Utilitzar noms propis de grans figures de les arts escèniques per batejar teatres és una pràctica habitual. Així, per exemple, el Teatre Borràs deu el seu nom a l’actor Enric Borràs, o el Teatre Romea està dedicat al també actor Julián Romea Yanguas. Però qui pensa avui en dia en algun d’aquests dos primeres espases de temps pretèrits quan assisteix a una representació en un d’aquests teatres? El cas de la Beckett difereix força dels dos anteriors.
Durant la fundació de la sala, l’opció d’utilitzar el nom de Beckett va ser molt més que un simple homenatge cosmètic o memorialístic. El mateix Samuel Beckett va autoritzar la sala a dur el seu nom en una carta dirigida a José Sanchis Sinisterra, primer director de l’espai. I en el manifest d’obertura de la sala, escrit l’octubre de 1989, es dedicaven aquestes paraules a l’autor:
Així, el nom de Beckett no és invocat en va. Denota una opció dura, radical, rigorosa pel quefer artístic menys complaent, menys condescendent amb les sol·licitacions de la indústria cultural, amb els reclams del mercat. La seva escriptura polimorfa —relat, poesia, teatre, ràdio, cinema, televisió…—, la seva discreta i profunda transgressió dels codis estètics —matriu d’esclerosis ideològiques—, la seva intransigent subversió de qualsevol certesa, la seva il·limitada obertura intel·lectual… acoten un territori exemplar. No model, no pauta normativa, sinó figura d’una opció possible i desitjable.
Efectivament, Samuel Beckett va ser per damunt de tot un experimentador contumaç, sovint críptic, mai sotmès als interessos del públic o de la indústria, i únicament subjugat al seu propi afany creatiu. Va ser capaç d’abandonar la seva llengua materna per pures necessitats expressives. Els seus experiments formals van dur-lo a tot tipus de variacions cada cop més essencials en què no dubtà a renunciar a la paraula dita a escena, a la mateixa visibilitat del cos de l’intèrpret a l’escenari, o al mateix drama entès en el sentit més convencional, eixamplant així el concepte d’autoria escènica més tradicional. Partint de la narrativa, Beckett no va dubtar a experimentar amb diferents llenguatges artístics, i en tots aquests va allunyar-se dels cànons establerts.
Optar per Beckett i oficialitzar aquest patronatge era en aquell moment una opció fonamental, estètica i sobretot ideològica. I és que el projecte de la Sala Beckett, no ho hem d’oblidar, va ser des d’un inici, tot i la seva falta de mitjans, un projecte arriscat i ambiciós, que apostava ja per amalgamar els àmbits de la creació i experimentació escènica, amb la reflexió i l’aprenentatge.
És evident que tot projecte es veu forçat a evolucionar, i que de fet un projecte que no és capaç d’evolucionar és un projecte difunt. La Sala Beckett no és la mateixa ara que la que fou fa trenta anys. Ja no ens trobem en un petit teatre del barri de Gràcia que durant molt de temps va ser paradigmàtic en el seu caràcter de sala alternativa, i que va saber anar-se fent un lloc destacat en el panorama teatral de la nostra ciutat.
El repte: mantenir el caràcter d’obertura i ser fidel a l’esperit, defugint qualsevol temptació acomodatícia.
La realitat teatral tampoc no és la mateixa avui en dia que a finals de la dècada dels noranta del segle passat. El projecte de la Sala Beckett s’ha eixamplat. Ara es troba en un edifici cedit per l’Ajuntament de Barcelona i forma part de la xarxa de Fàbriques de Creació de la ciutat. En aquests darrers anys ha aconseguit també, gràcies a les ajudes rebudes, aixecar una programació més ambiciosa i plural, apostant per nous creadors, companyies i autors. Per la seva banda, el projecte de l’Obrador es troba consolidat i inserit en la dinàmica de la sala, i són ja diverses les generacions de dramaturgs, actors i creadors escènics els que han ajudat a configurar-lo, ja sigui com a alumnes o com a docents.
Però tornem a Samuel Beckett. I tornem també al manifest d’obertura escrit fa tres dècades: com és possible avui en dia no invocar el nom de Beckett en va? Beckett va ser un dels renovadors fonamentals del llenguatge del segle xx. La seva influència ha estat sovint reivindicada pels autors de vocació dramàtica d’aquest país. Alhora, el seu caràcter experimental, especialment en les seves temptatives més tardanes, apuntant cap al mateix acte performatiu, el converteixen també en orgànic avantpassat d’aquells creadors escènics que han optat per seguir altres vies allunyades de la textualitat dramàtica.
Beckett pot ser entès, doncs, com un possible punt de trobada entre tendències molt diverses i aparentment antagòniques. I aquest és segurament el gran repte de futur de la sala: mantenir el caràcter d’obertura dels darrers anys i alhora ser fidel a l’esperit de Beckett, defugint qualsevol temptació acomodatícia. Només participant del caràcter experimental de Beckett, de la seva radical creativitat, de la seva llibertat formal en constant evolució, allunyant-se dels llocs comuns des del rigor i l’obertura de mires; en definitiva, no sotmetent-se als reclams de l’èxit i del públic, i no tenint por d’assumir riscos i possibles fracassos, només així aconseguirà no invocar el nom de Beckett en va.
També t’interessarà: Un model (malgrat tot) vencedor
