Tothom sap a què ens referim quan diem teatre musical. Segur? Assegurem-ho. El teatre musical és un gènere tan ampli i complex que no es pot definir només amb dues paraules. Perquè, què és el teatre musical? Els diccionaris no ho tenen fàcil, ja que com qualsevol gènere teatral viu, està en constant renovació.

És una forma de teatre que combina la música, el text parlat i/o cantat i la dansa. Com a definició ja la posem en quarantena. Hi ha espectacles en què no es balla i també són teatre musical. Hi ha espectacles en què no hi ha text parlat i també són teatre musical.

Segurament, el punt essencial per definir què és teatre musical és que hi ha música. Com hi apareix, aquesta música? Ha de ser cantada? Pot ser només instrumental? Trobarem obres en què hi ha molta música instrumental (An American in Paris) i són teatre musical i obres en les quals hi ha poques peces cantades (Catalans a la Romana) i també són teatre musical.

Les disciplines artístiques que s’hi poden trobar només són el text, la música i la dansa? O s’hi poden sumar més disciplines, com la manipulació d’objectes i titelles, la màgia, etc.?

Sembla que de teatre musical només n’hi hagi d’un tipus, i és rotundament fals.

Agafem-ho pel costat de la música. Diguem que és teatre musical si hi ha música en directe. En aquest cas, molts dels espectacles que es fan a Catalunya deixarien de ser-ne. Hi va haver una època en què es deia que una obra era teatre musical si tenia música de jazz. A mitjan segle XX i a inicis del segle XXI ja va quedar demostrat que no és així, ja que hi ha obres amb ragtime, jazz, rock, pop, heavy o rap (Hamilton, A Little Night Music, American Idiot, Women on the Verge of a Nervous Breakdown, Chicago o La Santa Espina); per tant, ni si la música és en directe o no ni l’estil musical no ens ajuden a definir-lo.

Un musical ha de tenir música popular! No, tampoc. Hi ha obres que han tingut composicions que no s’engloben en aquesta música i que encara omplen els programes més refinats de compositors del segle XX (Candide, Porgy and Bess, Sweeney Todd). Un musical ha de tenir la música original. Tampoc (Ain’t Misbehavin’, Priscilla, Queen of the Desert).

‘Aquella nit’, una peça de David Selvas definida com una obra de teatre amb cançons © Lander Larrañaga

Potser la dramatúrgia ens ajuda a treure’n l’entrellat. És teatre musical quan l’acció avança amb les cançons. Tampoc. Hi ha llibretistes que volen parar l’acció amb les cançons, i n’hi ha que fan que les cançons siguin clau per a la trama de l’obra i per poder seguir-ne el llibret (Show Boat, Oklahoma!). De fet, també hi pot haver espectacles de teatre musical sense dramatúrgia.

I el format? Els musicals van destinats sempre al gran públic. Tampoc. Hi ha espectacles de teatre musical de petit format (Pegados), i fins i tot hi ha microteatre musical (Si quieres dulce no pidas calamares). A més, podem trobar-lo també en un format en què els actors són a l’escenari i els músics al fossat, però els músics també poden ser a l’escenari i interactuar amb els actors, o que els mateixos actors siguin els músics (Company, del 2007, amb Raúl Esparza).

I el nom? Tampoc ens ajuda, perquè els grecs ja cantaven, i l’òpera és teatre musical, com l’opereta, el cabaret, la sarsuela, la revista, l’òpera-rock, la sarsuela-rock, l’òpera electrònica, el sainet líric, la rondalla, el cuplet o una obra de teatre amb cançons…

No deu ser que totes aquestes classificacions tan divertides i variades definirien una sola expressió artística: explicar una història teatral cantada, però per prejudicis —o per no conèixer realment el gènere, el que s’ha fet i el que s’està fent— en diuen d’una altra manera?

No és estrany que alguns actors i actrius del teatre de text diguin en la intimitat que els encantaria fer un musical.

Sembla que al segle XXI fa cosa dir en certs àmbits: «Faig un musical», tot i la varietat d’estils, de formes, de músiques i de públics que hi ha. Sembla que de teatre musical només n’hi hagi d’un tipus, i és rotundament fals; hi ha gran format, petit format, drama, comèdia, obres de culte, obres comercials, espectacles bons i dolents, transcendents i intranscendents, exactament igual que en altres gèneres teatrals.

El teatre musical, segurament, és explicar uns fets a partir del teatre i la música com a mínim i, si cal, s’hi poden sumar tantes disciplines com l’artista vulgui. Això d’ajuntar disciplines, els professionals del teatre musical fa dècades que ho fan —i a casa nostra no era precisament ben considerat. No queden gaire lluny aquells temps en què els actors que feien teatre musical eren considerats com uns actors de segona fila perquè, és clar, a més de parlar cantaven i alguns ballaven, i per aquest motiu no eren actors de «primera», perquè només eren actors de debò els actors del teatre de text.

L’evolució dels llenguatges artístics ens ha portat que l’intèrpret de l’inici del segle XXI estigui a cavall de les diferents disciplines —i no és estrany que alguns actors i actrius del teatre de text diguin en la intimitat que els encantaria fer un musical.

Quina satisfacció més gran que, com a país, el públic vagi a veure una obra de teatre musical i que l’intèrpret actuï cantant, ballant i parlant, i que uns mesos després el pugui veure en un clàssic de teatre de text recitant versos alexandrins a la perfecció.

No tingueu por del teatre musical, tinguem por que hi hagi teatre mal fet, sigui del gènere que sigui i amb les disciplines que siguin. I si veiem a la cartellera «Teatre musical», pensem que pot ser i fer-se de moltes formes conservant la seva essència de «drama per música»: l’escena i la música.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta