Amb el risc de presentar una idea reduccionista o caricaturesca, proposo un punt de partida per després posar-lo en qüestió: podríem dir que la diferència entre les arts visuals i les arts escèniques rau en el lloc on s’esdevenen, el cub blanc o la caixa negra.
En el cub blanc de les arts visuals l’espectador és passiu i roman separat de l’obra, que, aïllada del seu entorn per la puresa del blanc, es mostra autònoma i immanent; l’espectador, commogut per la sacralitat, es mimetitza amb l’entorn i es mou sense fer soroll. A la caixa negra de les arts escèniques, en canvi, l’espectador és submergit per la ficció i absorbit per la pantalla potenciada pel fosc; no aconsegueix mantenir la distància i plora, riu i aplaudeix. La historiografia clàssica de l’art, amb més de dos mil anys d’història teòrica, ha dividit les manifestacions artístiques entre l’art d’espai (la pintura o l’escultura) i l’art del temps (el teatre o la poesia).
Malgrat que des de fa uns cent anys la creació artística ha posat en qüestió aquestes concepcions, aquesta manera d’entendre el fet artístic l’arrosseguem des de fa tants segles que no és fàcil desprogramar-nos. Quan els artistes plàstics de les primeres avantguardes se senten atrets pel fenomen teatral i s’hi involucren acceleren la semiotització de l’espai escènic. Així, el decorat o el vestuari deixen de ser mers complements per esdevenir elements carregats de significat que determinen el mateix missatge. Al mateix temps, la incorporació d’artistes plàstics i poetes —com ara els dadaistes— a la creació escènica contribueix a trencar amb l’imperi del text. Incorporacions com aquestes canvien la noció del teatre per sempre.
Més endavant, l’art minimalista o conceptual de la dècada dels seixanta del segle passat exigeix que sigui l’espectador qui acabi de completar el sentit final de l’obra (perquè aquesta ha perdut del tot la relació amb els objectes externs als quals fins ara havia volgut representar). Això implica la teatralització del fet artístic perquè ara l’espectador el necessitem actiu i implicat. Aquest canvi de paradigma culmina amb l’explosió de fenòmens com la performance o el happening i, evidentment, les arts visuals ja no es desfan mai més d’aquesta teatralització treballant més des de la concepció d’esdeveniment que de peça finita.
Paradoxes i incomoditats
Encara que ja hem començat a desdibuixar les línies que abans ens semblaven clares entre cubs blancs i caixes negres i que ja podem veure com les influències entre les arts visuals i les arts escèniques acaben modificant l’essència mateixa de l’obra d’art i els elements amb els quals es relaciona (l’espai, el temps, la relació amb l’espectador, etc.), és evident que el teatre i les arts visuals provenen de tradicions historiogràfiques i de cultures diferents. Encara ara, certes maneres crear i viure l’art son divergents i es generen algunes paradoxes (i potser incomoditats) entre uns fenòmens i uns altres.
Les influències entre les arts visuals i les arts escèniques acaben modificant l’essència mateixa de l’obra d’art i els elements amb els quals es relaciona
Avui trobem teatre lluny de les caixes negres i els telons han perdut el seu ús; els espais museístics incorporen escenografies i propostes immersives a les seves línies expositives. Ara bé: la relació que l’artista d’arts visuals estableix amb l’espectador continua sent força diferent de la que hi manté l’artista escènic. El primer no sempre el té en compte, fins a arribar al punt de generar-se espais professionals per tal de mediar entre el públic i l’obra d’art perquè, popularment, hem determinat que “no s’entén”. El segon tindrà l’espectador sempre en ment, el necessita per existir, i la creació anirà focalitzada en fer-lo sentir d’una manera concreta, i això modifica fons i forma de la peça artística.
Precarietat i febleses
Un altre aspecte diferencial entre un fenomen i l’altre és com s’han absorbit les produccions artístiques per les lògiques de mercat que, com sabem, ho esquitxen tot. El sistema artístic visual es basa en la idea de col·lecció, que pot ser pública o privada, però en tot cas s’emmagatzema, es compra i es ven. En el moment que s’incorpora la noció teatral a l’art visual i que, per tant, una escultura o una pintura es converteixen en un esdeveniment, la idea mateixa de col·lecció (i, per tant, de museu) entra totalment en crisi: com es ven o es compra una performance? El teatre porta una trajectòria centenària diferent: té adquirit el valor monetari de l’acció fins al punt d’haver generat estructures de negoci complexes (una companyia de teatre s’organitza moltes vegades com una empresa). Fins que les arts visuals no resolguin aquest fet (que implica ressetejar anys i anys d’historiografia), el sector de les arts visuals serà sempre molt més precari. Emmarcats tots plegats dins les debilitats del sector cultural, a diferència del món de les escèniques, les arts visuals no tenen convenis laborals i les condicions professionals són molt més febles.
En definitiva: la hibridació de llenguatges artístics és un fenomen que fa més de cent anys que ha anat evolucionant i que existeix ara ja com a statu quo, però els sectors encara avui funcionen per lògiques, teories i relacions econòmiques molt diferents. Que una companyia teatral sigui contractada per fer una activació d’una exposició o que un artista visual desenvolupi les seves performances en un festival escènic generen avui dia encara problemàtiques que van més enllà de la proposta estètica i que comporta friccions en, per exemple, els honoraris que s’esperen per una feina o la relació amb el públic que proposa una peça determinada.
Es fa necessari treballar conjuntament. Ja no a nivell artístic, sinó a nivell d’institucions. Llocs on es podria començar a treballar: generar glossaris comuns i consensuats, interdisciplinaris, que posin en joc contradiccions conceptuals, també oferir espais on allò que es dona per fet en segons quins contextos es posi en dubte. Com sempre (i per sort!), l’art va per davant de la institució i, malgrat que les propostes artístiques híbrides ja han deixat de ser marginals, els museus continuen sent museus i els teatres, teatres. Fins que no aconseguim inventar institucionalment altres espais serà molt difícil que la hibridació sigui quelcom vertaderament transformador.
