El col·lectiu NovaVeu fa voltes a les etiquetes que s’adrecen a un públic no estrictament adult.
Constantment sentim a parlar de “teatre jove”. És un teatre netament distingit tant del “teatre familiar” com del “teatre” (a seques, però que vol dir adult). A vegades és un reclam publicitari, d’altres serveix per referir-se a propostes de creadores que estan començant els seus projectes artístics i vitals. Ningú ho acaba de tenir clar, però tothom sap que és lo que se lleva ahora. I nosaltres, joves i interessades en el teatre, encara ens preguntem de què parlem quan parlem d’aquesta etiqueta.
Per començar, cal destacar que parlar de “teatre jove” és una tasca majúscula. Tractar-lo com si fos un gènere teatral (quelcom bastant habitual) aixeca moltes preguntes: quina és la seva essència? Té una forma o temes recurrents? Com es distingeix d’altres teatres definits per l’edat? Existeix un tipus de “públic fidel” (les “joves” de l’equació) suficientment estable? Avisem que ja comencem desistint: no parlarem de teatre jove, sinó de teatre i joves. Proposem repassar els problemes i encerts de relacionar aquests dos conceptes des de la perspectiva d’algú travessat per ambdós termes. Sembrarem preguntes i mirarem de respondre-les com bonament puguem. Spoiler: no ho aconseguirem.
Comencem per assumir que hi ha un consens que “jove” vol dir menor de 30 anys. O de 25, si ens guiem per Escena 25, o fins i tot apuntant alt amb 35, segons marca el Liceu. Però la majoria de concursos i beques parlen d’haver nascut als anys noranta i dos mil, que seria 31… i com a mínim 12, perquè és adolescència? O a partir de 16? Perquè el metro passa a costar pasta a partir de llavors, i també és quan s’acaben les coses obligatòries i comencen les dramàtiques. No hi ha consens, doncs. El perfil sociodemogràfic de jove en el món teatral és una barrejadissa com n’hi ha poques, i cada vegada més gran, perquè va de la mà d’un altre concepte: jove és qui és precari. I és aquesta idea la que guia la constel·lació de descomptes, beques, ajudes i subvencions que es dirigeixen a aquest sector de la població. Som joves fins que ens podem permetre deixar de ser-ho.
EL QUI I EL COM
I què agrada, a aquests joves? Normalment qui ho decideix justament no són persones joves. És fàcil trobar algun exemple de (més o menys) consens d’obres que han estat últimament pensades per a joves, ho hagin petat o siguin un intent fallit. De les primeres, una obra que ens ve clarament al cap és Paisajes para no colorear (2017), dirigida per en Marco Layera, i de les segones, la versió de La Malaltia (2021) dirigida per Juan Carlos Martel Bayod. Ambdues recents, ambdues al Teatre Lliure. Què en va fer de la primera un top i de la segona un fail?
Ens atreviríem a dir que la diferència rau, en gran manera, en quin rol tenen les joves en les creacions. No és el mateix ocupar una posició central que ser un accessori, fins i tot un tòtem. Potser la resposta rau a fer-se preguntes com: qui ho ha escrit o adaptat (dramaturgs, dramaturguistes, adaptadors de torn)? Qui ha seguit el procés de càsting i qui l’ha dirigit? Qui ha conformat l’equip de direcció, tècnic, producció, gestió? I, finalment, qui ha pogut pujar a escena? Potser, per altra banda, les persones que fa més estona que hi donen voltes tenen respostes més clarificadores.
Potser podrien ser les joves qui decideixen què interessa a les joves.
La proposta de l’ICEC Escena 25 permet “donar a conèixer les programacions establertes destinades a joves”. Així mateix, la Mostra Igualada JOVE és una línia de treball i de programació dins la Mostra que fixa la mirada en aquells espectacles que poden interessar a la franja de 12 a 18 anys. Per tant, apropar-se als joves és posar-los les coses fàcils? És posar les baranes a la pista de bitlles? Estem fent una lectura massa literal del que diu al web? El Festival Z agafa una altra idea i parla de “creació jove” i de “visibilització i professionalització de creadores joves”. Ah!, és clar, perquè potser podrien ser les joves qui decideixen què interessa a les joves. Però atenció, perquè hi ha una altra línia de pensament. El manifest del festival RBLS parla de “fugir de l’adultcentrisme”, de “visibilitzar i donar suport a la diversitat de gènere i sexual i promoure la igualtat”, de “posar sobre la taula els temes que ens preocupen”, “no trobaràs un paper o plàstic de més en el nostre festival”, “no ho teniu fàcil i necessiteu espais per donar visibilitat al vostre art”. I ep, ep, ep, això sona a aquell Heroïnes o res, d’Ivan Morales, que parlava de la “fi de l’endogàmia”, “desfer el tap generacional de classe, de raça i de gènere”.
També allà es van passar d’alteritats i subalterns i ens vam perdre una mica. Potser la proposta de l’Alícia Gorina d’Aquell dia tèrbol… ha fet una mica el mateix, deixar que unes joves s’expliquin. Però partim de la idea que jove és el mateix que progre? El relat generalista dels mitjans et diria que sí, i ens agrada creure que tenim la ment més oberta i inclusiva que els nostres pares (o almenys que els nostres polítics). Però compte amb aquesta conclusió, perquè aplana encara més un sector de la població tan divers com el que hem assenyalat abans. I, estirant una mica més el fil, aquesta idea podria fins i tot justificar que qualsevol proposta que faci una mínima ferum de modernor ja es desmarqui del “bon, normal i adult teatre”. Un perill en tota regla.
PER TANT…
Ho acceptem, la nostra seria també una mirada esbiaixada perquè formem part d’aquest reducte descaradament in amb el teatre. El que ens trobem quan col·legues nostres van al teatre és que ben poques vegades es pregunten res de tot això i, sorpresa, el teatre que van a veure té molt més de “teatre” a seques que de tot allò que programació i creadores s’esforcen a anomenar “teatre jove”. Podem seguir creient que és per a joves si hi surten mòbils i xarxes socials.
Cada persona jove seguirà anant allà on li doni la gana, quan li doni la gana
O podem anar un pas més endavant i creure que és per a joves si tracta els temes que preocupen els joves, fins i tot si són joves qui ho han pensat, ho han dirigit o són a l’escenari. Podem creure que llimem les barreres econòmiques, geogràfiques, d’accessibilitat, o fins i tot de capital cultural. Podem mirar d’explicar què més hi ha a part de les marquesines dels autobusos i parlar del teatre que va més enllà del mer entreteniment, com intentem fer des de NovaVeu. Però cada persona jove seguirà anant allà on li doni la gana, quan li doni la gana.
Etiquetes a la foguera!, diríem de seguida. Però es poden evitar els seus efectes negatius si la relació entre joves i teatre deixa de ser de confrontació de dos mons insalvables i tot d’exploradors intrèpids decidits a construir-hi carreteres i vies de tren per aprofitar-ne els recursos i les potencialitats (i dit això ens disculpem per fer aquesta metàfora colonial). La relació entre joves i teatre rau a potenciar un ecosistema teatral sa. A pensar com generar un espai on diverses generacions coexisteixin, que hi hagi oportunitats per a tothom, que s’animi a crear un públic tan divers com sigui possible i tenir ben clar que tot plegat és una tasca plena de cura i que s’ha de fer pensant en el curt, mitjà i llarg termini.
