Tot i que els resums són habituals de final d’any, el teatre funciona al voltant d’un curs que ens ha deixat algunes obres per al record Auca#124
1 – Vudú (3318) Blixen
El passat Festival Grec, la papessa Angélica Liddell ens va portar Dämon, recreació del funeral de Bergman molt pensada per a la inauguració del Festival d’Avinyó. Lluny de la Cour d’Honneur, l’espectacle semblava una mica descol·locat, sense la punteria artística d’altres ocasions. Van influir les expectatives després d’haver vist Vudú (3318) Blixen, muntatge estrenat a Temporada Alta que, sembla que hi ha consens, és un dels millors de la seva carrera. Un cant de mort i desamor estrenat a Salt que serà recordat com una de les experiències de la temporada 2023-2024. Qui ho vulgui contrastar pot acudir al TNC on la peça recalarà el març de 2025.
2 –Le congrès ne marche pas
No seria just afirmar que és l’obra que ha consolidat la trajectòria i fama de La Calòrica, ni de bon tros. Sí que ha marcat un decidit pas endavant, amb una evolució del seu llenguatge i una aposta pel risc amb la vista posada en l’exportació. Alguns van arrufar el nas quan van assistir a la pirueta discursiva, però s’ha d’aplaudir que Le congrès ne marche pas hagi prescindit de fórmules ja transitades i zones de confort. El creixement com a companyia és excel·lent, mesurat i sostenible. Tornaran a programar l’obra al Poliorama a final d’any, i nou espectacle —La brama del cérvol— al Lliure, haurem d’esperar fins a 2025.
3 – De Nao Albet i Marcel Borràs
Porten més de 15 anys dalt d’un escenari, i sembla que el temps ha cremat la parella artística. En el seu últim espectacle al TNC, van portar l’autoficció a l’extrem, amb un joc confessional tant divertit com original en les formes de presentar-lo. Més enllà de l’obra, el duo continua remarcant que la seva separació no és cap broma. Algun productor que els faci entrar en raó?
4 – De l’amistat
L’autoficció i les separacions estan de moda. Ho va demostrar també l’última peça del Col·lectiu VVAA. En la mateixa temperatura Las Huecas, que van estrenar a la Beckett De l’amistat, metateatre i comèdia per crear una constel·lació familiar plena d’ironia. Amb una estructura senzilla, la peça barrejava sense complexos teatre visual, slapstick, música i coreografies desconcertants. No tot està inventat, ho demostra la combinació d’humor i reflexió d’un espectacle que hauria de girar més.
5 – Jauría
Ha costat, però finalment Jauría va aterrar a Barcelona amb un nou repartiment català i un aire més madurat en la reflexió i les formes. De nou el mateix entramat dramatúrgic de Jordi Casanovas fet exclusivament amb fragments de documents judicials i declaracions del cas La Manada. Ángela Cervantes aporta una naturalitat descarnada al testimoni de la víctima, augmentant la versemblança de l’obra. Amb més distància dels fets, la direcció de Miguel del Arco intensifica la coreografia de l’assetjament, creant una tensió constant que impacta i commou. Catarsi política i humana que tornarà al setembre al Goya.
6 – La plaça del Diamant
El TNC va obrir la temporada amb una obra que justifica la N de Nacional. Recordarem La plaça del Diamant amb onze Colometes, polifonia d’actrius, un cor d’heroïnes gregues per recrear la narració de Rodoreda. La versió de Carlota Subirós i Ferran Dordal planteja un lectura col·lectiva per a una Natàlia més enllà del tòpic, inserida en un mapa visual de la vida de principis del segle XX. Un gran ball polièdric per a la versió del clàssic més plural vista fins ara.
7 – Thauma
La sorpresa de la temporada va sortir d’una residència artística del Teatre Lliure, una demostració de la importància del suport del teatre públic cap a projectes experimentals i heterodoxos. Petita joia de teatre visual gairebé sense text, que combina el teatre posthumà de Susanne Kennedy i les filigranes visuals de Peeping Tom. Inspirat en un onirisme ple de color i absurd, Thauma (d’Andreu Martínez i Magda Puig Torres) abraça un optimisme humanista poc habitual en la creació contemporània. Es podrà tornar a veure la pròxima temporada.
8 – Qui som?
La nova obra de Baró d’evel va tancar el Grec i va servir per acomiadar la direcció de Francesc Casadesús. Estrenada al Festival d’Avinyó, Qui som? va superar les altes expectatives amb la seva potencia visual, gags de clown i una dotzena d’intèrprets empastifats en un festival de fang, pintura i plàstic. Blai Mateu i Camille Decourtye treuen a passejar una inèdita proposta textual en què reclamen una identitat col·lectiva compromesa. Amb coreografies de Mal Pelo, l’obra vol ser una crida a l’acció ecologista tan necessària en els temps que corren. Tant de bo torni aviat.
9 – Les mans
Una altra de les sorpreses del Grec, el nou text del dramaturg Llàtzer Garcia. Les mans explora els perills ètics i pràctics de transformar la intimitat en art, un assaig contra l’autoficció. Sota la direcció de Sílvia Munt, el muntatge aborda també altres temes com la salut mental i la egolatria. Raquel Ferri i Ernest Villegas estan de premi, interpretacions gens tòpiques per a una ficció que qüestiona la realitat de qualsevol parella.
10 – L’últim dia
La dramatúrgia de Lluïsa Cunillé viu una segona època daurada gràcies a les noves lectures que fan directors com Albert Arribas. També pel canvi d’estil de les seves darreres peces que transiten camins inèdits. És el cas de L’últim dia, darrer muntatge que vaig veure aquesta temporada en què destaca per damunt de tot la magistral interpretació d’Alejandro Bordanove sota la direcció de Xavier Albertí. Una d’aquelles obres que passa una mica desapercebuda en Grec, però que cal que torni a l’Atrium o a qualsevol altre escenari. Deures per a la pròxima temporada.
