Va entrar a la direcció del Festival Terrassa Noves Tendències (TNT) el març del 2020, uns dies abans que ens enviessin cap a casa i el món canviés per sempre. En aquest context, l’equip va iniciar dues vies de treball, la d’una edició ràpida per a aquell mateix octubre i la d’un projecte de residències que ara, un any i mig després, permetrà recollir-ne els fruits. Parlem amb Marion Betriu sobre les decisions estratègiques d’aquesta edició, que ja serà la catorzena, i del camí cap al qual li agradaria encarar el festival en un futur pròxim.

Et vas incorporar al TNT just en el moment del confinament. Aquesta edició ha estat més fàcil que l’anterior?

Logísticament ha estat una mica més fàcil, perquè les restriccions s’han relaxat una mica. Ja fa bastant que els teatres estan oberts i hi ha una sensació que es controla més la situació, encara que seguim amb aforaments al 70%, etc. Però sí, ha estat una mica més senzill. També perquè ara es recull molt del treball que hem fet durant aquest any i mig des que jo vaig entrar. Al final, l’edició de l’any passat va ser més limitada i hem generat molta creació que aquest any també floreix.

Aquest any presentareu 22 peces, la meitat de les quals són estrenes. Per què és important tenir la primícia?

L’any passat pràcticament no vam estrenar res, perquè no va donar temps. Ara hem estat un any i mig apostant per la creació i perquè gent que fa temps que intenta estrenar una peça pugui fer-ho. No és tant que ens importi tenir la primícia, la veritat és que això no ens importa, és l’alegria de poder presentar coses noves que poden veure la llum perquè els hem facilitat una estructura per poder fer-ho. Gent com Vértebro, que feia molt de temps que no estrenaven, o que companyies joves com Urati o Las Huecas, que mai havien estrenat en condicions, puguin fer-ho, i poder donar l’empenta a gent que estava en projectes molt engrescadors i que finalment es podran veure.

Parlem de les residències. En aquesta edició es podran veure les propostes desenvolupades enguany i ja s’han seleccionat els projectes que es veuran el 2022. Quins criteris es tenen en compte a l’hora de triar-los?

Les residències les seleccionem amb una comissió nacional i internacional, som cinc persones. I els criteris són en primer lloc la qualitat artística, evidentment. També busquem propostes que tinguin una mirada crítica sobre la realitat contemporània; un format contemporani pel que fa a formes, estètica i recerca; que tinguin potencialitat de girar internacionalment, amb un llenguatge que després puguem moure… I després criteris com que s’adeqüin a les possibilitats econòmiques del festival, que tinguin certa viabilitat dins del que nosaltres podem coproduir.

© Adrián Valiente

Amb aquest tipus de llenguatges híbrids, moltes vegades passa que es programen emmarcats en festivals, però no en temporades. Com promoveu que aquests espectacles tinguin una vida més llarga?

Ho plantegem des de diferents llocs. D’una banda, el fet que escollim una comissió nacional i internacional també és per donar visibilitat a aquests artistes, perquè generem sinergies amb altres espais que poden veure el que s’està fent aquí. Després, a les companyies residents els oferim acompanyament artístic, de producció i també de distribució. A més, durant el festival fem una jornada de professionals en què es presenten els sis artistes que tindrem en residència l’any que ve, fem presentacions escèniques de 10 minuts amb la idea que a partir d’aquí puguin sortir coproductors.

I en relació amb aquest tipus de formats, a vegades són més difícils d’exportar perquè les persones que programen hi veuen més risc. Suposo que en aquest sentit també feu una labor pedagògica.

Si, aquí al final és intentar donar visibilitat als artistes perquè els programadors trenquin aquesta idea que els nous llenguatges no connecten amb el públic, quan sabem que moltes vegades és al contrari, precisament tenen més facilitat de connectar, per exemple, amb un públic jove, molt més que un teatre més convencional. És una feina de fons, a poc a poc intentar canviar mentalitats. Per tot això ens interessa també fer coses amb instituts, campanyes escolars… Perquè al final és des de les bases com podràs canviar realment les coses. Aquest any encara estem acabant de tancar-ho, però intentarem fer una espècie d’escola d’espectadors amb gent gran. El TNT té ja catorze anys i molts cops la gent gran no ve, i la idea és tirar-los un cable.

Intentem donar visibilitat als artistes perquè els programadors trenquin aquesta idea que els nous llenguatges no connecten amb el públic.

En aquest sentit d’arribar a més públics, aquest any comenceu una línia de programació descentralitzada cap a altres districtes de la ciutat. Costa que el públic es desplaci cap al centre?

Al final és un festival molt centralitzat i molta de la gent que no viu al centre potser ni s’assabenta que existeix. Aquest any fem una festa amb l’Anto Rodríguez, Vivir en videoclip, que és un karaoke popular a l’aire lliure. És un reclam per donar-nos a conèixer, que la gent d’aquell districte no s’hagi de moure. Tot amb l’objectiu d’arribar al màxim de persones possible i treure la cultura del centre, que és una cosa molt elitista.

Aquest any no hi ha cap proposta internacional. A què es deu?

Per una banda, la idea que amb el que tenim donem suport als artistes d’aquí que estan passant moments difícils. També la por encara de si les companyies podran volar, si ho haurem de cancel·lar, això encara hi és. I també un tema de pressupost, que és el que tenim i no és molt elevat. Creiem que és important fer créixer el festival amb artistes d’aquí i donar tot el suport possible a gent que a vegades treballa en condicions molt precàries. I també és una actitud política: amb el que tenim farem això, si n’aconseguim més ens obrirem i creixerem més, però ara tenim el que tenim.

“Crec que a Catalunya la cultura no està tan lligada als capricis polítics i es respecten més els processos i els projectes.

Tu has estat molt de temps treballant a Madrid, al festival Fringe, en l’equip d’Àlex Rigola a los Teatros del Canal… Quines diferències veus en com està el sector aquí i allí en aquest camp de les arts vives?

Jo crec que la gran diferència entre Madrid i Barcelona és que a Barcelona (i Catalunya) hi ha un teixit ric en espais de residència, fàbriques i centres de creació, sales, festivals… En canvi, les dinàmiques de la política madrilenya no permeten el desenvolupament de projectes potents d’arts vives i contemporànies, ja que es veuen interromputs de la nit al dia quan s’hi produeixen canvis polítics. Crec que a Catalunya la cultura no està tan lligada als capricis polítics i es respecten més els processos i els projectes.

Quan acabis la teva etapa com a directora, on voldries que estigués situat el TNT?

M’agradaria que tingués més suport institucional i econòmic, que estigués més reconegut dins de les institucions com un festival clau. A escala estatal no n’hi ha cap altre que estigui tan especialitzat en els nous llenguatges, i el Pep [Pla] el va deixar molt ben posicionat. La feina és fer-lo créixer internacionalment, que si vols conèixer el panorama dels nous llenguatges a Espanya sàpigues que el TNT cada any et porta la collita amb els artistes més interessants.

També t’interessarà

Sis punts per viure l’edició més “florida” del TNT

Compartir.

Sobre l’autor

Comunicadora cultural especialitzada en arts escèniques. @Herronita93.

Deixa una resposta