Fernando Griffell i Loreto Martínez

La Casona, 35 anys formant intèrprets.

El 7 de gener de 1980 obria al barri de Sants una escola pionera en la formació d’intèrprets. El seu tret més característic és l’aposta per l’ensenyament posat en relació amb la investigació, sempre partint de la particularitat de la metodologia emprada, el mètode de les accions físiques de Stanislavski. Coincidint amb el seu 35è aniversari, La Casona estrenarà a partir de setembre titulació oficial reglada equiparable a un cicle superior de formació professional avalat pel departament d’educació. Parlem amb Fernando Griffell, fundador i director, de la història del centre. Loreto Martínez, gerent, ens dóna les claus tècniques de la nova titulació.

Fernando, comencem pel principi
La Casona neix quan arribo a Barcelona a finals dels setanta. En realitat venia per fer una gira de dos mesos però aquí em vaig quedar. En aquell moment no hi havia professors particulars d’interpretació d’estil argentí i l’afer al principi va tenir molt d’èxit: va arribar el moment que tenia 60 alumnes. Jo venia de Buenos Aires i allà codirigia La Casona de San Telmo. Llavors agafo el nom i amb la idea de proporcionar als alumnes un espai integral de formació vaig crear l’escola.

Quines altres particularitats presenta La Casona des del principi?
En el moment de la creació en el meu cap hi havia la idea d’escola i al mateix temps de centre d’investigació teatral, tret que hem mantingut durant molts anys i encara ara ho continuem fent d’una manera diferent. I, a més, tot això anava vinculat a una sala d’exhibició, un projecte que va estar en marxa als anys 90, moment d’eclosió de les sales alternatives. En tant que espai d’exhibició La Casona va fundar la Coordinadora Nacional de Sales Alternatives i ADETCA, l’associació d’empreses de teatre de Catalunya.

La sala, però, va haver de tancar.
Sí, tanquem l’any 96 perquè era un projecte molt complicat de mantenir. No vam tenir mai cap tipus d’ajuda institucional perquè llavors no s’entenia el concepte de sala alternativa, només ajudaven els teatres d’una determinada mida, i nosaltres no arribàvem. En tot cas, paral·lelament a la sala alternativa, sempre anàvem portant l’escola i la part d’investigació. Quan parlem de la part d’investigació ens referim a dues fases: la primera etapa és una investigació a l’antiga, una investigació on els resultats no es mostren, una etapa que jo esgoto al 86. Després, la segona fase, comencem a investigar per mostrar. És en aquell moment que apareixen una sèrie d’espectacles, uns 15 o 20 en total, alguns d’ells amb certa ressonància mediàtica.

Actualment, La Casona continua muntant espectacles?
El mes de gener estrenarem obra al Versus Teatre, Dani i Roberta. És l’estrena oficial tot i que ja hem fet algun bolo. Sempre hem mantingut la producció d’espectacles, el que passa és que entre 2003 i 2010 una malaltia molt greu em va impedir l’activitat de direcció. Ara que he superat el trasplantament de pulmó reprenc la direcció d’espectacles i es pot dir que Dani i Roberta serà el primer espectacle de la meva segona vida.

Respecte de metodologia, què és el que fa diferent a La Casona?
Nosaltres tenim dues diferències substancials. La primera és el mètode de treball. Treballem el mètode de les accions físiques de Konstantín Stanisvlasky. Som l’única escola de tot l’Estat espanyol que assumeix la tècnica com a pròpia. Per això quan parlo d’investigació justament del que es tracta és de les accions físiques aplicades a la posada en escena.

Com és la seva aplicació?
És un mètode que requereix feina i un entrenament molt especial per als actors. El mètode de les accions físiques col·loca la paraula al mateix nivell que l’acció. Si partim que el llenguatge de l’autor és el text, llavors la pregunta que jo faig és: quin és el llenguatge de l’actor? El llenguatge de l’actor és l’acció. I és aquí on nosaltres ens posicionem. És aquesta la gran revolució que Stanislavski genera quatre anys abans de morir, la veritable herència que ens deixa. Tu pots estar dient-li a una dona “t’estimo” mentre li fas petons, o tu pot dir-li “t’estimo” igual mentre l’esbudelles. Canvies l’acció i és un altre “t’estimo”. Quan un està construint un personatge escull accions que defineixen al personatge, el seu caràcter, les seves intencions.

I el segon tret distintiu?
És l’aplicació d’aquest mètode, el que distingeix La Casona d’altres escoles. Per a nosaltres l’actor és un creador, el seu treball hi compta. Hi ha molts actors que afirmen que la interpretació és un ofici. D’acord, ho és, però també pot ser un acte creatiu si l’actor és un creador, en igualtat de condicions amb el director. No hi ha cosa que més mal faci al teatre que quan el director hi apareix amb tot escrit, indica per on s’entra, com es diu i per on s’ha de sortir. Cal deixar a l’actor crear, perquè l’actor és un creador com ho és un músic o un pintor, amb la diferència que l’actor és creador i instrument de la creació al mateix temps. Hi ha gent que es conforma dient bé un text i que el públic aplaudeixi. En canvi hi ha d’altres que agafen el sentit, entenen com funciona, comprenen que l’actor és un constructor.

És un mètode que exigeix més implicació.
Hi ha una cosa que jo els dic als actors sempre que comencen: per a un intèrpret és important decidir, ser capaç de decidir, la decisió està molt vinculada a la creació. Quan l’actor no decideix obeeix. Llavors el primer que li diem a l’alumne és que ha de capacitar-se, ha d’acostumar-se, ha de generar una resposta automàtica en el seu treball i ha de ser capaç de decidir. No s’ha de fer el Hamlet com l’hem vist fer a Laurence Olivier o a Lluís Homar. El que és important és que el Hamlet que faci cada actor porti el seu segell, perquè dir bé el paper el pot dir tothom: locutors, mestres, polítics, el tema és interpretar-lo, sentir-lo. Sentir és molt important per a La Casona, la vivència escènica és la nostra recerca.

Com es distingeix un actor que ha passat per La Casona?
Un famós director català va fer, fa molts anys, un càsting. Va parlar amb els actors, va extreure les seves conclusions i va escollir. Als dos o tres dies vaig trobar al director i em va dir: “l’altre dia vaig tenir al càsting a un alumne teu”. Jo li vaig demanar qui era i em va dir que no ho recordada. Aleshores li vaig demanar com sabia que era alumne de La Casona, i em va respondre “perquè pensava”. D’això es tracta, de pensar. L’actor pensava en el seu personatge, assumia la responsabilitat de crear sobre el que li estaven demanant.