Un crític literari es lamentava no fa gaire d’un periodisme en hores baixes que dedica un munt de pàgines a temes de gastronomia en comptes de fer-ho a la literatura stricto sensu, com si parlar de menjar no fos tant o més important que parlar de lletres, i qui diu de lletres, diu de teatre.
En aquests “feliços anys vint” que estem vivint, el nombre d’obres teatrals relacionades amb la gastronomia no ha parat de créixer. N’hi ha que ofereixen espectacles degustació d’antologia: des de banquets paleolítics com el Sopar de pedres (2022) dels Escarlata Circus –una cabriola gastropoeticacircense d’upa– fins a festins sibarítics amb menús de disseny, com els que van crear “el xef nòmada” Joseba Cruz i el restaurant venecià Xemei per a les dues úniques funcions de l’espectacle RAW (2023), de Laia Fabre i Thomas Kasebacher. Amb la voluntat de dessacralitzar l’àpat, cadascuna de les soirées es convertia en una experiència gastronòmica compartida, en un “camp de batalla perfecte” per promoure idees i sacsejar tots els sentits. Dins del mateix cicle Katharsis, Neus Masdeu va presentar Seitons Masdeu Hola i Adeu (2024), un sopar espectacle convertit en un esdeveniment únic en què l’actriu donava a conèixer l’entrellat de l’ofici del peix, així com la història, l’imaginari i la identitat d’aquesta nova empresa que li dona títol. Sense abandonar la seva passió piscívora, Masdeu va crear també La festa del llagostí (2024), una rua que retia homenatge al músic Carles Santos a través de la seva relació amb el menjar, el món mariner i la cultura popular.
Un món voraç
Gola (2024), el darrer espectacle d’Oriol Pla Solina –signat a quatre mans amb l’amic, músic i creador Pau Matas Nogué–, sembla fer un altre pas de rosca. En aquest particular exercici, l’actor crea un torcebraç entre ell i una màquina expenedora que s’erigeix en metàfora d’una societat en què tot és comprable i vendible, des d’un dònut convertit en tòtem fins a la força del treball; una fagofília sense aturador que converteix la gola en el consumisme del present.
Regides per una economia de mercat que tot ho devora, les protagonistes de Tres porques (2025), de Pau Masaló, s’enfronten a la tasca de construir un escorxador que serà la seva tomba. En aquesta “faula política sobre la moral protocapitalista”, i a imatge de les confessions porcateres del personatge creat per Raymond Cousse a Stratégie pour deux jambons (1978), la companyia El Eje va més enllà d’un previsible al·legat a favor del veganisme per endinsar-se en les clavegueres de la tirania del treball i l’explotació laboral, dues realitats molt presents en una indústria que genera més de cinc milions de tones de carn a l’any. I mentre el públic entona el sursum porcos tot queixalant entrepans de salsitxes vieneses, l’olor que envaeix l’espai ens recorda que aquest acte de canibalisme és “l’únic camí per escapar del domini dels altres. Del domini del llop. O del domini de l’home, en el món real”.
Aliments bàsics
Entre les propostes de teatre familiar, també cal fer-se ressò de dos espectacles que tenen la gastronomia com a epicentre: Les croquetes oblidades (2021), de Clàudia Cedó, i Un tros de pa (2023), de la Cia. Les Pinyes. En el primer, hi planen les pèrdues –un eufemisme massa estès que pretén substituir la realitat de la mort i el dol–, ja sigui la d’un ésser estimat, d’un espai conegut o d’una manteta que és un fetitxe: una tríada que ni la Pepa ni les seves mares saben com afrontar. El súmmum de la tristesa, però, arriba quan s’adonen que han oblidat la recepta de les croquetes, aquella menja que ja elogiava Miquel Martí i Pol en el seu poemari de gastronomia Bon profit! (1986) i que l’autora converteix en símbol de les pèrdues que impliquen la mort de l’àvia: la seva presència, les seves converses i la seva mestria en les arts. El viatge de la Pepa al País del Xim Pum –un espai màgic on van a parar totes les coses oblidades– serà revelador, ja que li permetrà descobrir que l’enyorança i la tristesa no són tan dolentes i que, com bé clama Sònia Moll, cal “fer lloc a la mort a dins de la vida”.
En l’espectacle de la Cia. Les Pinyes assistim al viatge del pa, des de la seva presència a taula fins als seus orígens. Un recorregut a la inversa que pren aquest ingredient bàsic i humil per fer-nos partícips del seu procés d’elaboració amb un llenguatge poètic deliciós que combina teatre d’objectes, màscara, titelles i música.
Per militància o moda, les “degustacions teatrals” estan a l’ordre del dia
Degustacions teatrals
El nombre d’espectacles que uneixen la gastronomia i el teatre va en augment. Sigui per militància o per moda, les “degustacions teatrals” estan a l’ordre del dia i s’erigeixen en mascarons de proa. Amb la intenció d’atreure públics molt diversos i l’objectiu de lloar des de la menja més modesta –el pa i les croquetes– fins a la gormanderia més excelsa –una hòstia de colors entre boira o un núvol de panettone–, els seus artífexs esdevenen portaveus de la cultura de la terra, a imatge d’algunes governantes dels fogons mediatitzades amb escreix.
L’orgia consumista s’ha apoderat de nosaltres i ha convertit el món en un degollador capitalista
L’orgia consumista s’ha apoderat de nosaltres i ha convertit el món en un degollador capitalista capaç d’eliminar els hàbits gastronòmics que ens identifiquen tot venerant “La Verge del Fast”. A risc de patir una indigestió mesurable amb l’escala Richter, aquests artistes d’àmbits molt diversos mudats en xefs teatrals lluiten per treure’ns de la somnolència d’un món virtual ple de violències que nega o ignora la realitat i, alhora, per preservar una parcel·la d’identitat que forma part de la memòria individual i col·lectiva. Tout court: el binomi gastronomia i teatre és indestriable d’aquest ventre màximum que és el món i hauria de tenir com a missió fer-hi un forat capaç de remoure les entranyes de qui sigui ja!
