Nascuda a Manlleu el 1953, Araceli Bruch Pla es defineix com a dona de teatre, feminista i activista cultural.
De ben jove es trasllada a Barcelona per estudiar Història de l’Art, i més tard Arts Escèniques i Filologia Catalana. Amb la fi de la dictadura veu confluir dos interessos: per una banda, s’apunta al Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU) de la Universitat de Barcelona del qual sorgirà la companyia Dagoll Dagom. Per una altra, forma part del moviment d’alliberament de la dona, que el 1976 va celebrar les històriques Primeres Jornades Catalanes de la Dona.
En evocar aquests inicis, a Bruch li agrada subratllar que aleshores l’estatus legal de la població femenina la reduïa a una minoria d’edat perpètua, i que encara hi havia centenars d’empresonades per adulteri. També que la llengua havia patit una repressió assoladora: ella va aprendre català a la universitat, amb el lingüista Joan Solà, perquè havia estat escolaritzada en la llengua nacional.
Aquesta etapa de formació va precedir una carrera llarga, nodrida i polifacètica, a la qual no podrem fer-li del tot justícia en aquest article breu. Per això volem destacar-ne dos moments decisius: els muntatges rodoredians més pioners, i la direcció de les Cartografies del desig.
La sala de les nines agrupava autories femenines com una proposta per trobar una nova estètica
A les darreries de la dècada de 1970, Mercè Rodoreda va oferir un berenar al jardí de Romanyà de la Selva a la companyia Bruixes de dol. Després d’una primera visita infructuosa que li havia fet Bruch, l’escriptora havia accedit a donar permís per muntar un espectacle basat en els seus contes: d’aquest permís va sorgir-ne La sala de les nines, que es va estrenar al Teatre Romea l’any 1979. Com que Rodoreda no va poder assistir a l’estrena, va convidar la tropa a casa seva per agrair-los-la.
La sala de les nines agrupava autories femenines com una proposta per trobar una nova estètica, i mesclava els contes de Rodoreda amb poemes de Maria-Mercè Marçal (que també hi actuava) musicats i cantats per Marina Rossell i Maria del Mar Bonet.
L’estiu d’aquell mateix any enviava a Bruch L’hostal de les tres Camèlies, que es va estrenar a l’octubre al Festival de Teatre de Sitges i va ser l’única obra dramàtica representada durant la vida de l’autora. L’impuls d’aquella jove directora va animar Rodoreda, que va tornar a escriure teatre i encara va fer arribar a Bruch una peça curta: El maniquí, el segon acte de la qual, a petició de Bruch, va escriure pensant en un repartiment femení. Novament, cal situar-nos a l’època per entendre la importància de les iniciatives de la directora: llavors, Rodoreda no era el fenomen escènic en què es convertiria més tard, i els espectacles de les Bruixes de dol van ser pioners a dur els seus textos a l’escenari.
La cartografia del desig
El segon moment va tenir lloc a la Casa Elizalde de Barcelona el 17 d’abril de 1997. Maria-Mercè Marçal i Lluïsa Julià van pujar a l’escenari per presentar les figures de Víctor Català, Maria Antònia Salvà i Renée Vivien. Era la primera de totes les Cartografies del desig, rebuda amb un gran èxit de públic perquè proposava una cosa inèdita aleshores: fer genealogies feministes. Es tractava de bastir referents, de reivindicar, per dir-ho amb les paraules de Marçal, “la força creativa de les dones” i presentar-les sempre en grups, no aïllades, “suspeses en un buit”, “inserides de forma (…) excèntrica en l’univers (…) falsament neutre”, de la literatura i el teatre. El tot, en forma del que van anomenar “teatre de cambra”: un format multidisciplinari que trenava textos literaris amb música de compositores, interpretació actoral i la posada en escena.
Un altre gest pioner que va acostar als nostres escenaris del canvi de segle idees feministes com les d’Adrienne Rich
Aquella conferència dramatitzada, i la quinzena llarga que la va seguir, van ser impulsades i dirigides per Araceli Bruch en aliança amb el comitè d’escriptores del PEN català. Se’n van celebrar tres cicles, l’últim dels quals, el 2001, es va concebre en col·laboració amb escriptores internacionals. Un altre gest pioner que va acostar als nostres escenaris del canvi de segle idees feministes com les d’Adrienne Rich, i que l’any 2018 es va recordar amb la cartografia commemorativa Maria-Mercè Marçal i Montserrat Abelló. Les arrels d’una amistat.
Són només dues fites importants d’una activitat teatral, activista i associativa intensa, sempre vinculada al compromís amb la cultura, la llengua i els drets de les dones. El tret de sortida en va ser l’actuació a l’espectacle No hablaré en clase (1977), de Dagoll Dagom, després del qual va virar cap a projectes que recollissin l’experiència femenina i l’autoria de les dones.
La llista seria llarga i ens portaria a mencionar la direcció d’altres companyies teatrals, com Teatre del temps (1989) i La Filumena (1994), així com la promoció de la participació femenina a l’Ateneu Barcelonès. En aquest marc funda Dones a la palestra, col·lectiu des del qual promou, entre altres activitats, la recuperació de la memòria femenina de l’entitat. De les seves aportacions com a autora destaquen les obres de teatre Re-clams (1997), sobre Lou Andrea-Salomé, i Escac i Mat…? (2005); l’assaig Em sento estafada. Una lectura de Simone de Beauvoir (2010) i la novel·la Les claus de Gràcia, publicada tot just l’any passat. Paral·lelament, exerceix durant molts anys com a professora de locució i dicció.
Noms per a la història
Com a actriu, Bruch actua, entre d’altres, en muntatges de Ricard Salvat, com ara Ronda de mort a Sinera (1980), Un dia. Mirall trencat (2008) i el mític Dones i Catalunya (1982), que agrupava textos de Maria José Ragué Arias, Lidia Falcón, Isabel-Clara Simó, Marta Pessarrodona, Marisa Híjar i Carme Riera per dur-los al Festival de Teatre d’Atenes. D’aquella iniciativa, que perseguia representar la història de Catalunya des de l’experiència femenina, va sorgir l’associació Teatre Dona, que Bruch presideix en l’actualitat. Un dels seus últims espectacles, del 2019, és Que els seus noms no s’esborrin de la història, sobre dones, presons i resistència a l’Estat espanyol.
La trajectòria d’Araceli Bruch ens parla d’una lluita coral que cal reivindicar com a tal sense oblidar els noms que, com el seu, han sabut traslladar els aprenentatges del feminisme al terreny de la creació teatral.
La trajectòria d’Araceli Bruch ens parla d’una lluita coral que cal reivindicar com a tal sense oblidar els noms que, com el seu, han sabut traslladar els aprenentatges del feminisme al terreny de la creació teatral. Tant en iniciatives pioneres com en espectacles actuals: el 2020 es va estrenar al TNC l’espectacle La dona trencada, basat en la novel·la de Simone de Beauvoir i interpretat per Lluïsa Mallol, del qual Bruch va fer la dramatúrgia junt amb l’actriu. Més recentment ha dirigit a l’empara d’AISGE els tallers de la memòria dedicats a ajudar intèrprets veterans a escriure sobre la pròpia vida: una proposta il·luminadora que casa bé amb el propòsit de la secció, “Memòria”, que inaugurem amb aquest breu homenatge. No podem cloure’l sense fer-nos ressò d’un reconeixement més important que Bruch ha rebut fa només uns mesos: el Premi María José Ragué Arias a la millor aportació feminista. Per molts anys!
