La llengua de signes té una plasticitat que, a primera vista, hauria de semblar irresistible per als coreògrafs. S’ha utilitzat en algunes ocasions en peces de dansa teatre, com en el moment icònic de Nelken, de Pina Bausch, en la qual un ballarí signa la cançó The man I love, de George Gershwin. Ara bé, quants espectacles de dansa estan pensats perquè les persones sordes els puguin gaudir? I què cal tenir en compte perquè això passi? Es tracta d’assimilar la llengua de signes per incloure-la en una peça com un element coreogràfic? Algunes respostes a aquestes preguntes les trobem parlant amb un petit ventall divers de professionals de la dansa.
Especialitzar-se en la mirada oberta
“Sempre m’ha fascinat la llengua de signes, i des de nena he tingut amics sords”, diu la Raquel Anguita. Ballarina, docent i professora de pilates, la Raquel ara està acabant de crear El cor quiet a partir del poemari amb el mateix títol de Josep Carner, una peça produïda dins del projecte Balla’m un llibre. Fa tres anys que estudia la llengua de signes catalana, perquè, entre altres coses, li veu molta connexió amb la dansa. Com a creadora, la Raquel explora les cruïlles on pot jugar amb el vocabulari coreogràfic i la llengua de signes, que comparteixen aspectes com l’ús de l’espai, el moviment i sobretot l’expressió del gest. “Ho veig molt clar gràcies al meu recorregut de dansa”, explica la Raquel, i afegeix: “Costa trobar referents, tot i que el meu referent són les persones sordes que m’ensenyen com interpreten el món visual, i jo a través de les meves eines ho transformo.”
A part de centrar-se en el vessant creatiu per integrar persones sordes com a espectadores, la Raquel també està investigant maneres per ensenyar-los dansa o altres disciplines del moviment. L’ensenyament de la dansa normalment va lligat a la música, i això crea una barrera per a aquelles persones sordes que volen ballar o moure’s. “Les persones oients volem imposar mètodes que no poden seguir les sordes. Jo, per exemple, per marcar un ritme perquè elles el segueixin utilitzo llums o detalls visuals, perquè tenen una destresa visual molt gran. És qüestió d’anar descobrint el seu potencial”, exposa.
Si el bagatge en dansa ha dut a interessar- se més per la llengua de signes a la Raquel Anguita, la llengua de signes va fer que la Rakel Rodríguez estudiés dansa. Pedagoga i creadora eclèctica natural de Granada i establerta a Bilbao, Rodríguez és directora de la companyia Arymux i ha creat la Signodanza, que ella defineix com “una suma del que jo soc en la qual enllaço estils de dansa amb la llengua de signes”. Un llenguatge pioner —si li volem posar una etiqueta— que s’ha convertit en un referent a l’Estat. Moguda pel desig de comunicar-se quan estudiava pedagogia, la Rakel va començar a estudiar llengua de signes espanyola i va submergir- se en la comunitat sorda de Granada. Aquesta immersió aviat la va portar a interpretar monòlegs per a les persones sordes. A poc a poc va començar a experimentar a fons amb eines del teatre, la dansa i la música per fer d’intèrpret de signes, i es va adonar que la dansa li podia oferir moltes eines per desenvolupar una manera més artística a l’hora de signar i d’estar en escena quan interpretava: “Volia estar al costat de l’actor o el ballarí, perquè si no et quedes en un racó de l’escenari i així estàs creant una barrera més a la persona sorda.”
“Ningú es fixa en la qualitat artística del que es transmet a la comunitat sorda.”Rakel Rodríguez
A partir del 2008, la Rakel i tot l’equip d’Arymux han anat construint tot un repertori d’espectacles de Signodanza en els quals conflueixen música, dansa i teatre amb la llengua de signes d’allà on va. Però, més enllà de la creació pròpia, la Signodanza ha servit per apropar les arts escèniques en general a la comunitat sorda. “Moltes coses estan plantejades de tal manera que els avorreix, per com estan plantejades o com estan interpretades, ja que molts intèrprets no tenen el nivell suficient o bé no hi estan especialitzats. Ningú es fixa en la qualitat artística del que es crea o es transmet a la comunitat sorda.” Per aquest motiu, la Rakel imparteix tallers de Signodanza —que molt sovint també anomenen signoarte— a intèrprets de llengua de signes que es vulguin especialitzar en arts escèniques.
Però hi ha interès per la dansa i les arts escèniques en el col·lectiu sord? La Rakel remarca que “en no tenir una base educativa com la de les oients i pel fet que han viscut força aïllats no se’ls ha creat la necessitat de la cultura”. Precisament, com en el cas de la Raquel Anguita, l’objectiu d’Arymux és incloure-hi tothom i no “fer güeto”. “Un cop han tingut accés, moltes persones sordes volen anar a concerts i veure teatre o dansa. Les emocions que senten en concerts o espectacles de dansa gràcies a la Signodanza amb l’ajuda de motxilles vibratòries els impacta molt”, diu la Rakel, i afegeix: “Són les emocions el que ens connecta com a éssers humans, i són les mateixes per a la persona que té síndrome de Dawn, la que va en una cadira de rodes, la sorda o l’oient.”
La llengua de signes dins de la diversitat de la dansa integrada
Sense el mateix grau d’especialització, molts projectes de dansa integrada també incorporen, encara que tímidament, la llengua de signes. Fa un parell d’anys, el coreògraf Jordi Cortés i el productor cultural Raül Perales van organitzar la primera edició del cicle Frikcions a La Caldera, que incloïa un taller de la mà del guionista Pablo Navarro, El silenci de la paraula, en el qual animava els participants a jugar amb la llengua de signes a nivell coreogràfic. A part d’aquests tallers, a molts espectacles dirigits per Jordi Cortés s’ha convidat persones sordes a través d’entitats. “Moltes persones sordes han sortit molt agraïdes pel fet que no dominés el llenguatge verbal i que no se’ls infantilitzés”, comenta en Raül Perales, i afegeix: “A nosaltres ens ha sorprès molt com viuen la plasticitat del moviment.”
La llengua de signes com a eina coreogràfica
De tant en tant es troba algun espectacle que incorpora la llengua de signes, en alguns casos de manera molt clara i treballada, com han fet Les Impuxibles a Suite TOC num. 6 i a la peça recentment estrenada a Dansàneu Des-espera. A poc a poc, sembla que el sector de la dansa i la dansa teatre a Catalunya comença a tenir present un públic que no hi sent. Tot i així, els exemples en els quals la llengua de signes sigui un element central en una coreografia és ben escàs. La ballarina i coreògrafa Ariadna Montfort va participar en la creació de Doggy Style, de Joshua Monten, una peça de dansa teatre ideada per a públic sord i oient “en la qual els ballarins vam treballar un text verbal que també signàvem i que combinaven amb el moviment”, descriu l’Ariadna. Essencial en el procés de creació va ser la performer i coach de llengua de signes Brigitte Schökle. Aquest espectacle va girar per tot el món. “A cada lloc on anàvem havíem d’adaptar la coreografia a la llengua de signes del país, va ser una experiència que em va encantar”, explica l’Ariadna. Entre el 2015 i el 2019, Doggy Style s’ha representat més de cinquanta vegades, la qual cosa demostra la gran acollida que poden tenir aquest tipus d’espectacles.
