Foto: David Ruano

L’actor ens parla sobre la seva faceta com a dramaturg.

Els anys d’ofici de Manuel Veiga com a actor configuren l’ordit a través del qual ha anat teixint una densa trama com a dramaturg, amb una desena d’obres estrenades. Té especial sensibilitat per les històries de perdedors i posa el públic davant de realitats gens complaents, però sempre ho fa amb tendresa. Els seus textos han estat traduïts a l’anglès, al francès i al grec i guardonats amb diversos premis (SGAE, Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, AADPC…). Aquí li resulta difícil estrenar, però a l’Amèrica del Sud se’l disputen. 

El fet de ser actor influeix en la teva obra dramàtica?

Totalment. No he fet cap curs de dramatúrgia. Escric des de la meva experiència dalt l’escenari. He llegit –i llegeixo– molt de teatre i procuro estar al dia de tot el que s’escriu aquí i a tot arreu.

Ets autodidacte en l’escriptura, però no en la interpretació.

Vaig estudiar Interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona i quan vaig començar a escriure ja feia deu anys que feia d’actor. Sempre dic que sóc un actor que escriu.

Com treballes els textos?

Vull tenir clar com comença i com acaba l’obra abans de començar a escriure. Després, m’agrada que els personatges em vagin portant i que vagin fent ells el viatge. També he de sentir la necessitat molt forta d’explicar alguna cosa. No sóc d’aquells que escriuen cada dia; no sóc gens disciplinat ni gens metòdic en aquest sentit.

El primer text que vas estrenar va ser Jar (Carmen Amaya in memoriam) i un dels més recents, Els altres Candels… Reivindiques la cultura xarnega?

Absolutament. Jo vinc d’una família d’emigrants. El meu pare és gallec i la meva mare aragonesa. Reivindico la cultura xarnega perquè també forma part del nostre país. Paco Candel, en el qual es basa Els altres Candels, és un personatge cabdal de la història de Catalunya. És un autor extraordinari, tot i que, de vegades, el personatge ha passat per sobre del literat. La de Carmen Amaya és una funció que vam reestrenar la temporada passada al Teatre Akadèmia de Barcelona, amb coproducció del CAET, i que ja havíem fet fa vint anys. Crec que som una suma de cultures i això ens enriqueix.

La cultura dels “altres catalans” té menys protagonisme mediàtic a casa nostra?

Crec que hi ha una cultura oficial, la que interessa posar a l’aparador, i una que no ho és, perquè ensenya unes coses que no ens agraden i que és tan important com l’oficial.

Quina mena de personatges t’atrauen?

Els meus personatges no solen pujar als escenaris o, quan hi pugen, fan de figurants. Són herois anònims perquè el que m’interessa és donar protagonisme a personatges i maneres de viure que estan una mica a l’ombra, com la cultura gitana a l’obra Jar, o com la vida a l’extraradi a Una hora de felicitat, que és el text meu que més s’ha representat, especialment a Sud-amèrica. 16.000 pessetes, l’obra que vaig estrenar al TNC, parla dels desapareguts durant la Guerra Civil, afusellats pel franquisme. Sempre hi ha un component social que em surt d’una manera natural, inevitable. Tinc una tendència natural a escriure sobre els perdedors.

Ja has estrenat una desena d’obres, això t’obre portes?

No. Per exemple, Els altres Candels va guanyar el Premi Literari Lleida 2011 –atorgat per un jurat format per prohoms de la cultura catalana– i a mi ningú m’ha proposat d’estrenar-la. Curiosament, on més he estrenat en els darrers temps és a Sud-amèrica. Una hora de felicitat s’ha fet a Lima, L’Havana, Montevideo i Mèxic, i properament s’estrenarà a Buenos Aires… I Turisme –text a partir del qual Mercè Sampietro va fer un curt que va guanyar el Premi Gaudí– s’ha estrenat a Grècia.

Què estàs escrivint ara?

Estic fent la dramatúrgia d’un espectacle de dansa per a la companyia Roseland/Frank Aleu. També escric les escenes de ficció d’un documental sobre Candel que està produint TV3. I m’ha agradat molt fer de lletrista en tres temes per al disc de rumba gitana Rumba Calí, que s’acaba d’editar. Els intèrprets són Chacho, Maruja Garrido i Lita Claver “La Maña”, juntament amb la banda Sabor de Gràcia. Com a actor, estic de gira amb una obra estupenda: Vilafranca (un dinar de festa Major), de Jordi Casanovas.

Quins autors teatrals t’interessen?

El meu autor de referència com a autor i actor és Lorca. És el més gran de tots. De la gent que escriu ara m’interessen molt Jordi Casanovas, Alberto Conejero, Pau Miró, Llàtzer Garcia… I altres generacions: Sergi Belbel, Manuel Dueso i Jaume Melendres. Aquest darrer té una obra fantàstica que es titula El parc d’atraccions d’Helena Karsunkel i que encara ningú li ha estrenat, ni que sigui com a homenatge pòstum. Trobo que diu molt poc a favor del nostre país. El talent hi és, però hi ha unes generacions que han quedat una mica relegades. I hi ha gent a la qual se li deu.

Compartir.

Sobre l’autor

1 comentari

  1. Pingback: Mor l'actor i dramaturg Manuel Veiga

Deixa una resposta