Segona part del reportatge Noves cares de l’audiovisual (amb el testimoni de Pau Ferran, Júlia Molins i Pere Vallribera). Consulta’l sencer al final de l’article.

Júlia Molins. Petita pantalla, grans audiències

“Veig que has anotat Hooked up”, diu la Júlia Molins (Barcelona, 1993) just quan comencem a parlar de la seva trajectòria. Em mira amb uns ulls enormes i s’explica serena. Hooked up és una pel·li de terror on va actuar i que va ser estrenada al Festival de Sitges l’any 2013. “Quan la vaig fer tenia 18 anys, era molt jove, i ara penso que hi ha coses que no hauria fet.” Mentre ho explica, en Pau Ferran fa que sí amb el cap.

L’anècdota serveix per introduir un parell de temes rellevants: com es manipula la il·lusió que et pot fer dedicar-te a fer el que t’agrada –i això val per a molts àmbits– i tot el que els actors i actrius arriben a treballar sense cobrar. A vegades, fins i tot, sense ni tan sols cobrir despeses de trajectes. No és la primera ni l’última actriu que parla de condicions precàries. Mentre escric això, l’actor i pallasso Jordi Martínez –que es pot considerar “primera línia”– ha fet un tuit explicant que està de gira fent dos espectacles [Gran Reserva i L’amic retrobat] i que això “no dona per viure”.

Señoras del (h)ampa

La Júlia aporta dades concretes de la situació a escala estatal: segons AISGE (entitat de gestió d’actors i ballarins), el percentatge d’actors i actrius que cobren més de 12.000 euros l’any no arriba al 10%. Per sort, mentre parlem, la Júlia té feina. Acaba de rodar Señoras del (h)AMPA, una sèrie de Telecinco amb actrius com Toni Acosta i Malena Alterio, i també va fer unes seqüències per a la pel·lícula Hogar, d’Àlex Pastor i David Pastor, produïda per Nostromo i Netflix i protagonitzada per Mario Casas i Javier Gutiérrez.

Al Super3 vam aprendre a ballar, cantar i actuar tant dalt d’un escenari davant de milers de persones com per a un públic reduït a un poble.

La trajectòria professional de la Júlia Molins comença amb 11 anys, però abans ja experimentava amb el personatge de la iaia Adriana, un alter ego que apareixia als dinars familiars. La seva formació comença a l’escola Memory, de teatre musical, i més tard continua a la Nancy Tuñón. El rodatge l’agafa al planter del Club Super3, al costat d’actrius i actors com la Vicky Luengo, l’Anna Castillo [amb qui va actuar a l’obra La Pilarcita, al Teatro Lara de Madrid], la Clàudia Costas i l’Iñaki Mur, amb qui, anys més tard i acompanyada d’altres actrius, va formar la companyia La Hydra. “Al Super3 vam aprendre a ballar, cantar i actuar tant dalt d’un escenari davant de milers de persones com per a un públic reduït a un poble”, explica.

Rodar durant dos anys set seqüències diàries dona molta pràctica.

Quan acaba els estudis a Barcelona fa un càsting a Madrid i treballa, durant dos anys, a la telesèrie Seis Hermanas, de TVE. La combina amb el rodatge de Cites, a TV3. A la televisió també ha fet Amar es para siempre (Antena 3) i Sé quién eres (Telecinco).

Si algú pot parlar del que implica treballar a la televisió, doncs, és ella. “Des de fora, la feina a les sèries diàries s’aprecia molt poc, i trobo que és el més difícil de fer”, reivindica. “Rodar durant dos anys set seqüències diàries, amb molt poc temps per memoritzar text i encara menys per preparar l’acting, dona molta pràctica. Recomano provar-ho”, diu. En Pau Ferran explica així el ritme frenètic d’una diària: “A una seqüència t’estàs fotent gintònics i lligant amb algú, i a la següent t’han segrestat la criatura.”

La Júlia ha treballat sobretot a Madrid, com molts altres actors i actrius catalanes que s’hi han instal·lat per feina. “En l’audiovisual, a Barcelona només he treballat a Cites. Tinc la sensació que fa un temps a TV3 encara es feia sovint una tv movie o alguna sèrie cada tres mesos. Ara mateix hi ha Com si fos ahir i Les de l’hoquei.”

Així com ha estat més present a Madrid que a Barcelona, ha fet més televisió que no pas teatre o cinema, perquè és així com han anat les coses, i perquè, al cap i a la fi, la televisió és on ha guanyat diners per viure. Sigui com sigui, li encantaria fer cinema, sobretot per tenir el temps de preparar un personatge en profunditat.

Al teatre sempre hi torna, per l’emoció de fer-ne. Explica que li agradaria presentar-se a algun càsting per al Lliure o el TNC –en parlem amb el Pau Ferran i el Pere Vallribera–, però diu que mai s’ha assabentat de cap càsting obert. Amb el tema sobre la taula, pregunto sobre la gestió emocional que han de fer els actors i les actrius per habituar-se a dinàmiques d’acceptació i rebuig tan exposades. Tots tres, el Pau, el Pere i la Júlia, responen, sense pensar-hi gaire, que és una situació a la qual “t’hi acostumes”. Després de pensar-ho uns segons, la Júlia afegeix: “Afecta perquè tu ets a qui diuen que no, però amb els anys he entès que en realitat no és per força que tu hagis fet un mal càsting o que directament ho facis malament, sinó que el director té una cosa al cap i no ets tu.” I un consell: “Els terapeutes i psicòlegs també van molt bé.”

A banda del moviment entre la televisió, el teatre i el cinema, la Júlia també prepara un projecte musical, una passió que l’ha acompanyat sempre i que ara reprèn, amb ganes de dedicar-li temps i energia. Seguiu-li la pista.

Júlia Molins acaba de rodar Señoras del (h)ampa, sèrie de Telecinco en què participen intèrprets de la talla de Toni Acosta, Malena Alterio, Nuria Herrero i Mamen García. També ha fet algunes seqüències de la nova producció local de Netflix, Hogar, dirigida per Álex i David Pastor, que compta també amb Mario Casas, a més de Bruna Cusí i Ruth Díaz, entre d’altres. Es tracta de la  història de dues parelles amb vides encreuades per una inquietant trama de thriller.

 

També t’interessarà:

Noves cares de l’audiovisual: Pau Ferran

Noves cares de l’audiovisual: Pere Vallribera

Compartir.

Sobre l’autor

Periodista cultural

Deixa una resposta