Produccions públiques que no surten de Barcelona, espectacles de fora que s’arruïnen en entrar-hi, dèficit estructural… Aquests són alguns dels temes que es van tractar al debat sobre centralisme escènic organitzat per Entreacte i l’associació de crítics Recomana. Moderades per Manuel Pérez i Muñoz, van dir-hi la seva quatre veus destacades del sector des de diferents zones del territori català. Qui no va participar-hi va ser el Teatre Nacional de Catalunya, que va rebutjar la invitació.

Tena Busquets: “El principi de subsidiarietat en qualsevol fórmula de gestió pública faria que els recursos estiguessin tan a prop com fos possible d’allà on es gasten”

“És més difícil ser el director d’un teatre de poble que no pas el del Teatre Nacional”, comença Tena Busquets. La directora artística de l’Àrea d’Arts Escèniques d’Olot Cultura i del festival Sismògraf opina que al territori “estan passant coses més interessants”. Les aliances que estan sorgint en nuclis de proximitat com Els Teatres Amics, Teatres de Girona, Escena Gran de Granollers… I maneres de programar que fomenten aquesta unió. Al Teatre Principal d’Olot, explica, intenten aprofitar l’estada de les companyies per presentar diversos projectes, convidar altres entitats programadores i fomentar noves sinergies. En la mateixa línia van els festivals com Fira Tàrrega o el mateix Sismògraf, amb una tendència generalitzada a l’expansió durant tot l’any i per diversos territoris.

Necessitem que la punta de l’iceberg estiri, i penso que ara no està estirant gaire.

Amb tot, aquestes experiències encara estan lluny de ser generalitzades, com a conseqüència d’una estructura no pensada per a la producció des dels teatres municipals. Per a Busquets, aquests haurien de tenir la capacitat de donar suport als artistes: “El principi de subsidiarietat en qualsevol fórmula de gestió pública faria que els diners, que els recursos, estiguessin tan a prop com fos possible d’allà on es gasten, això és, els teatres i els festivals”. D’altra banda, també considera que hi ha un problema de sobreproducció, per culpa d’“aquest sistema pervers que tenim”, pel qual les productores necessiten generar nous espectacles contínuament. “Això és molt poc ecològic en tots sentits”, manifesta.

Per a Busquets, una de les claus és aconseguir augmentar la mobilitat en el territori de públic, programadors i focus mediàtic. Per exemple, fomentant que els espectacles puguin fer temporada fora de Barcelona durant diverses setmanes. Això no eximeix la Ciutat Comtal d’exercir com a motor: “Hem de jugar amb l’economia d’escala, amb el fet que tot sigui excel·lent en el seu encaix. Necessitem que la punta de l’iceberg estiri, i penso que ara no està estirant gaire”, reivindica.

Jordi Casanovas: “Si els equips artístics no es veuen a Barcelona, no senten valorada la seva feina”

Casanovas porta a terme espectacles amb un sistema invers a l’habitual: comencen de gira per Catalunya per arribar després a la capital. El preu dels bolos abans de l’estrena és més barat, i això facilita que teatres que ja coneixen la línia de la productora decideixin apostar-hi. No obstant això, “encara hi ha una part de programadors que esperen a veure’n l’impacte a Barcelona”, lamenta l’autor, director i productor de Hause & Richman, que opina que es fomentaria més la mobilitat si els teatres s’atrevissin a crear una línia més “artística i discursiva que la que poden generar escollint en un catàleg”. Al final, però, les companyies han de passar per la Ciutat Comtal per subvencions, visibilitat i fins i tot perquè els equips artístics “si no es veuen a Barcelona, no senten valorada la seva feina”. Paradoxalment, en l’àmbit econòmic, l’aventura resulta molts cops deficitària. Els números depenen de si l’estada genera una gira posterior, un procés cada vegada més complicat per la creixent desaparició de sales i la tendència a fer temporades cada cop més curtes. A la capital, “quan un espectacle val la pena necessita un temps per arribar a tenir l’impacte que el converteixi en esdeveniment”, diu Casanovas.

Hi ha una part de programadors que esperen a veure l’impacte dels muntatges a Barcelona.

I fora de Catalunya? Amb el Grec, el director va fer un espectacle, Valenciana, que unia els dos territoris. Una iniciativa pràcticament pionera. “Uns intèrprets que són meravellosos no són coneguts aquí, cosa que fa que hi hagi poc interès per bona part dels programadors”, explica. A més, moure’s genera massa despeses per ser viable: “Els Kamikaze, els Animalario… s’han arruïnat cada vegada que han vingut a Barcelona amb obres que eren èxits”, conclou.

Joan Negrié: “Ha hagut de ser un agent privat d’una sala petita qui ha anat a l’Administració a dir ‘per favor, ajunteu-vos’”

L’impulsor i gestor de la Sala Trono de Tarragona considera que la complicació a comarques és lluitar contra una falta de bagatge educatiu, mentre que la part positiva és l’absència de competència. Tot i que de manera lenta, el creixement de la sala és innegable, amb un augment de programació, aforament (de 50 a 135 cadires) i amb producció pròpia. També han creat el FITT, un festival d’estiu per a uns mesos en què no hi ha cap altra activitat escènica a la ciutat.

Hi ha molta gent a qui li costa molt més interessar- se pel que passa fora, que creu que és de menys valor.

“Hi ha molta gent a qui li costa molt més interessar- se pel que passa fora, que creu que és de menys valor”, lamenta Negrié. Denuncia la falta de confiança de les institucions i que l’aposta sempre vingui “quan el fet ja està consumat”. Ara bé, quan els números surten, la iniciativa es converteix en una marca “que porta el nom del territori per bandera”. Negrié també denuncia la manca d’unió. Posa com a exemple la col·laboració dels ajuntaments de Tarragona, Reus i Valls fa tres anys: “Ha hagut de ser un agent privat d’una sala petita qui ha anat a l’Administració a dir: ‘Per favor, ajunteu- vos, trobeu-vos per ajudar a tirar endavant una producció’”, exclama.

Dani Chicano: “Les companyies familiars no necessiten anar a Barcelona per tenir visibilitat, perquè tenen un gran recorregut”

El periodista gironí Dani Chicano, director de la revista Proscenium i crític de Recomana, creu que a Catalunya s’hauria d’adaptar el model francès, amb satèl·lits potents repartits pel territori. Per a això és important el paper de l’Administració, que ara resulta insuficient i deixa les iniciatives en mans de la voluntat de les persones que són al càrrec.

Hi ha una obra que Xiquirriteula Teatre l’han tingut 18 anys, això en el teatre per a adults és impossible.

Com a exemple de bones pràctiques cita el teatre per a tots els públics, que té el seu propi funcionament: “Les companyies familiars no necessiten anar a Barcelona per tenir visibilitat, perquè tenen creat un gran recorregut per tot el país”. A més, tenen un repertori consolidat i no han de produir constantment: “Hi ha una obra que Xiquirriteula Teatre l’han tingut 18 anys, això en el teatre per a adults és impossible”. Aquesta situació permet que la força del sector familiar es desplaci a llocs com Lleida: “Allí hi ha una iniciativa que es diu Marbi, que és com un centre de creació de les empreses familiars”. I no és la primera: “El mateix passava amb la Mobba de Badalona, que gràcies a l’amic Albiol i els seus predecessors està a punt de desmantellar-se”. Chicano destaca també la feina de cohesió de l’associació TTP, que no té equivalent en el teatre per a adults.

Recupera el debat sencer

També t’interessarà

Barcelona vol i dol, d’Andreu Gomila

Salts sense xarxa, de Manuel Pérez i Muñoz

Crònica d’una expedició marciana, un article d’opinió de Francesc Foguet

 

Compartir.

Sobre l’autor

Comunicadora cultural especialitzada en arts escèniques. @Herronita93.

Deixa una resposta