Els grans equipaments escènics del continent continuen apostant per perfils creatius al capdavant, mentre els gestors queden relegats a un paper més discret però sovint determinant.
A l’Odéon parisenc hi ha Julien Gosselin, al National Theatre londinenc tenim Indhu Rubasingham, a la Schaubühne berlinesa encara hi ha Thomas Ostermeier, al Piccolo milanès s’hi asseu Claudio Longhi, a la Comédie de Ginebra hi ha Séverine Chavrier, Pedro Penim va substituir Tiago Rodrigues com a director artístic del Teatro Nacional D. Maria II de Lisboa, Eline Arbo va rellevar Ivo van Hove a l’International Theatre Amsterdam (ITA)… Tots artistes, tots directors d’escena que alhora fan de gestors. A Europa, el debat sobre si els teatres han de ser dirigits per gestors purs o per artistes és pràcticament inexistent. Arreu hi ha artistes. Hem d’anar fins a Vidy Lausana per localitzar un teatre capital al capdavant del qual no hi hagi un artista: Vincent Baudriller, exdirector del Festival d’Avinyó.
N’hi ha més, és clar, més enllà de Baudriller. La que va ser la seva companya a la cadira d’Avinyó de 2003 a 2013, Hortense Archambault, lidera l’MC93 de Saint-Denis. I en trobem més, sobretot a Alemanya, on l’estructura dels teatres sol ser força diferent de la nostra, amb un intendant que controla el dia a dia de la institució i diferents directors artístics associats. El lloc dels gestors sol ser els festivals, com a casa nostra. Tret d’Avinyó amb Rodrigues i al Wiener Festwochen, on mana Milo Rau, és així al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les, al Holland Festival, al Festival d’Edimburg, al de Bergen…
Podríem dir que, en el món del teatre institucional, manen els artistes, amb un grup de gestors que estan en segon terme, en algun teatre important, als festivals i, sobretot, als teatres més petits o perifèrics. Igual que a Catalunya.
¿Hi ha diferències entre els uns i els altres, quan lidera la institució un artista o quan qui porta la batuta és un home o una dona sense experiència damunt l’escenari? És clar. Les grans institucions busquen associar-se amb els grans noms del moment. Amb la llista de més amunt ens podem fer una idea sobre qui mana a Europa. En els últims anys s’està produint un recanvi generacional important, amb les figures de Gosselin, Arbo i Rubasingham, especialment. Artistes en la quarantena justa que han substituït autèntiques vaques sagrades. Avui dia, per exemple, Ostermeier ja porta més temps dirigint la Schaubühne, vint-i-set anys, que el seu fundador, Peter Stein, que hi va ser del 1970 al 1990. Van Hove va ser a l’ITA del 2001 al 2023. Wajdi Mouawad ha deixat el Théâtre national de la Colline (París) després de deu anys al capdavant.
Tots aquests artistes marquen el discórrer dels teatres que dirigeixen i caminen amb ells. És impossible pensar en la Schaubühne sense Ostermeier o en la Colline sense Mouawad, com va ser impossible pensar en el Piccolo sense Luca Ronconi o en el Dramaten sense Ingmar Bergman. Aquí, llevat del Lliure de Fabià Puigserver, mai no s’ha relacionat tant un teatre públic amb un nom, sobretot perquè les durades dels directors en el càrrec solen ser curtes, sense la possibilitat d’anar més enllà dels vuit o deu anys, tot i que prou per deixar petjada en almenys una generació.
L’artista que vol manar és d’una determinada manera. I no tots estan preparats per fer-ho ni tenen prou ego per sortir-se’n. Han d’omplir, han d’arrossegar, han de gaudir de cert carisma, de cert messianisme. A Europa, a més, no val només tenir èxit a escala local, sinó que has de convertir-te en una referència internacional. Gosselin deia en una entrevista recent que ell dirigia un teatre amb assalariats “per als quals el fet que jo sigui artista és fonamental”.
 Julien Gosselin © Simon Gosselin |  Séverine Chavrier © Magali Dougados |  Hortense Archambault © Ilka Kramer |
 Marius von Mayenburg © Katharina Birus |  Indhu Rubasingham © Antonio Olmos |  Pedro Penim © Théâtre de la Ville |
Vedat de caça vs. generositat
Però en certs teatres europeus, les coses funcionen d’una altra manera. A la Schaubühne, per exemple, no és Ostermeier qui en fa la programació, sinó els seus dramaturgs associats, com Marius von Meyenburg. En molts casos, l’artista gestiona la seva obra en complicitat amb la institució, la qual té algú per sobre que dona sentit a l’activitat del teatre, més enllà del nom principal. Pot ser un gestor, però és més aviat un CEO, un intendant que vigila més els números que les lletres.
El problema del sistema actual és que els artistes, amb comptades excepcions, fan dels seus teatres àrees privades de caça. Hi són ells i els seus amics, els quals sovint assumeixen rols secundaris. Els artistes i les companyies independents poden vincular-se a alguns teatres, però el més habitual és que ho facin amb els festivals o amb teatres controlats per gestors, on la petjada artística d’un director d’escena és menys profunda. Hi ha molts especialistes que encara consideren que, en el que portem de segle XXI, Archambault i Baudriller van ser els millors directors d’Avinyó. És impressionant, per exemple, la feina de generació d’espectacles que porta a terme Vidy Lausana, amb els alemanys Rimini Protokoll, per exemple. O com Angélica Liddell s’ha vinculat a Temporada Alta i Avinyó en els últims temps. O la relació del Conde de Torrefiel i Apichatpong Weerasethakul amb el Kunstenfestivaldesarts.
Al costat dels exdirectors d’Avinyó, hi ha altres grans gestors europeus, com el belga Christophe Slagmuylder, gran impulsor del Kunsten, després director del Festwochen i ara director del BOZAR de Brussel·les. També podem parlar de Claire Verlet, adjunta a la direcció del Théâtre de la Ville de París, la dona que ha internacionalitzat les carreres de Mal Pelo i AzkonaToloza, entre d’altres. O de Brian McMaster, director del Festival d’Edimburg del 1991 al 2006, l’home que va descobrir Calixto Bieito a Europa. I potser aquestes tres figures han estat, globalment, tant o més importants per al teatre del segle XXI que Ostermeier, Van Hove i Mouawad. Han ajudat més artistes, han estat més generosos, han donat una dimensió realment pública al teatre.
Els polítics prefereixen fitxar estrelles i no gestors que puguin fer-los ombra
El sistema, tanmateix, no sembla que hagi de canviar. Sobretot perquè el personalisme que governa el món ens porta cap aquí. Els polítics, que són, al cap i a la fi, els que decideixen com s’estructura l’ecosistema cultural, prefereixen fitxar estrelles que no col·locar gestors amb discursos més profunds que puguin fer-los ombra. Al final, un artista, per molt ideològic que sigui, mai no sortirà del seu terreny. I hi ha molts artistes que volen fer veure que manen molt.
