Com es pot enfocar un article sobre una cosa tan difusa i àmplia com l’audiovisual català? El primer que cal preguntar-se és si existeix un audiovisual català, i si existeix, en què consisteix.

La primera pregunta té una resposta més clara que la segona: no hi ha un audiovisual català, hi ha molts audiovisuals catalans. La segona és més complexa, perquè, si hi ha molts audiovisuals, per força hi ha d’haver molts continguts, i aquest terreny supera per complet l’espai d’aquesta petita reflexió.

Per tant, em quedo amb la primera pregunta, i com a resposta m’imagino un gran ventall de varetes diverses unides entre si conformant això tan ambigu de l’audiovisual català. Tenim la vareta de l’audiovisual que genera TV3, centrat en un costumisme dirigit a forjar un imaginari col·lectiu. Al costat d’aquesta, apareix la vareta de l’audiovisual marca Mediapro, amb un objectiu semblant però una mica més ampli: si TV3 es dirigeix al “seu” públic, Mediapro vol ampliar l’auditori cap a fora i no només per als fidels. Aquests dos audiovisuals es situen a un costat del ventall.

No hi ha un audiovisual català, hi ha molts audiovisuals catalans.

A l’altre extrem, trobem les varetes de les escoles. La Universitat Pompeu és una factoria de documentalistes de gran qualitat i de dones cineastes: un producte Pompeu s’identifica fàcilment per qualsevol que estigui atent a les constants formals i estructurals que allà s’ensenyen. En canvi, l’ESCAC ha generat un audiovisual molt més eclèctic, menys marcat formalment i més obert als gèneres. Ja tenim quatre audiovisuals. Però per sort n’hi ha més. Entre aquests dos trobem l’àmplia i múltiple vareta que forma el gruix del cinema que es fa a Catalunya, el de les productores independents. A Barcelona hi ha moltes productores més o menys petites —grans, per desgràcia, n’hi ha poques— que estan fent un cinema no marcat per un segell, sigui aquest formal o ideològic. Són les productores de sèries per a plataformes de tot el món, les productores d’un cinema d’autor molt potent, les productores d’un cinema comercial amb vocació d’arribar al gran públic. Aquestes productores són el refugi dels directors i directores que fan un cinema d’aquí per a tothom. Podem dir que els productors i les productores (hi ha moltes dones produint cinema a Barcelona) són herois i heroïnes que contra vent i marea, i moltes vegades amb pocs suports institucionals, tiren endavant un cinema que sosté la precària indústria local i manté la ciutat en un lloc privilegiat del paisatge de l’audiovisual espanyol.

Estic segura que hi ha més varetes que es podrien afegir al ventall, però em sembla que les cinc nomenades conformen el fonamental de l’instrument anomenat “audiovisual català”. Juntes donen aire a una indústria, una cultura, una idea, un món.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta