Per posar fi a l’imaginari del teatre com a lloc d’excursió tediosa o com a funció de final de curs, alguns equipaments i festivals han fet una aposta clara per una programació enfocada cap a les escoles i els instituts, on els joves i les criatures en són protagonistes.
Segons dades de la Generalitat de Catalunya, el 75% dels joves entre els 14 i els 24 anys no van al teatre. Més de la meitat diu que no hi va per falta d’interès. Els motius són diversos. Un d’ells podria ser que perviu la vella lògica de la sortida de teatre obligatòria “per anar a veure els grans clàssics que t’han explicat a classe”, apunta Ada Vilaró, directora d’Escena Poblenou. Els joves, sovint amb raó, es queixen que el teatre va adreçat a gent gran acomodada que es pot pagar una entrada, que no els interpel·la, que els avorreix. Per posar-hi remei o per trencar l’imaginari del teatre com a lloc d’excursió tediosa o com a funció de final de curs, alguns equipaments i festivals han fet una aposta clara per una programació que inclogui cada cop més diversitat, també pel que fa a l’edat.
Programacions especials o transversals?
Per Anna Giribet, directora artística del Festival de Tàrrega, l’ideal seria que les programacions regulars fossin prou diverses i inclusives perquè infants i joves hi assistissin sense la necessitat de cap programació “especial”. Del mateix parer és Alícia Gorina, responsable del programa educatiu del Teatre Lliure: “El que ens sembla important és que totes les franges d’edat trobin en la programació del Teatre Lliure espectacles que els interpel·lin”. Amb aquesta voluntat, el Lliure, dirigit per Juan Carlos Martel, ha engegat un programa ambiciós per posar en escena diferents veus, i propostes com Viaje a la Luna o La Malaltia en són una bona mostra.
No obstant això, molts teatres i festivals aposten per una programació pensada per a infants i jovent. Un dels equipaments amb una clara vocació pedagògica d’acostar escola i teatre és el Teatre Nacional de Catalunya (TNC), que treballa des del seu servei educatiu i social per mostrar i demostrar que el teatre és una potent eina educativa: “És evident que als infants cal oferir-los espectacles que connectin amb la seva sensibilitat i percepció del món, i no tots els espectacles els són adients. Amb els joves és diferent, de la nostra programació destaquem aquells espectacles que tenen més elements per poder ser atractius per a un públic més jove, però només a títol de recomanació”, apunta Sònia Camacho, responsable del Servei Educatiu del TNC.
En el cas del Teatre Lliure, la idea és molt semblant: “El Lliure del futur engloba la programació per a infants i joves per tal que els sigui fàcil localitzar els espectacles que pensem que els poden interessar més, però aquesta programació no és satèl·lit o marginal, sinó que forma part i és troncal de la programació regular del teatre”, apunta Gorina. Per a Sílvia Artigas, cap de comunicació de la Sala Beckett, més enllà de fer programacions especials o no, “cal vetllar per la qualitat artística i pel context que acompanya l’activitat estrictament escènica”. Aquest, explica, és el primer pas perquè els joves s’acostin a les programacions en general. Com també ho és donar importància als projectes de creació i experimentació.
La mirada teatral, que interpreta el món per poder representar-lo, hauria d’esquitxar tot el projecte pedagògic.
Les xerrades postfuncions i les activitats amb els estudiants permeten transcendir l’escenari i fer del fet teatral quelcom més global. Aquesta és la tasca que porten a terme A Tempo a Salt, un projecte de La Ciutat Invisible vinculat a Temporada Alta, amb l’objectiu d’acostar escoles i teatres amb tallers, xerrades i activitats diverses.
Tot i això, per a Vilaró, partidària d’oferir una programació especial per a infants i jovent i alhora fer-los participar de les programacions regulars, l’educació teatral no només s’ha de fer a les escoles, sinó també a casa: “Que les famílies vagin al teatre, que parlin de teatre, la programació familiar com a lloc de trobada és molt important per a nosaltres. A Escena Poblenou, l’educació és una pota bàsica”.
Cultura i educació, es miren però no es toquen
Tot i la tasca dels departaments d’educació de teatres, els dossiers pedagògics i l’acompanyament que en els darrers anys es fa des de les institucions culturals a les escoles, la majoria dels programadors opinen que manca un diàleg fluid entre el Departament de Cultura i el d’Educació. Per Giribet ja hi ha hagut passos tímids, però en calen més: “Fa anys, fins i tot dècades, que es parla de la necessitat de transversalitat entre Educació i Cultura; s’estan fent coses, però se’n poden fer més”. Així, l’entrada del teatre a les escoles hauria de ser molt més que la simple realització d’una obra a final de curs o anar a veure un espectacle professional un cop l’any. “La mirada teatral, que es pregunta sobre el perquè de totes les coses i que interpreta el món per poder representar-lo, hauria d’esquitxar tot el projecte pedagògic de dalt a baix”, etziben des de la Beckett.
El problema, recalca Alejandro Santaflorentina, d’A Tempo, no és tan sols la manca de voluntat, sinó la manca de formació: “Caldria formar educadors en teatre, i això és temps”. Per pal·liar aquest fet, la tasca dels equipaments teatrals també va dirigida als docents. Un dels exemples més interessants és el programa d’escoles Tàndem, amb la Fundació Catalunya La Pedrera, que té una oferta de cursos i jornades formatives per a docents i una proposta d’activitats d’aprenentatge i servei per a instituts.
La solució podria ser, segons els pedagogs, incloure el teatre dins els currículums en forma de crèdits, ja que les arts escèniques tenen un potencial especial per fer de transmissors de coneixement. “Vaig assistir a una proposta escènica per a nens d’entre 9 i 11 anys en què una companyia explicava un clàssic de la mitologia grega utilitzant la paraula i la tecnologia. Si a mi m’haguessin explicat els clàssics d’aquesta manera, estic segura que ara mateix els recordaria gairebé tots”, explica Giribet. “No és tan senzill canviar els currículums”, sosté Santaflorentina, qui afegeix que “ara per ara el que hem de pensar és que tothom tingui accés al teatre i incentivar que les escoles vinguin al teatre i el teatre surti de l’equipament”. Des del Lliure creuen que caldria que les arts escèniques estiguessin més presents a les aules i en horari lectiu: “Necessitem els recursos adients, ja que les arts escèniques són una manifestació real i necessària de socialització, expressió i comunicació de la nostra societat”.
Accessibilitat i participació, la clau
Però realment el problema de la manca d’assistència de joves i famílies als teatres són els preus? Giribet ho té clar: “La pregunta que em faig és: per què a aquests docents, pares i mares no els hem interessat i en canvi sí que els ha interessat tenir una subscripció a plataformes com Netflix, Filmin o HBO?”. Des d’A Tempo han vençut aquest escull oferint espectacles gratuïts per a les escoles i a preus reduïts per a col·lectius des del programa Artèria de Temporada Alta o amb el suport d’Apropa Cultura. “No volem que cap nen ni cap escola pública o concertada es quedi sense la possibilitat d’anar al teatre”.
De fet, la majoria dels projectes d’educació i cultura vetllen per garantir tant el dret a l’accés a la cultura com el dret a participar-ne. I potser, a banda de preus populars, el que cal és programar espectacles on els joves, les nenes i els nens siguin els protagonistes. Obres com Prometeu, d’Agrupación Señor Serrano, un muntatge en què els pares no poden assistir, festivals com RBLS i propostes com les de Nus Teatre posen al centre les necessitats d’un públic poc escoltat. Com argumenta Artigas, “els nens i els joves s’interessen pel teatre en la mesura que el senten com a llenguatge propi. Han de ser-ne els protagonistes”.
