La nova era audiovisual

Google+ Pinterest LinkedIn Tumblr +

La proliferació de plataformes digitals està canviant els hàbits de consum i genera moltes preguntes

Les plataformes digitals ens han canviat la vida. Literalment, ens l’han posat cap per avall. Per adonar-nos-en, només hem de fer una ullada a la profunda transformació dels nostres hàbits quotidians en relació amb el que mirem. Segurament la novetat més important és que les plataformes ens han alterat l’administració del temps: fins fa no tant, l’accessibilitat al producte venia determinada per un horari d’emissió, ara en canvi som nosaltres qui decidim quan el consumim. Fins i tot ha canviat l’estructura de les emissions. Si antigament hi havia un pacte no escrit segons el qual l’entrega d’una ficció televisiva era setmanal, ara són nombroses les cadenes i plataformes que aposten per l’estrena del total d’una temporada, amb la qual cosa s’afavoreixen fenòmens com el binge-watching (que no deixa de ser el terme anglosaxó i una mica pompós per referir-se a la marató de tota la vida) i l’auge del transmèdia, perquè la vida útil d’una ficció televisiva no s’acaba amb la seva emissió, sinó fins i tot es podria arribar a dir que només hi comença. També el format estrictament domèstic ha canviat per sempre; els sistemes de reproducció no es limiten al televisor, sinó que la proliferació d’instruments de visionament ha democratitzat com mai l’accés al producte, i al mateix temps ha fet sorgir noves narratives adequades al nou format.

Als anys trenta i quaranta, amb l’apogeu del que acabaria essent el Hollywood clàssic, s’estructurava fonamentalment en les polítiques dels grans estudis. Universal, Warner o RKO competien amb una oferta pròpia, que va passar d’un segell determinat a ampliar els seus horitzons expressius i de gènere, obrint-se a nous autors i llenguatges. La història es repeteix amb la fórmula actual de plataformes i cadenes. Espectadores i espectadors parlen de les sèries “de” Netflix i HBO (quan, molt sovint, es limiten a ser eines de difusió de productes de producció aliena), de la mateixa manera que l’esdeveniment aplicat a la data d’estrena, fins ara de territori gairebé exclusiu de les sales de cinema, també es produeix en l’àmbit televisiu. La data d’emissió d’una nova temporada de Joc de trons genera les mateixes expectatives que la de l’estrena d’una nova entrega de Star Wars. De la mateixa manera, les plataformes digitals no només alberguen formats estrictament televisius (només cal fixar-se en com ha desaparegut el concepte telefilm de l’imaginari col·lectiu), sinó que han començat a produir els seus propis llargmetratges o s’han erigit en canals exclusius per a l’estrena de pel·lícules que, fa només un parell d’anys, semblava impensable que no passessin primer per les sales. Tot això, en el fons, és fruit d’una constatació: si fa un parell de dècades treballar a la televisió era com una mena de premi de consolació de carreres crepusculars, ara gaudeix del mateix (o superior) grau de prestigi del germà cinematogràfic. Per això grans autors del cinema es transvasen a la televisió sense traumes, o bé moltes de les estrelles cinematogràfiques actuals provenen d’una sèrie d’èxit.

Moltes de les estrelles cinematogràfiques actuals provenen d’una sèrie d’èxit

Qüestions multiplatafoma

Les plataformes digitals i la seva socialització ho han canviat tot, dèiem. O com a mínim ho estan fent. I mentre es poden fer ja algunes afirmacions sobre les seves conseqüències, fonamentalment el que estan generant són un bon grapat de preguntes que, en la seva pròpia construcció, porten implícits bona part dels debats que ha d’afrontar el sector audiovisual tant ara com en els propers anys. Tanta oferta acabarà saturant el mercat? Hi ha demanda suficient per a tanta estrena de sèrie i pel·lícula per setmana? Com repercutirà la nova política de plataformes i cadenes en els hàbits i les preferències de les generacions futures? Les plataformes digitals seran la garantia de la difusió de pel·lícules i sèries que fins ara tenien problemes de distribució o, per contra, no faran altra cosa que enquistar la desigualtat d’oportunitats? Quin és l’impacte de la seva aparició en la creació local, atès que en principi aposten per internacionalitzar el talent territorial? Podran els professionals accedir a un nou mercat laboral afavorit pels sistemes de producció amb què treballen les plataformes? L’existència de nous canals de promoció permetrà ampliar la riquesa temàtica dels productes televisius o, en canvi, només augmentarà la presència dels que ja s’hi tracten?

Netflix

Multiplicar les oportunitats

Els professionals del cinema i la televisió, d’un costat i de l’altre, oscil·len entre l’optimisme per haver-se trobat una nova escletxa d’esperança per al seu àmbit i, al mateix temps, els dubtes sobre el veritable poder de transformació del fenomen. Belén Fabra, actriu de teatre, cinema i televisió, on recentment ha aparegut a El Ministerio del Tiempo, creu que les plataformes contribueixen a millorar la projecció internacional de la seva feina i que “és un regal per a nosaltres en aquest sentit. Sé que hi ha veus enteses que destaquen les conseqüències negatives que poden tenir aquestes plataformes per a la indústria. L’únic que em sembla clar és que el canvi és inevitable i que ens hi haurem d’adaptar. El nostre sector ha passat per una etapa tan dura que prefereixo veure-ho com un moment excitant i ple de possibilitats”. “El que em sembla més interessant d’aquesta situació és que ens està facilitant poder accedir a produccions internacionals; la sensació que s’estan obrint les fronteres. Actualment estic participant en una sèrie que es grava a Sud-àfrica amb actors de tot el món. És molt emocionant i enriquidor”, afirma. En la mateixa línia s’expressa Oriol Maymó, productor de sèries com Polseres vermelles, Cites o Sé quién eres, i de pel·lícules com La propera pell, que va aterrar a Netflix poc després de la seva estrena en cinemes. “És una oportunitat extraordinària que permetrà que hi hagi més feina, i projectarà molt més la nostra tasca a l’exterior”, diu Maymó, que destaca l’altíssim reconeixement internacional del talent dels professionals catalans. En aquesta línia, creu que les plataformes “obren noves perspectives” que, més enllà dels debats que generen, “ens han de fer adaptar-nos-hi, perquè permeten treballar en mercats molt més amplis”. Per cert que Sé quién eres ha estat notícia recentment perquè tindrà un remake nord-americà, de la mateixa manera que va passar fa uns anys amb Polseres vermelles.

El productor teatral i audiovisual Jordi Sellas pensa que les plataformes “tenen el potencial de tenir un impacte positiu en la indústria, però depèn de nosaltres saber-lo gestionar i saber-lo aprofitar. Les cultures que tenen un nombre d’habitants relativament petit com la nostra, el que els cal i necessiten per poder fer produccions amb estàndards internacionals és la capacitat de lligar coproduccions, projectes amb empreses productores d’altres països o tenir plataformes per poder difondre la seva creativitat i les seves produccions. Això és el que aporten les plataformes”. Segons Sellas, ara pots mirar sèries islandeses, daneses o sueques, “s’estan fent sèries en llengües que poden tenir un nombre de parlants similar a la nostra, i en entorns culturals molt específics, i les seves produccions funcionen perquè segueixen estàndards de producció molt elevats”. “Nosaltres tenim equips tècnics, tenim professionals, tenim un sector preparat per poder produir en aquests estàndards. El repte està a trobar la nostra veu, una veu que sigui prou pròpia, suficientment local per tenir personalitat, però alhora que sàpiga trobar històries i espais prou globals per saber trobar el seu públic.” En aquest sentit, li agrada explicar que la pel·lícula Palmeras en la nieve, que és de producció catalana, és la producció en llengua castellana més vista del món a Netflix. “És una pel·lícula que s’ha fet aquí. Per tant, el sector està preparat per aprofitar les noves oportunitats que de ben segur que se’ns presentaran.”

“S’estan fent sèries en llengües que poden tenir un nombre de parlants similar a la nostra”
Jordi Sellas

La guionista i directora Roser Aguilar, que té a Filmin un curtmetratge i les seves dues pel·lícules, Lo mejor de mi i Brava, afirma que les plataformes “són una finestra d’oportunitat” que a més plantegen “noves formes de finançament que permetran no haver d’estar pendent de la política de subvencions. Fins ara ens queixàvem de la dependència d’aquestes subvencions; ara, amb les plataformes, s’obre la possibilitat de trobar noves fórmules de producció”. Segons Aguilar, les plataformes aporten “noves oportunitats que contribuiran a una major difusió de la feina que fem”.

Apostar pel talent emergent

Per la seva banda, el crític Toni de la Torre, professor de guió de sèries a Showrunners BCN, ha detectat un augment de l’interès en la formació, i també una major presència de cadenes i plataformes en els pitchings. Però subratlla, “busquen coses tirant a més comercials”. “S’interessen per projectes, fins i tot per projectes que guanyen concursos que ells mateixos posen al davant per caçar nou talent, i després el projecte en qüestió acaba quedant en un estadi de standby. Sembla com si no acabessin de voler arriscar pel projecte. El compren perquè és el millor, n’adquireixen els drets, però després no es concreta”, explica. Potser és falta de recursos? “No crec que sigui un tema de falta de recursos, penso que és que tenen molts projectes sobre la taula, i el talent nou acaba quedant relegat perquè acaben apostant per talent consagrat.” Víctor Sala, un dels responsables de Serielizados, coordinadors actuals del programa Tub d’Assaig de Betevé, dedicat a l’estrena i difusió de pilots produïts des de Catalunya, considera que “mai a la història hem tingut tanta oferta com a espectadors de sèries. Ni els creadors de sèries tantes possibilitats de vendre projectes. Però per als projectes petits, per al talent emergent, encara no hi ha prou finestres obertes. Es troba a faltar que les noves plataformes arrisquin més, però com es pot demanar risc a uns nous agents, quan els antics tampoc han provat de buscar nou talent”. Segons Sala, comparant-nos amb el panorama europeu, es troba a faltar sobretot que les cadenes públiques s’arrisquin. A Dinamarca o al Regne Unit, les televisions públiques saben que el seu èxit no és fer bons resultats avui, sinó treballar perquè la cadena tingui rellevància demà. I això passa inexorablement per treballar els nous talents i donar oportunitats als joves.

Sigui com sigui, estem dins una nova era de la producció audiovisual que obliga a replantejar-ho tot, sobretot perquè qui forma part del procés, emissor o receptor, es troba davant les mateixes incògnites. De moment, el que queda clar és que hi ha tota una generació de nous espectadors que es formaran audiovisualment amb una nova manera de mirar. I aquesta, agradi més o menys, ha vingut per quedar-se.

La casa de papel

La casa de papel

Un dels debats més encesos que hi ha actualment és si les pel·lícules rodades expressament per a plataformes poden ser considerades cinema o, per contra, són estrictament televisió. A la controvèrsia per la negativa a deixar participar llargmetratges de Netflix a la secció oficial del Festival de Canes, s’hi han sumat les declaracions de cineastes com Christopher Nolan, que considera que només és cinema la pel·lícula que s’estrena en sales, o Steven Spielberg, que ha declarat que les pel·lícules de plataformes poden guanyar Emmys, però no Oscars. A tot això s’hi afegeixen casos molt singulars com el d’Aniquilación, estrenada en cinemes als Estats Units però directament a Netflix a molts països, entre ells el nostre, o el fet que cineastes tan reconeguts com Martin Scorsese estrenin els seus treballs següents a la plataforma.
Aquesta sèrie, produïda per Atresmedia, s’ha convertit en el paradigma del poder actual de les plataformes digitals. Estrenada a Antena 3 amb un èxit notable però no espectacular, el seu salt a Netflix l’ha convertit en un fenomen d’abast mundial, i s’ha erigit en la sèrie de parla no anglesa més vista de la seva història. La conseqüència més immediata és que la plataforma ha anunciat que produirà la temporada següent de la sèrie, quan la cadena que la va impulsar ni tan sols s’ho havia plantejat. També trobem exemples a la inversa: la producció alemanya Dark o la croata The Paper han acabat convertint-se en èxits gràcies a la seva disponibilitat a la plataforma, especialment per la tenacitat de les seves campanyes promocionals. Si t’agrada una cosa no pateixis, que ells te’n troben una de similar. Netflix disposa actualment de 125 milions de subscriptors a tot el món.
Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta