Bruna Cusí: És un dels noms de l’any. I amb raó. Va ser la Trini d’Incerta Glòria i la Marga d’Estiu 1993. Dos personatges que, literalment, li han canviat la vida. No només li han donat projecció internacional, també l’han convertit en la gran triomfadora dels Goya i els Gaudí. Aquest mes tindrem l’oportunitat de veure-la en un dels espectacles més esperats de la temporada del Teatre Nacional: Que rebentin els actors. Un text que Le Théâtre des Quartiers d’Ivry-Paris-France va encarregar a l’uruguaià Gabriel Calderón – responsable de la meravella Mi muñequita -, i que ara ens arriba dirigit per ell mateix. Cusí es posarà en la pell de la filla d’una família marcada per la dictadura. Ja podeu guardar els kleenex, perquè estem davant d’una comèdia amb tocs de ciència-ficció.
Jordi Oriol: És actor, dramaturg, director i músic. I un dels noms imprescindibles (i més polifacètics) de l’escena actual. Si heu vist La caiguda d’Amlet, Home-Natja o Esquerdes parracs enderrocs (que va escriure i dirigir amb el gran Carles Santos), hi estareu d’acord. Està en aquesta llista perquè aquest mes d’abril, L’Empestat – una personal reescriptura de La tempesta de Shakespeare-, torna a Barcelona. Concretament a la Sala Beckett. Oriol és un dels dramaturgs amb més domini de la llengua (i de l’humor) del país.
Imma Colomer: Hi ha noms que provoquen confiança immediata, que aconsegueixen que vulguem veure un espectacle. Un d’ells, és el d’Imma Colomer. L’actriu, que enguany s’ha endut (i amb tota la raó del món) el premi Ciutat de Barcelona de teatre, compta amb una saviesa escènica digne d’estudi. En aquest cas, la podrem veure amb Bruna Cusí a Que rebentin els actors. Probablement sense estridències ni exageracions, Colomer aconseguirà ser el centre de totes les mirades. Ja ens ho direu.
Julio Manrique: Si sortim al carrer i preguntem als veïns quin espectacle tenen més ganes de veure aquesta temporada és probable que dues de cada quatre persones diguin que Èdip. L’adaptació del clàssic de Sòfocles dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per (entre d’altres) Julio Manrique. Si vau veure Hamlet o Incendis, ens entendreu: la unió Broggi i Manrique és (gairebé sempre) garantia de qualitat i grans interpretacions. D’aquelles difícils d’oblidar. I la història d’Èdip els hi va com anell al dit.
Agnés Mateus: Acaba de rebre el Premi de la Crítica a millor espectacle de “noves tendències” tot i que, com ella mateixa va recordar, porta treballant des dels anys 90: General Elèctrica, Simona Levi, Rodrigo García, Roger Bernat… No va ser fins al 2014, en el marc del Festival Grec, que va parir – de la mà de Quim Tarrida (un altre “noves tendències” que també fa anys i panys que treballa)-, el seu primer espectacle: Hostiando a M. Un (gran) muntatge sobre la violència policial que hauria de tornar. En Quim i ella són uns dels protagonistes del mes perquè a finals d’abril el seu segon espectacle, Rebota, Rebota y en tu cara explota, passarà pel Teatre Lliure. Nosaltres ja l’hem vist però hi tornarem. És magnífic, són magnífics.
Oscar Muñoz: Probablement, com nosaltres, encara recordeu la seva interpretació (aquí la paraula es queda curta) a La nit just abans dels boscos, l’adaptació del clàssic de Koltès que va fer Roberto Romei ara fa cinc anys. O, sense anar més lluny, les de Dansa d’agost o L’orfe del clan dels Zhao. Si les vau veure, probablement ja sabreu que Muñoz és un dels protagonistes de Mala broma, l’espectacle escrit per Jordi Casanovas i dirigit per Marc Angelet que reflexiona sobre els límits de l’humor. Muñoz és un actor formidable i versàtil que des d’aquí reivindiquem una vegada i una altra.
Mar Ulldemolins: Fa temps que sabem que és una gran actriu, però porta uns quants muntatges deixant-nos amb un pam de nas: Des d’Incerta Glòria – on es posava en la pell de la Trini-, fins a la recent Un cop l’any, on brillava amb llum pròpia. Ulldemolins pot amb tot. Ara la podem veure a Bull, l’última producció de Sixto Paz. Un espectacle sobre el bullying a la feina que no seria el mateix sense el talent dels seus intèrprets.
Emma Vilarasau: Si als mateixos veïns d’abans els hi pregunteu quin altre espectacle esperen amb candeletes, probablement us diguin que la Medea del Teatre Lliure. Potser perquè dirigeix Lluís Pasqual, potser pel responsable de l’adaptació (Alberto Conejero, el de La piedra oscura) o potser per la protagonista: Emma Vilarasau. El que està clar és que amb aquests tres és difícil que aquesta Medea no es converteixi, immediatament, en un dels muntatges de la temporada.
