Ens retallen la sanitat, la cultura, les pensions, però mai no podran retallar-nos la creativitat.
Entrades
La revista de l’AADPC compleix 25 anys, un aniversari que vol celebrar recuperant alguns fragments de la seva història. Són retalls que il·lustren les il·lusions, els problemes i les preocupacions de la professió de l’últim quart de segle i mostren, de manera gràfica i fidel, l’evolució del sector.
La Nau Ivanow és un centre de creació contemporània
El debat sobre el present de les sales de petit format i la seva relació amb els creadors continua obert. Els representants de les dues parts implicades treballen per tal de trobar solucions que els permetin mantenir l’activitat d’aquestes sales amb garanties i en benefici de tots: David Marín, director artístic de la Nau Ivanow, explica en aquest article quines són les vies que s’exploren per esborrar qualsevol ombra de desacord. Per la seva banda, Daniela De Vecchi, directora de LaminimAL, sintetitza el punt de vista que, de ben segur, comparteixen les companyies que busquen en aquestes sales un espai on mostrar al públic les seves creacions.
Isaac Alcayde va dirigir el curs de Teatre com a eina educativa
Des de la seva constitució, l’AADPC ha tingut com a objectiu prioritari, juntament amb la defensa dels drets del col·lectiu, vetllar per la formació continuada dels i les professionals que en formen part. Els cursos que s’ofereixen són fruit de l’estudi de les necessitats d’un col·lectiu tan ampli com divers, que continua responent amb la seva participació a cada curs que s’ha ofert, malgrat les dificultats que travessa el sector (o potser, precisament, per això…). Les valoracions que rebem ens ajuden a matisar enfocaments i, sobretot, a constatar que la formació continuada és una de les claus per estimular el creixement i la motivació per continuar en aquesta professió.
Fa unes quantes setmanes vaig visitar Atenes per participar en la reunió plenària de l’IETM (International Network for Contemporary Performing Arts). Feia un parell d’anys que no hi treia el nas i aquesta vegada m’interessava molt. Saber què està passant en el món de les arts escèniques a Grècia i parlar amb la gent que dia a dia està lluitant per tirar endavant, m’omple de curiositat i respecte. La visita no ha estat cap decepció.
És gairebé màgic que personatges de quatre dits, o lleons o tassetes de cafè, ens puguin fer sentir emocions…, i una petita part d’aquesta màgia la fem els actors de doblatge.
Un dia, el prexidente Mariano, xeñor de lox hilillox, va deixar anar: (*)
“A vexex la mejor dexixión ex no tomar ninguna dexixión, que también ex tomar una dexixión… xegún mi opinión, que ex la mía!”
D’ara endavant, l’equipatge de la maleta de l’artista es podrà encabir en una tauleta tàctil. Si en teniu un espectacle en fase de muntatge i us cal completar l’attrezzo, podeu remenar el catàleg d’aquests webs.
Sóc l’Ivan Andrade, la meva formació és d’actor tot i que jo em sento més aviat una mena de curiós pel mon artístic. Ara mateix estic treballant com a director i productor teatral.
Una seqüència de
L’abaratiment de la tecnologia digital i la possibilitat de difusió que dóna Internet obren noves vies per als creadors de continguts audiovisuals. Molts d’ells aposten per posar en marxa projectes propis i, d’aquesta manera, plantar cara a un present marcat per l’atur. Entre els formats emergents trobem les websèries, que deixen clar que, en quant al talent, no hi ha crisi.