El relleu de Portaceli obre una nova etapa entre l’experiència acumulada i els reptes d’un teatre públic amb molts fronts oberts Auca#197
Tria
Amb la fumata blanca s’esvaeixen les especulacions. Josep Maria Mestres serà el pròxim director artístic del TNC. La decisió del Consell d’Administració del teatre s’ha fet pública avui enmig d’un clima de relativa expectació, comprensible: la tria condiciona en bona part el rumb de la institució escènica més ben dotada del país i, de retruc, d’una part del sector. Mestres assumirà el càrrec a partir de la temporada 2027-2028, per un mandat inicial de quatre temporades, prorrogable fins a tres més. S’incorporarà al teatre l’1 de setembre del 2026 per preparar el relleu amb Carme Portaceli, que continuarà al capdavant del TNC fins al juliol del 2027. El concurs va rebre inicialment 40 candidatures, que són un munt. És un senyal esperançador constatar que no falten idees i persones disposades a portar-les a bon terme.
Arguments
El projecte artístic del nou director es presentarà a l’octubre, indica el TNC en el comunicat. Fins aleshores, la decisió deixa alguns interrogants oberts. Sabem el nom de l’escollit, el calendari del relleu, la xifra inicial de candidatures i la composició de la Comissió de Valoració —amb Joan Francesc Marco com a president i els noms de Josep Maria Carreté, Margarida Casacuberta, Xavier Fina, Claudio Longhi, Carme Sansa i Margarida Troguet—, però no coneixem encara els arguments de la tria. La comissió, formada per perfils de llarga trajectòria, i l’elecció d’un director nascut el 1959 posen l’experiència al centre de la decisió. Casualitat o no, la mitjana d’edat de la Comissió coincideix amb l’edat de Mestres i marca distància amb els altres finalistes que han transcendit, Josep Maria Miró i Jordi Casanovas, dos dramaturgs i directors nascuts a finals dels setanta. No hi haurà, per tant, relleu generacional ni s’escorxarà el tap: Mestres i Portaceli pertanyen, si fa no fa, a la mateixa quinta. Si no d’anyada, el que sí que hi haurà serà un canvi de mirada i esperem que també d’energia.
Ofici
No s’hi poden posar peròs. La tria de Mestres té una lògica artística difícil de discutir. El seu currículum retrata un professional d’ofici ampli, amb més de vuitanta espectacles dirigits i una capacitat provada per moure’s entre registres, tons i circuits molt diferents. Exemples no en falten: ha abordat el gran repertori contemporani i el gran format amb l’exemple recent de L’Herència, de Matthew López; ha passat pel clàssic català amb La filla del mar, d’Àngel Guimerà; pels clàssics del Segle d’Or amb Lope de Vega o Tirso de Molina; i ha treballat amb naturalitat la dramatúrgia catalana actual de més èxit, de Guillem Clua a Jordi Galceran, amb títols com L’Oreneta, Justícia, Mort d’un comediant o Dakota. No arriba, és cert, amb l’experiència d’haver dirigit un gran equipament públic, però sí amb una trajectòria que travessa teatres públics i privats, repertori i contemporaneïtat, ambició i connexió amb el públic. El TNC queda en bones mans.
Deures
Ara bé, dirigir espectacles i dirigir el TNC no són exactament la mateixa cosa. Sabem que Mestres no tindrà problemes per omplir la Sala Gran ni per convocar públic: en sobren els exemples. En la seva versatilitat hi ha una bona carta de presentació, però a partir d’ara caldrà veure quina idea de teatre nacional defensarà en un ecosistema en què sovint no hi ha distància suficient entre els escenaris públics i els privats. La seva trajectòria ha mirat molt cap al repertori internacional —de David Mamet a Florian Zeller, de Simon Stephens a Laura Wade—, però el repte serà veure com sacseja i promou la dramatúrgia catalana i el patrimoni propi, com s’hi incorporaran els nous llenguatges (ben poc incentivats fins ara), quin paper jugaran la internacionalització i tot el territori de la llengua compartida, i com hi respiraran la dansa, el circ i altres gèneres en una casa que ha de portar molts barrets. El TNC necessita un impuls decidit per trencar certes inèrcies acomodatícies i una aura poc dinàmica que reclama aire fresc. A Catalunya Ràdio, Mestres ja ha dit que té “moltes ganes de repartir joc”, i a l’espera de veure les seves cartes, només ens queda desitjar-li molta merda.
