Vivim temps interessants. Moments d’agitació, protesta, qüestionament del status quo.
El carrer i les xarxes socials s’han convertit en àgores massius. Proliferen els espais de debat. La crisi -oberta a diversos fronts- ha repolititzat amplis sectors de la societat. Les opinions xoquen, creixen i es multipliquen. L’escena no és immune a aquesta acceleració de la Història, conscient que qualsevol ficció és molt menys interessant que el que ocorre fora del teatre. Protagonistes: autors i personatges que encapçalen els titulars dels mitjans de comunicació.
Aquesta preeminència de la realitat ha estat reconeguda i integrada per un creixent grup de creadors. Teatre documental, en primera persona, de l’immediat i urgent, de la intrahistòria, col·lectiu, testimonial, de la intimitat. Verbatim! Escoles, conceptes i llenguatges que s’han consolidat durant dècades en altres latituds, sobretot anglosaxones i germàniques, i que ara i aquí semblen haver entrat amb inusitada força. Tots volen portar la realitat al centre del seu concepte dramatúrgic. Els nouvinguts (José y sus hermanas, Mos Maiorum), els veterans (Jordi Casanovas, Roger Bernat, Simona Levi) i els que es troben a mig camí, com La Conquesta del Pol Sud o Agrupación Señor Serrano.
Estem en plena efervescència del compromís ètic aplicat a les arts escèniques. Hi ha abundant aliment perquè tots elaborin el seu discurs i la seva denúncia. Teatre necessari, que també hauria de ser-ho quan baixi la marea del nostre descontentament. Potser caldria aprofitar aquest ambient d’eufòria crítica, de reconciliació amb el carrer i les seves històries, per impulsar i fixar iniciatives que mantinguin a llarg termini aquesta connexió social del teatre.
Falta aquell tipus de projecte(s) que asseguri(n) la futura pervivència i estabilitat de la mirada compromesa
L’Institut del Teatre ha organitzat en el passat seminaris, Temporada Alta busca consolidar en futures edicions un cicle de teatre documental dirigit per Ferran Joanmiquel; la Beckett s’ha obert al pensament per modelar la seva programació. Però falta aquell tipus de projecte(s) que asseguri(n) la futura pervivència i estabilitat d’aquesta mirada compromesa amb la memòria, l’ètica i la denúncia. És necessari que les ciències socials que promouen l’anàlisi i pensament crític formin part del programa acadèmic dels que són responsables de formar les futures dones i homes de teatre; que les locomotores institucionals normalitzin la seva presència als escenaris. Fer el necessari per assegurar-se que el teatre no es torni a tancar en el seu fràgil Parnàs.
