Els 700 anys de la Festa del Corpus són una excusa ideal per fer una mica d’història al voltant d’un fenomen teatral que és l’origen d’un munt de tradicions populars i artístiques d’arreu dels països de parla catalana.
Tots coneixem els anomenats “correfocs”, aquestes desfilades urbanes d’un variat repertori de monstres (dracs, víbries, cuques, mulasses, guites, cucaferes, etc.) sovint emissors de foc i sovint acompanyats de colles de diables foguejants, en una barrija-barreja d’espurnes i petards, de piules i carretilles, de ceptrots i tronadors. Potser no se sap que el concepte va néixer el 1979 a les festes de la Mercè de Barcelona, primer com a “concentració de dracs i diables” procedents d’arreu de Catalunya i l’any següent amb el nom de correfoc, així batejat per Agnès Trias i Xavier Jansana, tot plegat com a expressió de l’assalt festiu del carrer després d’una dictadura que tenia segrestat l’espai públic (“la calle es mía” deia el cínic ministre de l’Interior de Franco i fundador d’un partit esdevingut organització criminal). La festa popular retornava amb força en aquella il·lusòria Transició que ha acabat sent una gran presa de pèl.
La festivitat de Corpus es converteix en una autèntica cerimònia urbana que funciona com a gresol aglutinador de la col·lectivitat
És clar que el “correfoc” no naixia del no-res. Les primeres expressions espectaculars documentades d’aquest virolat bestiari es remunten a la instauració de la Festa de Corpus Christi amb la seva processó pública i general decretada pel papa Joan XXII el 1317. La festivitat de Corpus posava en marxa una operació espectacular d’ampli abast que tindria conseqüències de primer ordre en la vida ciutadana dels països europeus. En la Festa de Corpus hi concorren totes les institucions públiques i tots els estaments socials de l’època disposats a incidir amb la seva participació en la configuració d’una idea de ciutat i en el disseny de les expressions artístiques d’aquest ideal. De fet, la festivitat de Corpus es converteix en una autèntica cerimònia urbana que funciona com a gresol aglutinador de la col·lectivitat i esdevé l’espill en què una comunitat s’emmiralla, es reconeix i renova els seus vincles socials, regenera les seves energies i rellança anualment la seva cohesió i les seves il·lusions.
Arts de carrer medievals
La solemne processó tenia per objectiu passejar majestuosament el “Preciós Cors de Déu” (la Custòdia) pels carrers dels nuclis urbans com a màxima expressió triomfal del cristianisme, escampant la veneració eucarística per tots els racons de la ciutat. Ben aviat el seguici va acollir al seu capdavant tot un seguit de balls i comparses propis del patrimoni folklòric de les cultures agràries, bé que desproveïts dels significats originaris i degudament encarrilats en el nou context sagrat segons una hàbil maniobra eclesiàstica de fusió i reinterpretació. Des del bestiari fantàstic, amb expressives restes com les guites de la Patum de Berga, el Dracs de Vilafranca o Solsona o la Cucafera de Tortosa, fins a danses com els cossiers balears, la Moma de València o els diversos balls de cercolets, d’arquets, de cintes, d’espases, de bastons, de cavallets i de gegants que trobem arreu del territori català. Tampoc no hi mancaven les representacions joglaresques autoritzades per l’Església ni les experiències espectaculars procedents de les desfilades reials o dels seguicis populars festius, amb elements intercanviables entre una festa i l’altra.
Danses i manifestacions espectaculars que eren organitzades per les confraries dels oficis, corporacions artesanals que aprofitaven la processó per exhibir el seu ascendent social dintre la població i que també s’encarregaven, en col·laboració amb els diversos ordes religiosos (conventuals o monacals), d’altres actes dramàtics de contingut sacre, el plat fort de la Processó. Es tracta de peces o entremesos de tema religiós que aviat s’estructuraren cíclicament per oferir un panorama complet de la història bíblica: des de la Creació del Món fins al Judici Final, passant pel naixement de l’heroi cristià (el Messies) i la seva passió, mort i resurrecció, sense oblidar les aventures i desventures dels seus seguidors, els sants i santes, les seves peripècies, miracles i martiris, erigits en model de comportament i ideal de perfecció.
L’esquema dramatúrgic processional implicava l’ocupació de tot l’espai urbà, que s’omplia de teatralitat religiosa a través d’una escena itinerant, lineal i embolcalladora, que anava presentant les diverses seqüències dramàtiques sobre escenaris mòbils (carros, roques o castells) al llarg de carrers i places de la població i que desfilava enmig de l’audiència en un clar procés de socialització cerimonial.
La Patum berguedana és sens dubte la pervivència més significativa i arcaica de processó de Corpus
Pervivències
La Patum berguedana, sens dubte la pervivència més significativa i arcaica de processó de Corpus, ha potenciat al màxim l’aspecte festiu en detriment del religiós, amb comparses tan colpidores com el ball de les Maces, que sintetitza el combat dels diables i l’arcàngel sant Miquel; el ball de l’Àguila, símbol reial d’ençà del nomenament de Martí l’Humà com a rei de Sicília (i hereu dels Hohenstaufen) i alhora símbol evangèlic (l’àguila de Joan), o el ball de turcs i cavallets, que és a l’origen dels moderns moros i cristians valencians i mallorquins, formidables espectacles que van creuar els oceans.
Per la seva part, la Processó de Corpus de València és la més completa que ha perviscut, amb les seves roques processionals, especialment la d’Adam i Eva, on es representa un misteri amb uns diàlegs vivíssims en vers del Pare Etern creant la parella originària i establint unes condicions que els humans no trigaran a incomplir per mor de la intervenció de la serpent diabòlica que embolica la troca amb raonaments enginyosos i irresistibles fins que apareix l’àngel que els expulsa i la mort que els abraça. O la roca diablera, en què s’evoca l’Angelomàquia, o lluita entre àngels i dimonis. També hi ha altres combats duals que s’escenifiquen a la processó valenciana, com la Psicomàquia o combat entre vicis i virtuts, pugna que encarna la Moma, un home vestit de dama, tot d’impol·lut blanc i la cara velada, que incorpora la Virtut per excel·lència, baquetejada pels set momos o vicis capitals amb màscares negres i barrets virolats. Un altre misteri que intervenia en la processó valenciana, el del Rei Herodes, implicava la participació dels reis d’Orient seguint l’estel de Betlem, la seva entrevista amb el governador de Judea, la fugida a Egipte i la ira d’Herodes, que en sentir-se burlat decreta, furiós, la matança dels innocents mitjançant un edicte que publica el seu agutzil: és un pregó satíric dirigit a les dones de la ciutat i l’horta valenciana, a les quals s’insta, amb tot de fórmules misògines, que acudeixin a empadronar els seus fills. L’única part que conserva la Processó és justament aquesta: la Degolla dels infants, com a entremès de peu, protagonitzat pels soldats del sàtrapa encarregats de l’escabetxina infantil que amb carxots o bastons tous piquen la canalla, i especialment les xiques, convertit el públic en coprotagonista de l’acció dramàtica. Al Corpus de Morella són xiquets que fan de “degolladorets” amb espases de fusta que remullen en un tint d’aigua i safrà, i van repartint llenya a la gent i entre ells, amb la qual cosa queden tots ben empastifats de tint groguinós/vermellós que evoca la sang dels Innocents…
Ara fa 700 anys dels orígens d’aquell teatre urbà que va rebrotar en la nova espectacularitat dels anys setanta (Comediants, Fura, Xarxa) i les recuperacions impulsades pels primers ajuntaments democràtics després de la llarga nit de pedra que encara manté racons ben foscos.
