Entre la precarietat i la idealització de la vida bohèmia, un article d’Àlex Locubiche i Héctor Naranjo-Gàmez del col·lectiu NovaVeu.
6 de setembre del 1990, Second Stage Theatre, Nova York. El personatge de Jonathan Larson canta sobre l’infortuni que li provoca viure dins la pobresa artística, però ho romantitza amb la paraula bohèmia. Trenta anys més tard, aquell monòleg és adaptat al cinema, i aquesta cançó irònicament punyent es converteix en l’himne de la nova bohèmia. La diferència entre les dues versions és que el film amaga els versos que acaben amb “Is this the life? No, no, no, no, no” [Això és vida? No, no…].
Sigui una decisió artística conscient o una romantització accidental, l’efecte que ha tingut l’adaptació cinematogràfica de Tick, Tick… Boom!, de Lin-Manuel Miranda, ha servit d’exemple a la generació jove perquè –tot i que ja comprèn des de la infància que no es pot viure de l’art– es llenci igualment a crear amb una nul·la o mínima retribució. Tothom vol ser el nou Jonathan Larson, però només en les escenes de festes o quan les seves idees arriben a l’escenari, en cap cas quan no et pots permetre pagar el lloguer o t’emportes la bufetada de realitat que t’ofereix el món artístic.
Programes de televisió –com El Llop o Eufòria– canvien la paraula càsting per sorteig
Aquesta romantització de la precarietat laboral artística ens toca ben de prop a casa. A Barcelona, per exemple, la figura de l’artista individual ens envolta. La narrativa de l’intèrpret no-ningú que de cop troba el paper que li regala el destí s’ha convertit en una guia per a l’artista jove que vol guanyar-se la vida amb allò a què ha dedicat temps, esforç i diners per formar-se. Aquest boom del fenomen Star Talent es veu elevat erròniament amb programes de televisió –com El Llop o Eufòria– o xarxes socials –TikTok, YouTube– que canvien la paraula càsting per sorteig, que diuen buscar intèrprets amateurs i trien gent amb una àmplia formació, i que converteixen els assajos en un reality per fabricar una nova cara normativa i atraure el públic als escenaris.
Bohèmia o precarietat?
Potser la frase que més mal fa a la comunitat artística i la que més alimenta aquesta precarietat bohèmia és “fer les coses per amor a l’art”. Això vol dir que hom ho sacrifica tot per l’art, per aquesta divinitat que va néixer durant el Romanticisme, moviment principalment burgès, per cert. Si l’artista mitificat ho dona tot per l’art és perquè té totes les necessitats del món terrenal cobertes. En altres paraules: no cal cobrar diners per pagar, per exemple, el lloguer. Cal, per tant, convertir-se en burgesa o empresària perquè una companyia funcioni? S’ha de crear una imatge pública clara? Dit d’una altra manera: s’ha de convertir una companyia en una marca?
Mirem a casa nostra: mentre que en altres països d’Europa les institucions i empreses privades aposten molt per la cultura i cada teatre té el seu elenc –que es va refrescant més o menys cada quatre temporades, juntament amb la direcció artística– a casa nostra és un campi qui pugui, amb cada companyia intentant agafar una residència que només et cedeix el local d’assaig. Mentre a Alemanya un terç del gremi d’actors cobra uns 30.000 euros anuals, a Espanya només un 4,9% en cobra això, segons xifres de la unió d’actors alemanys i AISGE i AISGE. Mentrestant, França té cinc teatres nacionals i Alemanya té vint-i-un teatres estatals.
I aquí, quants teatres públics tenim?
La celebració de la bohèmia no ha de ser la normalització de la precarietat
Estem farts de sentir “No puc pagar-te, però guanyes experiència”, a la qual cosa hem d’estar a sobre agraïdes, perquè si no vindrà algú altre amb més necessitat. L’experiència no és una moneda de canvi, sobretot per als estudiants: recordem on han aparegut la majoria de casos d’abús de poder. El que passa als camerinos es queda als camerinos, perquè hem d’estar agraïdes de treballar d’allò nostre, encara que ens rodegi la precarietat; perdó, bohèmia. Menjar engrunes o deixar-se menjar pels dinosaures.
Una nova esperança
Un moment, hi ha una tercera opció! Ajuntar-se i treure força de la unió. Així ho van entendre moltes companyies i productores que van néixer arran de la crisi econòmica de 2008 i que ara són noms indiscutibles del panorama escènic de Barcelona. Pensem en La Calòrica, per exemple, o la Flyhard i Els Pirates al Maldà fent de Juan Palomo des del 2010 i el 2013, respectivament. Trobem moltes similituds entre l’actual crisi i aquella i l’anterior; se’ns van acumulant. Tot i que ara, com llavors, hi ha pocs diners. Avui dia tenim moltes noves Calòriques, noves T de Teatre, nous Tricicles que estan anhelant ser descobertes. Només cal fer un petit pas per sales de Barcelona que aposten per la cultura jove, fresca i reivindicativa, com la Nau Ivanow, el Tantarantana, els Lluïsos d’Horta, o veient les mostres de talents emergents d’escoles escèniques com Eòlia, l’Institut del Teatre o el Col·legi del Teatre. També les iniciatives com Temporada Alta, Terrassa Noves Tendències, Barcelona Districte Cultural o el Festival Grec aporten un espai per a les joves creacions i les noves tendències.
Com a tal, la bohèmia creadora existeix, i és maca quan se sap cuidar. Però la celebració de la bohèmia no ha de ser la normalització de la precarietat, sinó la reivindicació de la identitat i integritat artística contra el conglomerat.
Àlex Locubiche i Héctor Naranjo-Gàmez
