En el transcurs dels 30 anys de trajectòria de la Sala Beckett són molts els qui s’han format, treballat i gaudit d’una manera o altra a l’equipament. Recollim 6 opinions de responsables de la sala i de dramaturgs i dramaturgues per copsar què significa per a ells i elles la raó de ser de la Beckett.
José Sanchis Sinisterra, fundador de la sala
La Beckett segueix fidel a l’esperit fundacional. Llavors calia que les noves autories trobessin una caixa de ressonància. Ara, a tot arreu, a diferència dels anys seixanta en què es deia que el text era una relíquia, hi ha una proliferació d’autors i autores. El text forma part de la innovació. No només afecta els sentits, també la intel·ligència. I això és un deure de la tan injuriada literatura dramàtica.
Toni Casares, director artístic
Soc el director de la Beckett i procuro no ser personalista. No hem aixecat molts textos de Beckett. Ens interessa l’autor pel seu posicionament artístic, no com si l’haguéssim de venerar aixecant una producció seva cada any. Si ell tingués un teatre també ho faria: defensaria que treballéssim la nova autoria.
Aina Tur, programació i relació amb companyies
Ha estat i continua sent la meva escola, com a dramaturga i també dins de l’àrea artística de la Beckett. No vaig fer el primer curs (amb Victòria Szpunberg) fins després que em publiquessin dos textos. Volia tenir consciència de quines eines utilitzava per escriure teatre. Fa set anys vaig estrenar-hi. Quan vaig veure el cartell em vaig dir: “He arribat on volia”. Estrenar a la Beckett és una fita.
Cristina Clemente, dramaturga
Quan vaig fer divuit anys vaig començar filologia hispànica. Vaig buscar on podia fer cursos d’escriptura dramàtica i vaig anar a parar a la Sala Beckett. Hi vaig començar amb David Plana, Sergi Pompermayer, Sergi Belbel i el mateix Sanchis Sinisterra. Després es va fer el famós cicle de dramatúrgia catalana on van programar una lectura dramatitzada d’un text meu, Zeppellin. Era el primer cop que un text meu tenia un públic al davant. Allà va començar tot.
Denise Duncan, dramaturga resident
A la Beckett m’hi sento com a casa, integrada a l’ecosistema del teatre català. És un espai obert a la investigació i a l’error. En les sales alternatives en que he treballat també m’hi he sentit molt lliure, però ara la sento més completa perquè aquí hi ha millors condicions de treball.
Pau Miró, dramaturg
No vaig parar de fer cursos a la Beckett. Em va impressionar el primer cop que vaig entrar al local de Gràcia amb la foto del dramaturg que el presidia. Em vaig trobar al lloc ideal, on hi faig cursos i estreno també peces sense l’exigència d’un èxit a taquilla.
Aquest article forma part del reportatge ‘Sala Beckett, 30 anys’ publicat al núm.207 d’Entreacte. També t’interessarà: Un model (malgrat tot) vencedor i No invoqueu el nom de Beckett en va
