Quan el motiu per pujar a un escenari és parlar dels motius per pujar a un escenari Auca#117
Botar foc
L’estrena de la setmana va tenir lloc dimarts a la Villarroel. Pablo Macho Otero ha irromput en l’escena local com un llamp que ningú espera. Presentar un espectacle, A fuego, escrit íntegrament en vers sembla una filigrana d’una altra època, també el seu personatge té un cert aire pretèrit, un poeta desdoblat en actor i autor que desplega com un paó la seva cua de narcisisme. Un aparador de virtuosisme que retruny com focs d’artifici, un mecanisme que qüestiona la pulsió creativa dels artistes, però al mateix temps l’elogia i l’exalta com un instint abassegador que tendeix a la megalomania. Codirigit per Emma Arquillué, l’espectacle transcendeix per les gotes d’ironia que destil·la, per l’autocrítica i la sàtira que el porta, fins i tot, a titllar-se d’imitador de Jordi Oriol en castellà (tot està inventat). Ai, la fama, no sabem després de veure l’obra si la droga de l’ego és massa addictiva o els cants de sirena de la posteritat ens tenen embadalits.
El jo del jo
Havia de passar. En els temps que corren sembla inevitable, oportú fins i tot, que el tema de l’egolatria acabi passant a primer terme. Artistes que ja han crescut en el món de les xarxes i la selfie és normal que acabin qüestionant-se el mecanisme, el mateix desig d’estar al centre i ser el protagonista del discurs. Fa poques setmanes, el Col·lectiu VVAA s’acomiadava dels escenaris amb Baby no more, un homenatge saturat d’autoreferencialitat. Parlar d’un mateix per parlar del que ens envolta, una pràctica plausible en els temps de la sobreexposició. També Las Huecas es van marcar a principis d’any un brillant exercici de metateatre amb De l’amistat, sense oblidar De Nao Albet i Marcel Borràs que va coronar el passat octubre tot un cim de l’art de mirar-se el melic en escena. Tot això connecta amb el tan de moda gènere de l’autoficció que, com ens recordava Ramon Oliver, no és un invent dels nostres dies: Heròdot, sant Agustí i Dant el practicaven molt abans que Sergio Blanco, Édouard Louis i Angélica Liddell. Si Foucault va indicar-nos que el cos era micropolítica, ara la nostra escena sembla proposar-nos que l’ego és el macrotema.
Encallar
L’artista experimenta, és part del seu treball i, en conseqüència, té tot el dret a equivocar-se. Fins i tot en l’època del bonisme i del triomf com obligació, el fracàs és un tema que pot tenir recorregut. Així ho planteja el naufragi dels prestigiosos Peeping Tom a S 62°58’, W 60°39’, un espectacle programat fins diumenge al TNC (entrades exhaurides). Un vaixell caríssim atrapat en el gel, una companyia de dansa que pràcticament no balla, un creador estancat que fa girar l’espectacle al voltant del seu estancament. La companyia belga ja no és un duet creatiu i una de les parts, Franck Chartier, signa en solitari aquest deliri onanista, un muntatge sonall que crida molt l’atenció pel fet d’estar mig buit per dins. De vegades, l’intent de ser rebel i transgressor pot acabar com un subratllat grotesc de les limitacions discursives. Una crisi personal no sempre aconsegueix trobar la connexió amb la universalitat, especialment quan l’artista dialoga a partir dels privilegis de la seva posició al centre d’un escenari.
Micros oberts
Hi ha qui aprofita els micros —cada setmana en tenim algun exemple— per queixar-se de la falta de presència en la cartellera teatral, i disparen contra el fantasma d’una suposada cultura de la cancel·lació, entre altres paranoies diverses. Hi ha, però, altres formes d’aprofitar la presència a un escenari, de mostrar les teves misèries però d’una forma constructiva i valenta, amb el noble objectiu d’ajudar als altres o servir d’exemple. Trobem a faltar en les gales els discursos reivindicatius (hola, genocidi a Gaza), i de tant en tant algú fa del seu minut un instant de glòria grupal. Dilluns passat, Roc Bernadí, l’actor barceloní que protagonitza Aladdín a Madrid, va recollir el guardó a Millor interpretació masculina en els Premios del Teatro Musical, i en lloc dels ensucrats agraïments habituals va disparar amb punteria: “Molts comparen Madrid amb les grans meques del teatre musical, Londres i Nova York; el que no solen comparar són les condicions dels treballadors. No hauríem de tenir por de parlar públicament de les injustícies que ens envolten”. I en conseqüència reclama “que cap membre de l’elenc de grans produccions no hauria de cobrar el sou mínim marcat per conveni” o que no els haurien d’acomiadar cada vegada que se’n van “de vacances”. I rematava: “No hauríem de normalitzar signar nou funcions a la setmana, ni tampoc fer dos doblets seguits setmana rere setmana. No ens haurien de descomptar el dia per una disfonia o una lesió a conseqüència del xou en què estem. Som nosaltres els que posem el cos. Sense nosaltres no hi hauria musicals”. Directe, molt personal i, alhora, col·lectiu.
🗣️"No nos deberían descontar el día por una disfonía o una lesión por el show en el que estamos"
🗣️"No deberíamos normalizar firmar 9 funciones por semana"
🗣️"Productores, por favor, responsabilidad artística"El discurso del actor de ‘Aladdín’ https://t.co/DbdcfqBmkk pic.twitter.com/c1l9MZUJda
— elDiario.es (@eldiarioes) June 11, 2024
