpa dels polítics? Seria absurd afirmar que sí. Als estatuts del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), per exemple, figura com a primer objecte “prestar una especial atenció a les obres originals en llengua catalana”. A la pràctica, la presència de dramaturgs i companyies en català de fora el Principat és menys que residual. Sense les eines de producció i comunicació, sense el marge de risc i difusió d’una institució pública fonamentada en el treball per la llengua, el camí és encara més difícil. Una fórmula, però, sembla haver posat fil a l’agulla: La casa de les aranyes (2020), de Paco Zarzoso, una coproducció entre el TNC i l’Institut Valencià de Cultura (IVC), muntatge ambiciós amb un repartiment d’intèrprets consolidats i accents barrejats, com ho va ser la Mort de dama balear fa onze anys. La provatura sembla que tindrà continuïtat amb la nova directora del teatre barceloní, Carme Portaceli, nascuda precisament a València: “Començo a recuperar la meva relació amb el món del teatre valencià”, afirmava a Entreacte fa poques setmanes. “Vull coproduir amb l’IVC l’obra d’un autor valencià. Estem ja en tractes, i més que en farem. Som un mateix territori lingüístic i aquest mur que històricament ens ha separat no té cap sentit”.
Des de l’altra banda
El director de l’IVC, Roberto García, confirma l’actual bona sintonia i la coproducció futura d’una obra de Víctor Sánchez amb el TNC de Portaceli, “i segur que vindran altres projectes”. També remarca altres col·laboracions amb el Grec i FiraTàrrega. Des de la seva banda té molt clar un diagnòstic sobre la poca comunicació nord-sud: “Si parlem d’abans del 2016, evidentment hi ha una falta de sintonia política i institucional. Però en general pense en un cert tancament cultural, o prepotència, o paternalisme, d’una part de la cultura catalana cap a la valenciana i mallorquina, tot i compartir una mateixa llengua”.
Albena Teatre són tota una institució al País Valencià. Amb més d’un quart de segle de currículum, alguns dels seus èxits, com Besos, han superat les 1.000 funcions. En 2011 fins i tot es van atrevir a estrenar a l’Apolo de Barcelona la primera versió en català d’Art, de Jasmina Reza, amb poc suport dels mitjans locals, tot sigui dit. Carles Alberola és un dels fundadors de la companyia, autor d’una àmplia dramatúrgia desconeguda a Catalunya, que amb prou feines ha pogut estrenar les seves últimes peces a sales alternatives com el Tantarantana: “Les arts escèniques s’han tornat molt endogàmiques”, m’apuntava Alberola amb el seu tradicional pessimisme. “Les companyies del que podem anomenar perifèria cada cop ho tenim més difícil per girar i arribar a Barcelona”.
Llarg-circuïts
Algunes de les últimes estades d’Albena a Catalunya han estat possibles gràcies a l’existència de la Xarxa Alcover, una entitat que treballa la creació contemporània en català amb 25 anys de trajectòria, que naix per iniciativa privada i que està constituïda per nombrosos agents programadors dels tres territoris. “El nostre objectiu és desaparèixer”, assenyala Josep Miquel Galvan, president de l’ens. “La nostra feina no seria necessària si els polítics prenguessin la iniciativa de constituir un marc de relacions normals”. L’Alcover no ha tingut problemes per trobar socis a ajuntaments i universitats, però les estructures autonòmiques es resisteixen amb l’excepció de Catalunya. “Hem aconseguit signar acords pel suport territorial concret valencià i balear, però cada govern només s’ha plantejat un circuit pel seu territori”, lamenta Galvan. L’Alcover acull cada any unes 15 companyies i promou unes 90 actuacions pels tres territoris, una xifra respectable però encara minsa respecte del potencial, i sempre limitada al marc de les sales alternatives o municipals, fora de l’àmbit dels grans centres de producció.
Las Hermanas Picohueso, responsables d’espectacles com Excalibur i altres històries d’animals morts, són una de les companyies beneficiades per les gires de l’Alcover. Es defineixen com un grup de professionals “disseminades pel Mediterrani”, tot i que les arrels de la companyia se situen a Mallorca. En cinc anys de trajectòria han aconseguit també el suport de la DespertaLab de Barcelona, oportunitats per a companyies disposades a desplaçar-se per tot el territori. “No és fàcil per a una companyia de fora entrar a l’escena de Barcelona, perquè està molt atapeïda”, ens explica Gal·la Peire, integrant de la companyia. “Però precisament per això, perquè som una companyia en constant desplaçament, la nostra filosofia és crear ponts amb tots els col·laboradors que anem generant aquí i allà, i mantenir aquests ponts perquè altres els puguin aprofitar en el futur”.
La veterana Mostra d’Alcoi i altres cites com FiraTàrrega, Sismògraf o Trapezi, sales quixotesques com el Micalet de València o el Teatre de Manacor (amb la seva important fira), excepcions que els artistes aprofiten mentre arriba un circuit sempre pendent d’una articulació més ambiciosa i natural. Ho espera un públic potencial de 14 milions d’habitants.
També t’interessarà
Barcelona vol i dol, d’Andreu Gomila
A la capital i més enllà, crònica del debat per Alba Cuenca Sánchez
Crònica d’una expedició marciana, un article d’opinió de Francesc Foguet
1 comentari
Pingback: Barcelona vol i dol